No cal ser catastrofista ni insistir que corren mals temps per a l’educació i que els seus resultats cotitzen en borsa a la baixa. Fa anys que els mitjans de comunicació es fan ressò dels mals resultats que obtenen els alumnes catalans en les proves PISA i en les Competències Bàsiques a primària i secundària, i ara també de la baixada significativa del nivell de coneixement dels preuniversitaris a les PAU. La pobresa del sistema educatiu ja és transversal. Precisament per això, és el moment oportú per fer una pausa i reflexionar sobre l’educació. L’oportunitat ens la proporciona un llibre magnífic recentment editat per El Viejo Topo, Teoría poética del aprendizaje. Una alternativa al enfoque competencial, de l’autora Concha Fernández Martorell. Acostumada a pensar com a filòsofa, sense laments ni trencadisses, sinó amb calma, mirada atenta i molta profunditat intel·lectual, el seu llibre defuig el pessimisme imperant i ens porta a repensar què hi ha avui (encara) i què hi hauria d’haver (sempre) en el món de l’escola, un món valuós de debò. 

Val la pena començar el llibre deturant-se en la portada. Si ens la mirem atentament, hi veiem uns quants joves abombollats de blanc que s’enxarxen com estrelles en el buit. Es tracta d’un espectacle dirigit per la Fura dels Baus el 2007 amb vint-i-vuit alumnes i dos professors que duen a terme una performance per celebrar el 30è aniversari de l’institut en què estudien i del qual Concha Fernández Martorell era aleshores directora. La imatge nocturna que entre tots componen és potent, composta per trenta alumnes-estrelles que representen sobre el cel del Masnou en què consisteix l’aprenentatge poètic, en què culmina finalment l’autèntica educació, la que ella ha practicat a les aules i al despatx de direcció i defensa al llarg del llibre. L’espectacle furero simbolitza com cap altre què pot arribar a passar a classe cada dia, unes petites i lluents espurnes de coneixement i emoció que filen la xarxa de l’educació, amb un xic de valentia per part de totes i tots els que hi participen (alumnat, docents i famílies). 

L’autora fa una radiografia molta clara del model educatiu que combat, el que anomena “paradigma competencial”, impulsat pel neoliberalisme de l’OCDE des dels anys 90, que imposa tot un seguit de paràmetres economicistes basats en l’eficàcia, l’eficiència i la productivitat, competències laborals pròpies d’un individu aïllat, suposadament emprenedor i ensinistrat per a tasques laborals sempre canviants i precàries. Des de la sospita que acostuma a practicar la filosofia, Concha Fernández Martorell fa un diagnòstic clarivident d’aquest model educatiu que només pretén formar treballadors que s’adaptin a un món laboral incert, sense cap lligam amb la tradició ni el passat, sense cap coneixement que doni fonaments existencials com a humà, i que té com a intenció última “instaurar el buit com a forma de vida... i com a estratègia de control i submissió que se sosté sobre la inseguretat existencial dels peons que han de fer funcionar l’economia”. En definitiva, assumir l’ensinistrament economicista, el rendiment com a dogma i la precarietat absoluta com a formes de vida! Amb aquest objectiu inconfessable, els últims anys 90 proclamaven el lema “Education, education, education”, que va donar la victòria a les eleccions a Tony Blair, el deixeble emboscat i més cínic del neoliberalisme thatcherià. I encara hi som.   

L’autora evita el terme educar, molt del gust dels constructivistes i competencialistes postmoderns, i aposta pels d’aprenentatge i aprenent

Ara bé, al llibre, més que fer crítica d’aquest sistema educatiu que fa aigües (crisi de la qual els magres resultats només en són la punta de l’iceberg), li interessa repensar què queda de l’educació de debò. Al lector se li fa evident (ja des del títol mateix) que l’autora evita el terme educar, molt del gust dels constructivistes i competencialistes postmoderns, i aposta pels d’aprenentatge i aprenent, i això perquè, en llatí, educare significa 'conduir i guiar', és a dir, com si la formació de les persones fos un conduir-les i guiar-les des de fora, forçant-les si cal (una manera d’alimentar la ment que es pot confondre amb l’ensinistrament neoliberal). Mentre que l’aprenentatge s’esdevé en l’aprenent i hi roman, és l’alumne qui aprèn escoltant, relacionant-se i dialogant amb els altres companys i sobretot amb el professorat, i això que s’emporta el conforma a si mateix mentre l’obre al coneixement i al món.  

Per això mateix, i des de l’autoritat que li dona la filosofia, l’autora defensa un paradigma il·lustrat, centrat en el subjecte, que permeti, com diria Simone Weil, arrelar la persona. Aquest aprenentatge poètic —que serà intransitiu per autopoiètic i inevitablement dut a terme amb la mediació del llenguatge (sempre el llenguatge donant-nos forma!)— ofereix a l’aprenent coneixements vertebradors i valors crítics, que li permeten elaborar-se una cosmovisió i l’ajuden a créixer, tot modelant la seva personalitat. Aquesta forma poètica d’entendre l’aprenentatge, i que l’autora reconeix herència dels postulats de la filòsofa María Zambrano, és summament respectuosa amb l’alteritat de l’alumnat perquè entén que “educar és estimar”. De fet, tot el llibre traspua l’amor i el respecte que Concha Fernández Martorell té per la feina d’ensenyant que ha fet durant tants anys i per la persona dels alumnes que han passat per les seves mans. I un tret cabdal d’aquest amor (el “verdadero, el que ni se compra ni se vende”, com canta la copla) és que guarda sempre les distàncies, les que fan possible que l’aprenent s’aprengui a si mateix com a subjecte i s’emancipi com a persona des dels sabers diversos que el professorat li ofereix cada dia a l’aula. Cada hora de classe esdevé aleshores una performance, una incidència (ens diu l’autora), que li ofereix l’oportunitat d’arribar a ser persona.  

En aquest punt, comprenem per què apareixen al llibre els deu capítols que relaten les incidències, deu d’històries de vida que es van trenant amb els deu capítols que argumenten la temàtica educativa des del rigor de la filosofia. Arribem a la síntesi acabada d’emoció i coneixement, tant a les aules com al llibre mateix. Perquè com a lectors comprenem que tot pivota al voltant d’aquestes incidències, que no són pas vivències negligibles, sinó els eixos estel·lars sobre els quals pivota l’essència del llibre. L’autora els equipara a categories filosòfiques claus com el "temps-ara" de Benjamin, l’"esdeveniment" de Lyotard o l’"escletxa" de Butler, i encara hi afegiria els espais d’emergència de la "natalitat" d’Arendt; tots ells moments en què es trenca l’ordre i el control socials alienants. Ara bé, amb el terme incidències se’ns obre una polisèmia de sentits perquè pot significar des dels esdeveniments que desborden la institució escolar (la pobresa, la migració o el desgavell familiar), als “entrebancs” del real (l’assetjament escolar o les múltiples formes de la malaltia mental que hi conviuen), les irrupcions de l’imprevist (un mòbil que sona a la impensada, un animaló desat a una taquilla del passadís), és a dir, les “experiències de vida constants a l’aula”. Per tant, les vivències relatades són aquells moments en què la realitat irromp abassegadorament a l’escola i mostren la complexitat de l’alumnat, les particularitats i peculiaritats a partir de les quals convé enfocar el fet d’ensenyar.  Perquè a l’autora se li fa evident que l’aprenentatge escolar és un tot on la biografia emocional i els interessos intel·lectuals són inseparables a l’hora de promoure l’aprenentatge. 

Però incidències són també totes aquelles espurnes de coneixement fet meu, sovint inesperades i sorprenents, que produeixen petits “miracles” a la classe, ja sigui a través de la comprensió de les idees de la filosofia, de l’experiència sensible que provoca la contemplació de l’obra d’art o del coneixement empíric del món que proporciona la ciència, etc. I quan això passa (si passa), a l’aula ha passat l’àngel de la poesia. Aquest plantejament poètic de l’aprenentatge pot semblar utòpic, sobretot en els moments actuals en què l’educació fa aigües i l’inunda el pessimisme; tanmateix, la veritat de totes i cadascuna d’aquestes incidències, que l’autora ha recollit al llarg dels anys en el seu peculiar diari d’aula, ens ensenya que això ha passat i encara passa: alumnes que s’han fet “majors d’edat” (en el més genuí sentit kantià del terme) contemplant una obra d’art a la classe d’estètica, fent experiments científics al terrat de l’institut, dibuixant el seu propi autoretrat o expressant les seves pors als altres enmig d’una classe de psicologia.  

Per tot això, i malgrat que a l’escola se li ha fet el trist encàrrec de formar mà d’obra precària i no pas ciutadans crítics i responsables, no s'hi val a desanimar-se, perquè hi ha estels fureros que encara il·luminen el cel, hi ha espais de resistència a aquesta deriva antiil·lustrada. I Concha Fernández Martorell sosté que aquests són a l’escola pública, la qual qualifica de “el lloc utòpic de l’equitat”. La xarxa d’escoles i instituts públics que recullen avui la voluntat de dur a terme aquest aprenentatge autèntic que ha denominat “poètic” i la tradició de preservar-ne l’esperit d’emancipació.  

Com a professora d’institut no puc no compartir aquesta aposta clarament política per l’educació pública. La subscric amb contundència i també una mica tossudament perquè crec que la fem tot i saber que potser nedem contra corrent. Fa massa anys que els responsables polítics, de tots els partits i tendències, que l’haurien de preservar han cedit a les pressions i s’han venut l’escola, també la pública, als interessos econòmics de les multinacionals, que hi han vist la possibilitat de fer negoci i transformar l’educació en un gran basar: des de les empreses i les fundacions privades del sector educatiu a la irrupció en tromba de les tecnològiques inundant-la d’ordinadors, tauletes, mòbils, pantalles digitals i ara el giny de la IA, la utopia robòtica del segle XXI. Davant d’aquesta mercantilització de l’educació, la reflexió de Concha Fernández Martorell ens indica que hi ha un espai de resistència possible: la de la professora amb “ofici” que, a peu d’aula i cada dia, es proposa tossudament fer de l’aprenentatge dels alumnes que té a càrrec seu un acte de construcció emancipadora de la ciutadania. Continuant amb la imatge del llibre, fer que els seus aprenents il·luminin el cel estrellat del saber que tant omplia d’admiració a Kant. És tan gran la responsabilitat que recau sobre les seves espatlles, que només desitjo, per aquest nou atles de l’educació, que ni la mandra ni la covardia l’allunyin del seu propòsit d’ensenyar, sense defallir.