La informació segons la qual els Mossos investiguen com a possible homicidi la mort del fundador de Mango, Isak Andic, apuntant com a principal sospitós el seu fill, ho té tot per al bla, bla, bla. Ja m’enteneu. Que si el va matar el fill i no va ser un accident, que tots hem passat pel camí de les coves del Salnitre i allà és impossible caure, que de què serveix tenir tants diners per acabar així. Som malvats, i més amb els rics? Sí.

Aquesta mateixa resposta l’ha donada aquests dies John Carlin a La Vanguardia per defensar la família Andic. Hi diu coses com que “ens oblidem que, tret de la casualitat de les seves circumstàncies, els rics són persones de carn, os i llàgrimes com nosaltres”. Que no pensem “en l'infern en vida al qual els estem condemnant”. Els rics també ploren, vaja. Carlin també critica les autoritats i els Mossos d’Esquadra. I admet que era amic d’Andic i que això és el que l’empeny a escriure l’article. “No exagero si dic que vam arribar a ser amics. Conec, encara que menys bé, el seu germà gran, les seves dues filles i el mateix Jonathan. Em consta que tots ells no només donen suport al seu germà o nebot a capa i espasa, sinó que mantenen que la relació entre Isak i Jonathan havia estat, els darrers anys, exemplar —de respecte, amistat i afecte. Hi va haver un cert enfrontament per discrepàncies empresarials fa una dècada —el 2015, quan Mango travessava un moment delicat—, però és una vella història.”

A aquesta defensa s’hi han afegit també Josep Creuheras —president de Planeta i Atresmedia—, Toni Ruiz —CEO de Mango— i Dani López —persona de confiança d’Andic—, tots tres marmessors del testament del fundador de Mango. Han signat una carta a La Razón. Hi lamenten que “assistim a la perillosa vulneració de garanties fonamentals. El dret a la presumpció d'innocència, pilar del nostre estat de dret, sovint ha estat obviat”. I afegeixen: “Com a marmessors, podem i hem d'afirmar que la voluntat d'Isak Andic, reflectida al seu testament, s'ha complert de manera escrupolosa”. Unes línies amb la clara idea d’allunyar motius per a l’homicidi.

Si la víctima fos una persona anònima, estaríem parlant del tema amb la mateixa fruïció? Jo crec que sí

Puc estar d’acord amb tot, però potser no tant en altres consideracions. Per exemple, quan diuen que “es tracta de la salut del nostre debat públic i de l'imperi de la llei”. Potser ja hi comença a haver massa gent que creu saber de què s’ha de parlar i de què no. Però sobretot estic en desacord amb Carlin quan diu: “imagineu-vos si les circumstàncies de la mort d'Isak Andic haguessin estat iguals però el mort hagués estat un pobre, o un desconegut que pateix per arribar a final de mes, i l'únic testimoni hagués estat el seu fill, també persona anònima. Estaríem parlant del tema amb la mateixa fruïció? Ho dubto”.

Jo sí que crec que n’estaríem parlant. Al cap i a la fi, vivim al país —poseu-li el nom que vulgueu— en què el programa que té més èxit a la tele es diu Crims, en què busquem el culpable del crim de Tor o la veritat del cas Helena Jubany com si tots fóssim criminòlegs. I en què totes les plataformes volen true crime i celebrities. I aquest cas, depèn de com el vesteixes, ho té tot, sí. I no sé si és culpa dels mitjans, dels Mossos o de la condició humana.