Discutim noblement els nostres problemes i les nostres possibles solucions, però "no caiguem mai en la denigració sistemàtica de les persones". Qui va pronunciar aquesta frase, Cassià Maria Just i Riba (1926-2008), abat de Montserrat entre 1966 i 1989, és una de les figures eclesials de més pes a casa nostra. Tant, que la Generalitat ha instituït aquest 2026 com l’Any Cassià, no només pel seu pes religiós, sinó per la seva influència en l’àmbit cultural i social. En una cèlebre entrevista a RTVE amb Montserrat Roig, el dia 13 d’abril de 1978, l’abat va confessar-li respecte i fins i tot por per la mort, a la qual titllava de "molt dura". Ell es va morir —ella també—, però l’esperit Cassià no s’ha evaporat. Va néixer el 22 d’agost de fa cent anys a Barcelona. Format a l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, i després d’una sòlida formació montserratina, va estudiar a Roma i a París. Els seus anys al capdavant de la comunitat benedictina de Montserrat van ser fructífers. En vida, el 1991, va crear la Fundació Cassià Just per a la integració de persones marginades socialment i laboralment.
Amb un perfil clarament definit per l’espiritualitat benedictina, vivia a fons l’esperit de l’ora et labora, exhibia amb senzillesa una alta pulcritud musical, gaudia de solidesa intel·lectual, i el caracteritzava una sobrietat en les formes i en el fons, a més d’una clara devoció mariana. També era hospitalari i acollidor, com a bon seguidor de la regla de sant Benet, i no li queia cap anell per fer-se amb gent de mentalitat oposada a la seva. Amb una defensa fermíssima de la llengua i la cultura catalanes, no va dubtar a alçar la veu quan calia ni a expressar el seu malestar davant de qualsevol injustícia. L'autoritat moral es va imposar al poder establert al monestir gràcies al seu mestratge ferm i a la seva batuta. Així, Montserrat es va convertir en un veritable bastió de la resistència i de la dissidència antifranquista. El cristianisme que es destil·lava, es pregava i es cantava a Montserrat no podia coincidir amb el règim.
Cassià Maria Just no va ser un abat de despatx; va ser una veu que no va tremolar a l'hora de reclamar l’amnistia per als presos polítics davant mateix del cap de l’Estat, trencant el silenci que molts altres preferien mantenir per por a represàlies. Si havia de disgustar algú per seguir la seva consciència, ho feia.
L’abat Cassià conjugava fe i país, litúrgia i compromís social, estima per la llengua i universalitat, cura pel patrimoni i obertura mental
El seu llegat va més enllà de la resistència: va encarnar el catolicisme català postconciliar amb la radicalitat de qui creu, de veritat, en una Església oberta, incòmoda i, sobretot, imbricada en la realitat social del país. La seva fe no era cofoia i de saló. Aquesta mentalitat progressista no li va fer amics a la jerarquia eclesiàstica —de la qual va ser una veu crítica, sovint la veu que clamava al desert—, però li va garantir la coherència que el va portar a defensar els drets humans des d'un cristianisme que entenia la dignitat humana per damunt de qualsevol dogma immobilista. Considerava la jerarquia "encotillada" en qüestions sensibles com l'eutanàsia, l'homosexualitat o l'avortament.
L’abat Cassià conjugava fe i país, litúrgia i compromís social, estima per la llengua i universalitat, cura pel patrimoni i obertura mental. Astut i culte, estava ben al corrent que el seu paper com a abat de Montserrat transcendia i no es quedava a la muntanya sagrada. Ell no va viure amb cap cotilla que li estrenyés les conviccions.