"Meos tam suspicione quam crimine iudico carere oportere"
Suetoni
Fa vint-i-dos segles ho tenien molt clar i avui ha esdevingut una màxima tenebrosa. Ningú no ha dubtat durant segles de la seva oportunitat moral, de la seva superioritat respecte a altres comportaments: "Considero que els meus han d'estar lliures tant de sospita com de delicte". Ho va escriure Suetoni a la seva Vida de Juli Cèsar i es refereix no només a l'honestedat i honradesa del dirigent, sinó també a la de la seva família. L'aparença davant els ciutadans també importa, com l'aparença d'imparcialitat dels jutges importa. No és només que has de ser-ho, sinó que els altres han de poder confiar que ho ets.
Fa vint-i-dos segles era clar, fa tot just uns quants anys era clar i ara gran part de l'esquerra d'aquest país sembla no entendre que la dona del president del govern espanyol no pot tocar les empreses espanyoles ni amb un pal, sigui amb la finalitat que sigui, i menys pot utilitzar recursos públics per fer aquests contactes, agraïments, gestions, com si els contribuents l'haguéssim dotat d'una secretària personal per a la seva feina que no tenia abans d'arribar a residir a la Moncloa. Perquè més enllà que la feina de recaptadora de fons no és adequada, fins i tot per a qualsevol altre, si necessitava ajuda l'hauria d'haver pagat de la seva butxaca, del que ingressava.
El costat bo de la història ha convingut de llevar-li importància al fet que s'utilitzin correus de la Moncloa per demanar contribucions dineràries a empreses; de considerar que germans i cunyades poden viure a compte de l'erari públic al palauet on s'ubica la presidència del govern espanyol, mentre uns creuen que treballen a Badajoz i altres que tenen residència a Portugal; de justificar que codirigeixin càtedres en universitats públiques persones que només tenen el batxillerat i no haurien pogut ni cursar-les; que es recomanin alegrement empreses per a adjudicacions en les quals després la Intervenció de l'Estat troba anomalies; que sembli peccata minuta que se li creï un lloc a mida a un director d'orquestra —a Badajoz!— i que se sàpiga que és seu abans de substanciar-se el concurs i que, a més a més, ni tan sols tingui gaire clar si treballa en un despatx ni on trobar-lo. És un resum de la nova normalitat progressista. Si em punxen, no em treuen sang.
No sé si Pompeia estava implicada en l'afer de Pulcre o no, sí que sé que no és gens pulcre l'afer de Begoña. Ni tan sols sé si l'assumpte arribarà a substanciar-se en una condemna, potser no compleix el tipus o no es pot provar. El que sí que sé és que no hi ha més remei que sotmetre-ho a escrutini. El que sí que sé és que per tal d'estar lliure de sospita, el cònjuge o parella del president d'un govern o del cap de l'Estat ha d'allunyar-se d'activitats incompatibles pel seu caràcter sospitós. Elvira Rodríguez, la dona de Rajoy, va anar-se'n de Telefónica. Letizia Ortiz no va pretendre mai continuar presentant informatius. Pot semblar una putada, ho entenc, tot i que en realitat és una decisió presa en equip. Anem a la Moncloa o no hi anem? Em caso amb el rei o no m'hi caso? N'assumim les prebendes i també els inconvenients?
Per tal d'estar lliure de sospita, el cònjuge o parella del president d'un govern o del cap de l'Estat ha d'allunyar-se d'activitats incompatibles pel seu caràcter sospitós
Per contra, la parella presidencial deixa un rastre indeleble de patrimonialització del que és públic, cosa pròpia d'una república democràtica, ja sabeu el que això vol dir, i no d'una democràcia avançada. Les vacances d'estiu en llocs propietat de l'Estat —d'acord, seguretat i privacitat com a argument— no només per al nucli familiar, sinó per a la família expandida i fins i tot, tirant llarg, per a la família política en el més ampli ús del terme. En un altre país —no en una altra galàxia— quedaria clar que no et pots emportar pares, germans, cunyats, amiguets i afins diversos de vacances a un palauet sense valorar-ne el desemborsament i pagar-lo. A la Casa Blanca, el personal el paga l'erari públic, i la compra, tot el que consumeix la família presidencial, fins i tot les coca-coles de Trump, les paga el mateix president. Aquí, segons s'ha publicat, durant sis mesos li hem pagat el menjar al germà i a la cunyada i fins i tot els desplaçaments en vehicle oficial a les revisions de l'embaràs.
Així que no sé si defensar a peu i a cavall el comportament dels Sánchez és estar al costat bo de la història; el que segur que no és, és estar al costat bo de la democràcia. La democràcia és fons i forma. Les corrupteles menors només auguren un llistó molt baix per a les grans corrupcions. Un càrrec electe és un estadant de les institucions, no el seu propietari. La transparència, per la manca de la qual tant hem acusat la Casa Reial, és un passiu de Sánchez. No sabem qui viu al palau presidencial, no sabem si els avions de la força aèria els han fet servir persones sense cap càrrec institucional, no sabem per què hi havia porters de bar de noies amb passaport diplomàtic, no sabem gairebé res, tot i que a còpia de portar als tribunals les negatives a aplicar la llei de transparència, a poc a poc alguna cosa s'intueix.
El costat dolent de la democràcia inclou no només excloure de l'aparença d'exemplaritat l'entorn del Cèsar, sinó aventurar excuses impensables per a un demòcrata, com ara dividir el nombre de correus d'un compte oficial en els quals es maceraven negocis particulars pel nombre de dies i concloure —esquerra, quo vadis?— que toca a pocs per jornada, que la separació del que és públic i el que és privat va a pes, que només cal considerar-la si no es practica en excés, que la vara de mesurar és feta a mida. Qualitat democràtica és el que ens juguem. Si Guerra i el seu germà parlessin. He vist socialistes i autoproclamats comunistes i fins i tot anarquistes al·legant que tota la vida hi ha hagut apadrinats i tampoc el del germà del president, a qui no aguanten i a qui tenen dominat, és més greu o menys que altres. Només em falta —com hi ha Déu que no ho desestimo— que ens acabin convencent que confondre el que és públic amb el que és públic també és una relliscada ministerial de poca importància.
Mai en una democràcia avançada passaria una cosa semblant. No farien falta jutges, ni Peinados de cap mena. N'hi hauria prou amb la premissa democràtica d'exigir probitat i exemplaritat al governant, de voler que regeixin els nostres destins gent amb un nivell moral i polític alt.
No demanarem a Pedro que es divorciï de Pompeia. Hi ha homes grans que transcendeixen els segles i els sacrificis en nom de la coherència, i altres els fets i frases dels quals no rebran el bes de la història. El que sí que podem demanar és que la decència, el llistó alt i l'ètica democràtica no se'ns escolin entre els dits per defensar l'indefensable. Qui ha vist i qui veu l'esquerra, que s'allunya a marxes forçades de la seva veritable superioritat moral, que radicava a exigir als propis més que als aliens.
La meva esposa ha d'estar per sobre de tota sospita. Ras i curt.