Les eleccions andaluses s’han jugat en una partida en què el tema fonamental, sense fissures, ha estat que ser espanyol és el primer i ser demòcrata és l’últim. I no estic parlant de Vox, malgrat que sigui aquest partit qui ara acapari la majoria de portades. De fet, no han guanyat encara que sí que ho hagin fet. Ha estat el mateix per a tots els partits polítics i per això ha passat el que ha passat. Uns resultats no esperats, però gens fora de la lògica del debat polític espanyol. Hi haurà qui ha vist diferències importants entre els plantejaments d’unes i altres formacions; el cert és que només hi ha hagut matisos. Especialment si el tema a tocar era el de Catalunya, o dit d’altra manera, la unitat d’Espanya i l’espanyolitat en general. El que importa és la Constitució només com a garant de la unitat del territori espanyol; i si la democràcia fa nosa a aquest objectiu, senzillament es deixa de banda en nom de la pàtria. Veurem com Vox també no tardarà molt ―de fet, ja ha passat― a trepitjar la Constitució en nom d’Espanya; o aconseguirà que els altres partits ho facin.

Tots els partits polítics andalusos han fet la campanya a Vox, des dels seus amics ―PP i Cs― als seus contraris ―PSOE  y Adelante Andalucía―, perquè han acceptat que aquests marquessin l’agenda. És a dir, quins són els temes on focalitzar la discussió i les propostes. I el que encara és més important, el que es pot dir i el que no es pot dir a Espanya sota perill de ser no ja considerat sinó acusat i directament represaliat per no ser un bon patriota. De fet, no saps si Vox va primer o darrer, perquè només cal sentir Rivera i Casado per no distingir-los d’Abascal.

En l'imaginari espanyol tot és culpa de Catalunya, del separatisme de l’independentisme i, especialment, dels que ara són a la presó o a l’exili

Són ells els que han guanyat el relat i els que han interposat quina serà la nova manera de fer política en democràcia: si no es guanya a les urnes, es guanya als tribunals. I si no, amb la Policia i la Guàrdia Civil, mentre l’exèrcit es manté a l’espera. I això no ha estat contestat, només tímidament i sense cap tipus de convicció, pels partits espanyols d’esquerres. De fet, han mirat i donat suport a les iniciatives si han pensat que els anaven bé. És clar que els pressupòsits d’aquest tauler de joc no han nascut a les eleccions andaluses, els arguments han estat normalitzats en la lluita encetada contra l’independentisme molts dies abans que se li hagués posat aquest nom. Tants com fa que un socialista de pro, Alfonso Guerra, va assegurar que ja s’encarregarien ells de passar el ribot a l’Estatut. De fet, quan es revisiti la història, o aquests dies que ha estat convidat a Barcelona pel Col·legi d’Advocats per commemorar els 40 anys de la Constitució, és possible que ell mateix expliqui que ho va fer de manera preventiva perquè ja sabia que la vaga de fam dels presos polítics catalans seria un atac a la democràcia espanyola. Cert, m’ho acabo d’inventar; però només fins que es demostri el contrari, perquè aquest és el nivell de discurs en què estem situats.

Si algú ha hagut de rellegir la frase anterior és que no ha entès l’imaginari espanyol: tot és culpa de Catalunya, del separatisme de l’independentisme i especialment dels que ara són a la presó o a l’exili. Per això els dediquen perles de tot tipus, més ara que la vaga de fam els toca especialment el voraviu als que han deixat la consciència de banda i els etziben coses que van des del “no són víctimes, s’ho han buscat”, o que “la vaga de fam dificulta la negociació” a d’altres especialment denigrants que no penso ni repetir. A mi m’espanta la vaga de fam, però veig com d’efectiva serà perquè està fent emergir de la manera més descarnada possible l’esperpent en què s’ha convertit no només la política espanyola, també la societat espanyola.