No tot s’hi val, ni tan sols en nom del reconeixement a una trajectòria artística. Loles León és una actriu de llarg recorregut, amb una carrera consolidada i moments brillants al món del cinema, el teatre i la televisió. Això no obstant, la seva figura pública no pot deslligar-se de les seves declaracions i actituds reiteradament despectives envers la llengua catalana, ni tampoc pot pretendre rebre una de les màximes distincions que atorga la Generalitat de Catalunya com si aquestes actituds fossin irrellevants, o un desafortunat malentès. No ho són.
No es tracta aquí de debatre sobre la seva ideologia política ni sobre si és o no independentista. Aquest no és el tema. Molts catalans no independentistes han rebut (merescudament) la Creu de Sant Jordi pel seu compromís amb la cultura, la llengua i la identitat del país. La discrepància política és, en democràcia, perfectament legítima. Però el menyspreu actiu, públic i reiterat envers la llengua pròpia de Catalunya no ho és, i menys encara en algú que ha viscut bona part de la seva vida a Barcelona i que ha tingut tots els canals oberts per entendre i estimar allò que aquí es parla o s’intenta parlar.
Loles León no ha estat simplement una persona que no ha parlat català. Ha estat, en diverses ocasions, una persona que ha ironitzat sobre el seu ús, que ha ridiculitzat qui el parla, que ha tractat el català com una nosa o una extravagància, com si la llengua dels nostres avis i dels nostres fills fos un caprici folklòric sense valor real. Aquesta actitud, de nou i per molt que assegurin les tesis del govern Illa, no és neutra: és una forma de supremacisme cultural subtil però persistent, que alimenta la idea que només allò que és espanyol és universal i que el català només és útil per a provincians o radicals. Aquesta és l’estratègia: que discutir el premi, o el cartell de Sant Jordi, o els convidats de Col·lapse, aparegui com a cosa de freaks. Ni en som, ni hem de permetre que se’ns en titlli.
No podem exigir als nostres joves que estimin el català mentre premiem qui l’escup
Concedir la Creu de Sant Jordi a Loles León ofereix el missatge (institucional!) que la contribució artística pot compensar l’ofensa cultural. Que la notorietat mediàtica pot més que el respecte. Que la desconnexió amb l’essència del país no només no penalitza, sinó que fins i tot s’aplaudeix.
La Creu de Sant Jordi no és un premi artístic: és un guardó institucional. Té un sentit profundament simbòlic. És el reconeixement de la Generalitat a aquelles persones o entitats que han contribuït al prestigi de Catalunya, a la defensa dels seus valors, a la projecció de la seva cultura, a la preservació de la seva llengua. I és aquí on la idea de premiar Loles León fa aigües: no només no ha contribuït al prestigi del català, sinó que l’ha menystingut; no només no ha defensat la pluralitat lingüística, sinó que l’ha ridiculitzada; no només no ha ajudat a projectar la nostra cultura, sinó que l’ha subordinada a una visió mesetària i centralista del món.
Hi ha qui argumentarà que els premis no s’han de donar només a qui pensa igual que nosaltres, i és cert. Però és que no s’ha fet mai. Mai les Creus no han deixat de ser “de tothom”, ni Sant Jordi ha deixat de ser mai “de tothom”, com insinuen els insultants eslògans. Però aquestes condecoracions no s’han de donar a qui menysprea allò que simbolitzen. És una qüestió de coherència institucional, de dignitat col·lectiva, de respecte per una llengua que ha sobreviscut a prohibicions, persecucions i silenciaments. No podem exigir als nostres joves que estimin el català mentre premiem qui l’escup.
La negativa recent de l’Ajuntament de Barcelona a concedir-li una medalla ja va obrir un debat necessari, i davant d’això el Govern de la Generalitat s’hauria hagut d’aturar un moment i reflexionar. Entendre que no tot és cultura audiovisual i popularitat. Que hi ha línies que no s’haurien de creuar.
La Creu de Sant Jordi no és només un oripell institucional: és un símbol. I els símbols, quan es buiden de sentit, es converteixen en pur maquillatge o en rituals menors. Ves que no sigui aquesta, la intenció.