La situació que descriuré no té res d’anecdòtica, perquè té a veure amb la manera com els mateixos polítics catalans, quan destrueixen la filosofia, fomenten l’antipolítica i després es queixen. 4 de novembre de 2025, 10 del matí, Parlament de Catalunya. Els representants de la plataforma Docents de Filosofia compareixen davant la Comissió d’Educació formada per tots els partits polítics de l’arc parlamentari. Estem neguitosos, però l’objectiu és “clar i distint”: reivindicar la filosofia i el seu estudi a Catalunya, que té de lluny la pitjor dotació horària de tot, tot, l’Estat espanyol. D’aquesta indigència de pensament ja fa anys, com a mínim 25, perquè recordo molt bé estar embarassada i ja presentava les mateixes queixes i les mateixes al·legacions als parlamentaris d’aleshores, tot insistint-los que ens estàvem jugant que el meu fill, i tots els fills i filles, en el futur aprenguessin a filosofar, és a dir, a pensar. Com podeu imaginar, en aquell moment no me’n vaig sortir! Però ara els temps són uns altres i, ben mirat, potser la nostra compareixença ja no caldria, perquè avui és un tòpic pedagògic compartit per la major part de l’opinió pública, polítics inclosos, considerar que el pensament crític que la filosofia promou a dojo és més necessari que mai per a la formació d’una ciutadania responsable i per a la supervivència de la malmesa democràcia que aquests mateixos polítics diuen que defensen. Santa ingenuïtat... Sí que cal ser de nou aquí, perquè una cosa és el que els polítics diuen i una altra de ben diferent el que fan (o no fan)!

Des de l’any 1995, i especialment a Catalunya, el que han fet els partits polítics de tots els colors ha estat retallar dràsticament —escapçant més de la meitat— les hores de docència destinades al pensament i la filosofia a l’ESO i el batxillerat, aquelles etapes educatives, precisament, en què és més necessària la formació crítica del jovent perquè puguin afrontar els temps convulsos que els cauen a sobre al segle XXI (crisis econòmiques i polítiques, pandèmies i confinaments, catàstrofes ecològiques, amenaces de guerres, fake news i mentides a les xarxes socials...). Mireu, si no, com ara totes les estadístiques s’espanten de constatar que els nois de 16 a 24 anys (perquè solen ser ells, però això és un altre tema) s’inclinen per votar partits d’extrema dreta, fascinats per la retòrica masclista i autoritària d’individus patris tan impresentables com Abascal, Alvise o Ayuso i Orriols, que els donen el consol de receptes fàcils i enganyoses. Ara correm-hi totes a apagar el foc!

“Desgast”?, “inseguretat”?, “desafecció”? No se m’acudeixen termes més exactes per descriure la situació que viu l’educació pública catalana, el professorat en general, que s’hi deixa les banyes cada dia, i el de Filosofia en particular

Tornem a la compareixença del Parlament, perquè els discursos polítics sempre van en una altra direcció. Sense entrar en tecnicismes que tant avorreixen tothom però que tant agraden als buròcrates del Departament d’Educació, quan l’esmentada plataforma Docents de Filosofia, que ha treballat incansablement mesos i anys, planteja les seves assenyades al·legacions al Decret 171/2022 que ens té fins al coll, de cop ens il·lusionem, sembla que hem arribat al “moment eureka!”. I és que quan les companyes comenten que és tan senzill com distribuir les tres hores d’una matèria optativa qualsevol de 1r batxillerat —d’aquelles en què només es perd el temps i que els mateixos alumnes qualifiquen de “maries”— entre Català, Castellà i Filosofia, que pretenen ensenyar a llegir, escriure i pensar amb dues hores paupèrrimes a la setmana, aleshores els ullets dels parlamentaris sembla que s’il·luminen (això del castellà els deu fer patxoca perquè va en la línia de les imposicions del TSJC) i ens donen la raó, amb contundència, amb convenciment. Anna Erra de Junts, Mar Besses d’ERC, Cristian Escribano del PP, Jéssica Albiach dels Comuns, Pilar Castillejo de la CUP, David González del PSC (!) i Manuel Jesús Acosta de VOX, s’abracen a la causa noble de reivindicar el pensament, eureka! Després de 25 anys, aquest cop sí, efusives encaixades de mans, s’aprova la resolució parlamentària amb el consens de TOTS els partits del Parlament. Un moment, tots? No, el PSC, que ara governa la Conselleria de la Sra. Niubó, no s’hi oposa però de moment s’absté, perquè han d’estudiar la viabilitat legislativa de la proposta, mal presagi! Sabem què significa.

Efectivament, abans de les festes de Nadal ens arriba la resposta del Departament d’Educació socialista a manera de regal, i ens diu literalment que cal “evitar modificacions estructurals que provoquin el desgast en el professorat i els centres educatius, inseguretat normativa i desafecció dins la comunitat educativa”. Queda desestimada la nostra proposta, amb arguments que apel·len a la legalitat i a la complexitat administrativa de la cosa (que òbviament nosaltres no entendríem!). El Christmas és d’un cinisme tan descarnat que desarma (l’era Trump arriba de pressa al Departament!): “desgast”?, “inseguretat”?, “desafecció”? No se m’acudeixen termes més exactes per descriure la situació que viu l’educació pública catalana, el professorat en general, que s’hi deixa les banyes cada dia, i el de Filosofia en particular. La Conselleria d’Educació catalana és com un Leviatan burocràtic que només respecta la lletra de la llei mentre desconeix el seu esperit perquè no sap per a qui treballa. Educar és una feina fràgil que s’adreça a les generacions futures, a les quals té la responsabilitat d’ensenyar i ajudar a orientar en el món, inculcant-los valors que voldríem democràtics. I si no ho ha entès encara, potser és perquè després de tantes reformes educatives i treballar per les condemnades competències, els polítics que les han de legislar han caigut ells mateixos en el seu grau més elevat d’incompetència, paradoxes de no saber què fan! Si és el cas, que ho és, hi ha magnífiques reflexions que els ho expliquen, com l’últim llibre de l’experimentada filòsofa Concha Fernández Martorell, Teoria poética del aprendizaje, que els convido a llegir i consultar amb urgència. Hi trobaran bones idees.

També pot passar que es tracti de mala fe i que vulguin perpetrar el “crim perfecte” contra la ciutadania a través de la filosofia. Sospitem una mica. I si resultés que els polítics catalans, des de fa molts anys, només volen disposar de persones ignorants incapaces de pensar, dòcils i manipulables a l’engròs? Si és el cas, que també ho és, els recomano la lectura de Les Tietes, dones entenimentades i iròniques que en aquest mitjà digital han aixecat la mateixa sospita i han denunciat aquest maquiavel·lisme perpetrat a consciència pels últims consellers i conselleres d’Educació. Perquè queda clar que aquesta actuació dels polítics de la Conselleria és la millor manera de dinamitar la democràcia des de dintre, de fer oblidar els valors d’igualtat, tolerància, llibertat, solidaritat..., la manera més eficaç de promoure l’antipolítica, i després es queixen.

També hi ajuda força que els consensos a què arriben al Parlament siguin només paper mullat; que allò que el legislatiu resolt i promet en comissió parlamentària, l’executiu s’ho passi pel folre amb excuses administratives incomprensibles i carregades de mala fe, i això una legislatura rere l’altra. I em pregunto: de què serveixen les comissions, les compareixences i els acords unànimes si després “algú”, emparat per la burocràcia intocable, pot boicotejar-ne l’execució? Quina legitimitat tenen aquests parlamentaris la feina dels quals consisteix a donar-nos la raó (que la tenim) i encaixar-nos les mans, tot i saber que després no serveix per a res? Tot plegat representa un teatre una pèl massa cínic, i adonar-se’n fa molta vergonya; ho diré en anglès, que queda més bé: “Shame on you!”. Haver-lo reviscut 25 anys després desacredita molt la seva professió, malmet la seva autoritat i n’incentiva l’antipolítica. Després de cometre de nou el “crim perfecte”, que no es queixin.