En Carrizosa, un dels que queda de Ciutadans, va contestar a Bea Talegón ―si més no, així ho he llegit― que parlava castellà “porque le daba la gana”. No em sembla mala resposta d’entrada, si no fos perquè la contesta estava plena d’ira i perquè ell, com a representant del poble català ―o, en el seu defecte, de les i els ciutadans de Catalunya― hauria de ser més curós en ser un autoproclamat representant “de tots”; el “totes” el deixo per a un altre dia.

És més que curiós que en una època en què hi ha més polítics que mai que han anat a la universitat i a més han estudiat ciència política, s’entestin a anar introduint en la ment de la ciutadania que els i les polítiques han de ser-ho de tota la ciutadania. I, per tant, em pregunto quan tardarem a arribar a la conclusió que no necessitem partits polítics i, per tant, a la majoria d’elles i ells, sinó només a algun messies? 

Però no ens desviem del tema que ens ocupa, perquè, de fet, entenc en Carrizosa, atès que jo també parlo català perquè vull, i això ens iguala; però, a diferència d’ell, no ho faig per anar en contra de cap llengua i, menys encara, d’una llengua minoritària. En això, en la defensa de les llengües minoritàries, potser fins i tot podríem estar d’acord, perquè Ciudadanos, el seu partit, ha esmerçat hores i gràfiques a demostrar allò que és indemostrable: que el castellà està amenaçat a Catalunya i, en el seu defecte, arreu del món. De l’espanyol no en sé res, i per aquí, fins i tot, podria ser que tingués raó.

Carrizosa parla en castellà al Parlament de Catalunya per aconseguir invisibilitzar el català, per ocupar-li els espais naturals i així de mica en mica aconseguir que el seu somni es faci realitat: que a Espanya només es parli castellà

Mira per on, un punt de coincidència: les llengües amenaçades s’han de protegir, s’han de salvaguardar. Que trist, oi, haver de pervertir l’argument per una qüestió política i fer passar el castellà per llengua amenaçada i a més a més convertir-la en una llengua imperialista i colonitzadora, sense cap necessitat. Si més no la necessitat de supervivència.

Carrizosa parla en castellà al Parlament de Catalunya per aconseguir invisibilitzar ―tant com pugui― el català, per ocupar-li els espais naturals i així de mica en mica aconseguir que el seu somni es faci realitat: que a Espanya, a tot el territori espanyol tal com ara el coneixem, i ves a saber on més té al cap, només es parli castellà. Sense ni fer esment al fet que se salta, impunement, un dels articles de la tan estimada per ell Constitució espanyola; que llegeix només segons com li interessa. No és l’únic, depassa gremis; això és marca Espanya.   

Semblava que amb la davallada electoral del seu partit si més no aquest seria un tema contingut de moment, però, de fet, està en expansió, perquè ha reclutat més opositors entre espanyols i espanyoles de bé. A moltes i molts catalans els està costant molt i molt certificar-ho ―de fet, mai podran i no ho saben― amb el clima que s’ha creat especialment gràcies a elles i ells mateixos i ara Salvador Illa, tot un exministre espanyol, també parla en castellà al Parlament de Catalunya. No és l’únic, tampoc, altres companyes i companys seus ―del PSOE, ja mai més PSC― han pujat a aquest tramvia, carregant-se el que va ser una lluita generacional molt important ―amb una contribució del PSC central― per Catalunya, no en un sentit de país patriòtic, sinó de país que estableix ponts entre les comunitats i llengües que l’habiten. Certament s’avança, però no necessàriament es va endavant.