No havia vist mai tanta gent amoïnada per mi. Bé, em direu que ja fa dies que dura, però em sembla que hem arribat al punt àlgid. Sí, m’he donat per al·ludida en tots aquells discursos ―i discursets i rotllos indigeribles― que m’avisen d’una tragèdia imminent, de la qual jo seré responsable el 21-D. A tots els mitjans hi ha tot tipus de portaveus ―després d’enumerar totes les irresponsabilitats existents i encara ni inventades que hem dut a terme els independentistes― dient “ja ho he avisat”. Quines paraules tan tristes, quines paraules tan perverses, quines paraules tan deshonestes. Qui anuncia la tragèdia és perquè la vol, perquè la necessita i, adonant-se'n o no, la prepara com qui vaticina un esdeveniment futur.

Sempre he sentit a dir que qui avisa no és traïdor, però el cert és que els exemples hi són, a mans plenes, de tot el contrari. I no parlo, necessàriament, de política; repasseu-vos la vida i em donareu la raó. I traïdoria ―només aprofito el concepte per la dita― no la faig servir en termes clàssics, no parlo ni de causes ni d’altres persones. No necessito que només hi hagi una causa i tampoc que tothom pensi com jo. Parlo només d’autoenganys davant la pròpia por a un canvi que és cada vegada més inevitable, per molt que no pugui ser, immediat; i d’enganys volguts, triats i pensats per guanyar sense que es noti que ho fas.

La por fa que els altres no t’hagin de parar o fer callar, ho fas tu mateix

Per tant, encara que sembli que hauria d’estar agraïda per tanta preocupació, no ho estic. Sé molt bé que aquesta només és desesperació de no poder-me tenir lligada, tancada i sotmesa perquè no han pogut de moment ni tapar-me la boca ni fer-me desaparèixer. Ni a mi ni a tota la resta de persones que legítimament i pacífica sortim al carrer per declarar què som i expressar el que volem en totes i cada una de les formes democràtiques que existeixen. És l’únic poder que tenim. Sé també que és una estratègia per fer-nos por; perquè la por és una de les eines de control social més potents que existeixen. I, a més, ni deixa marca visible, ni necessites cossos armats per donar els cops.

La por fa que els altres no t’hagin de parar o fer callar, ho fas tu mateix; i fins i tot pots arribar a enganyar-te amb una falsa idea de ser i fer de persona responsable, quan l’únic que fas és entregar-te al domini de l’altre. Sempre de qui té el poder. Sí d’això es tracta, d’anul·lar-nos, de desactivar-nos, i que qüestionem si és bo exercir els nostres drets. Ho veieu a on s’arriba per aquesta via?

L’avís passa també, entre d’altres coses, per assenyalar-nos el desastre que es pot generar i del qual ens fan responsables ja d’avançada. No m’agrada que em criminalitzin, pel fet en ell mateix que ja és prou greu, i perquè hi veig clara l’estratègia. És més vella que el món, i per tant, en conec bé les conseqüències; però això no farà que em quedi a casa. No sé a on aniré ni què és millor. Sé que no faré res que no sigui respectuós i democràtic amb els altres. Fins i tot amb aquells que són capaços de burlar-se dels presos polítics perquè uns estan en vaga de fam i d’altres no, amb el que això té de roí. Perquè jo sí que respecto la diferència d’opinions i no espero ni desitjo viure en un món uniforme i molt menys uniformat.