Que mentre la comunitat educativa de Catalunya clama contra la política del Govern en matèria d’ensenyament la principal preocupació del president de la Generalitat, Salvador Illa, hagi sigut la sort dels integrants de la Global Sumud Flotilla interceptats per l’exèrcit d’Israel quan anaven cap a Gaza, se suposa que per dur-hi ajuda humanitària, ho diu tot del nivell dels governants que té el país. Catalunya té incendis oberts, i no precisament menors, en molts fronts, com ara en el sector educatiu, en el món sanitari, en la xarxa del transport públic de Rodalies, en el retrocés alarmant de l’ús de la llengua catalana o en l’augment exponencial de la inseguretat ciutadana, però resulta que el líder del PSC ha gastat les energies a interessar-se per la situació de la flotilla i, lògicament, a condemnar Israel, no a aportar solucions a cap dels múltiples problemes que en aquests moments neguitegen els catalans.

Al contrari, els socialistes són experts a l’hora de negar la realitat, d’amagar-la, de tergiversar-la en funció de la seva conveniència, i el 133è president de la Generalitat fa temps que tracta amb desdeny les demandes del cos central de la comunitat educativa, l’incompliment de les quals amenaça de dur el sistema educatiu de Catalunya al col·lapse en un final de curs molt mogut. Les mancances en aquest sector no són noves, venen de lluny, i la polèmica al voltant de la presència d’agents dels Mossos d’Esquadra als instituts no és més, per molt que vagin de paisà i desarmats, que la part cridanera d’una situació cada cop més greu. La idea podria semblar un estirabot, però no, resulta que és una iniciativa d’allò més seriosa del Govern —“Cal innovar”, ha justificat la consellera de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo— per mirar de resoldre les conseqüències del clima conflictiu creixent que es produeix cada vegada amb més intensitat a més centres educatius d’arreu del país.

És cert que la tensió entre alumnes, la falta de respecte, les amenaces, les agressions verbals i en alguns casos també físiques al professorat, i les pràctiques sospitoses al voltant de les escoles han anat en augment els últims temps, però, malgrat que algunes classes s’han convertit en autèntiques olles de pressió, també ho és que totes aquestes disfuncions no es resolen amb un policia a la porta de cada aula. A la consellera d’Educació i Formació Professional, Esther Niubó, li deu semblar una idea fantàstica, però la realitat és que l’increment de la conflictivitat a escoles i instituts és el reflex dels problemes que hi ha a la societat i que, com que no es resolen adequadament quan toca i on toca, s’acaben traslladant a altres esferes de la vida, en aquest cas a l’educativa. Cal actuar, doncs, on correspon i no confondre els escenaris, perquè el que necessiten les escoles catalanes no són agents de l’autoritat, sinó més mitjans, més personal i els millors docents. L’escola ensenya i qui educa és, primer de tot, la família. Però justament tot això és el que no sembla que tingui clar el Govern de Salvador Illa, que, lluny d’aportar solucions, està aconseguint incendiar encara més el sector.

De fet, tan maldestre és aquest Govern que, a sobre, ha infiltrat agents dels Mossos d’Esquadra en assemblees de docents —pel que sembla més d’una vegada— i han estat descoberts, amb el consegüent escàndol polític que una mala pràctica d’aquestes característiques genera i que, per això mateix, s’hauria de traduir en l’assumpció de responsabilitats en forma de dimissions. Per segona vegada en poc temps, la consellera d’Interior, Núria Parlon, i el director general de la Policia, el major Josep Lluís Trapero, s’han situat a l’ull de l’huracà, com ja va passar recentment en el cas de l’activista encausat per haver-se manifestat en contra de la presència del rei d’Espanya a Montserrat, en què tots dos van mentir de manera manifesta i reiterada. No hi ha res que justifiqui que la policia catalana tingui carta blanca per vulnerar cap dels drets fonamentals dels ciutadans, però, pel que es veu amb tot això, encara no n’hi ha prou perquè pleguin, cosa que potser també hauria de fer la mateixa consellera d’Educació. Caldrà esperar, doncs, que es posin un tercer cop en evidència o és que a l’exalcalde de la Roca del Vallès ja li va bé que així es vagi degradant la imatge dels Mossos d’Esquadra?

El cas és que, en mig de tota aquesta polèmica, el rebuig a la presència de policies als instituts ha passat a ser majoritari dintre la comunitat educativa i entre la resta de forces polítiques, i molts dels centres —de moment la meitat— que d’entrada s’havien apuntat al pla pilot del Govern finalment han acabat fent marxa enrere. Malgrat això, ha estat el mateix president de la Generalitat qui s’ha mostrat més intransigent en defensa de la mesura, fins al punt de proclamar que no tenia cap intenció de recular. No sembla precisament la millor manera d’encarar els problemes que fa temps que denuncia la comunitat educativa i que fins ara el Govern ha intentat ventilar amb un acord parcial amb les centrals sindicals minoritàries al sector de l’ensenyament, UGT i CCOO, que menysté sistemàticament la resta de sindicats encapçalats per la majoritària USTEC (Unió Sindical de Treballadors de l’Ensenyament de Catalunya). Es tracta d’un acord merament partidista, en la mesura que UGT i CCOO han estat sempre les corretges de transmissió, respectivament, del PSC i del PSUC primer, i dels Comuns després, fet a més en clau interna de repartiment del poder sindical, i si el Govern es pensava que amb això quedaria tot resolt, és obvi que s’ha equivocat de totes totes, perquè, si la USTEC no el dona per bo, vol dir que el sistema educatiu de Catalunya té un greu problema.

Davant la negativa del Departament d’Educació d'escoltar les seves reivindicacions, a la USTEC no li ha quedat més remei que convocar tot un seguit de vagues i protestes fins a final de curs, que ja s’estan duent a terme i que no auguren res de bo, mentre en paral·lel centenars d’escoles i instituts han amenaçat de deixar de fer excursions i colònies el curs vinent. El país no es pot permetre tenir un Govern inoperant en una matèria tan transcendent com l’educació, atès que d’aquesta en depenen les generacions futures. Els mestres consideren insostenible el nivell d’exigència que se’ls reclama sense que l’esforç vagi acompanyat de millores estructurals, reals i efectives en un sistema educatiu que fa aigües. Les conclusions dels informes PISA dels últims anys, que situen els alumnes catalans per sota de la mitjana dels països de l'OCDE i a la cua d’Espanya en totes les matèries avaluades (matemàtiques, ciències i comprensió lectora), han estat demolidores per a Catalunya i són la demostració que les coses fa temps que es fan malament.

Fa temps que el sistema educatiu, amb l’excusa de no voler deixar ningú enrere, s’ha igualat, però per baix

Fa temps, efectivament —i ara se’n recullen els resultats—, que el sistema educatiu, amb l’excusa de no voler deixar ningú enrere, s’ha igualat, però per baix, i això ha fet que el nivell empitjorés de manera estrepitosa. Una dinàmica que, en part, ha estat provocada per l’allau migratòria dels últims anys, que ha obligat a escolaritzar menors de procedències molt diverses amb graus de coneixements molt diferents que han llastat la qualitat, sobretot, de l’escola pública. I reconèixer-ho no és cap mostra ni de xenofòbia ni de racisme ni de cap de les coses que molesten l’ortodòxia woke, és una mera constatació de la realitat que cal assumir si de veritat s’hi vol posar remei. A tot plegat convé afegir-hi que, tret dels primers temps, la immersió lingüística mai no s’ha aplicat amb fermesa i convicció, sinó que ha estat una mena de màniga ampla en què tot ha valgut, i una cosa així en un cas com el de Catalunya, en què la llengua catalana viu perpètuament amenaçada, és nefast per al sistema escolar.

El PSC és qui té ara les regnes de la política educativa de Catalunya i és, per tant, a qui li toca liderar la cerca de solucions per superar la crisi que l’afecta, moviment que, tanmateix, queda palès que no fa. És clar que la resta de partits catalans són també corresponsables de la situació actual, perquè tots, en un moment o altre, o bé han estat directament al capdavant del Departament d'Educació —CiU (ara JxCat) i ERC— o bé han participat de les polítiques que aplicava —ICV (ara Comuns)—, i tots han contribuït a deteriorar, per acció o per omissió, un sistema que costarà déu i ajuda revertir. Això sí que és una crisi de país que necessita una solució de país, però ara com ara cap de les forces polítiques no està a l’altura de les circumstàncies.