Un Pacte Nacional per la Llengua amb el suport del PSC només pot ser un oxímoron. Si no ho és, si el PSC no només hi dona suport, sinó que el president Illa presideix actes a l’IEC i en fa bandera, és que el pacte en qüestió neix completament desnaturalitzat. Salvador Illa excel·leix en l’art de la cosmètica catalanista perquè és el que li permet protegir-se davant les acusacions de paràlisi de qui es mostra genuïnament preocupat per la descatalanització del país. És el que li permet fer la seva tasca pacificadora sense gaire oposició. Si el PSC s’abraça al Pacte, és que no ataca les urgències del país d’arrel. D’entrada, el Pacte Nacional per la Llengua parla d’una societat catalana més diversa —hi vulgui donar, cadascú, la connotació que hi vulgui donar— i més multilingüe. El Pacte diu voler revertir la pèrdua de catalanoparlants i ampliar el seu ús social, però obvia el nucli del conflicte: és cert que avui la societat catalana és més multilingüe, de la mateixa manera que és cert que tota aquesta diversitat lingüística troba el seu punt de trobada en la llengua castellana. Sense esmentar això, sense parlar de la castellanització i espanyolització automàtica dels nouvinguts, sense dir amb tots els ets i uts que el català és una llengua minoritzada pel castellà i que l’espanyolització de la immigració és una eina més de substitució lingüística i cultural, qualsevol Pacte Nacional per la Llengua neix capat. I com que neix capat, el PSC no només se’l pot fer seu, sinó que també se’l pot jugar a favor de la seva marca política: una pacificació que espanyolitza amb anestèsia.
El Pacte Nacional per la Llengua és una pluja de milions. I sí, el català necessita mesures dràstiques i això inclou uns quants milions. Concretament, 250 milions en total. La partida més important és per reforçar el català a l’escola, amb 100 milions, setanta-vuit dels quals per incrementar el nombre d’aules d’acollida. 52 milions es destinaran al Consorci per a la Normalització Lingüística. D'aquests, 47 milions estan destinats a rellançar el Consorci en qüestió. També es destinaran 73 milions per dinamitzar l'oferta cultural en català. El Pacte diu voler fer una política lingüística transversal, ampliar la base de parlants, garantir la formació d’adults, enriquir l’oferta cultural i comunicativa en català. Formar, però sense incentius reals. Promocionar, però sense penalitzar. Invertir, però sense fiscalitzar. Dinamitzar l’oferta cultural en català, però sense deixar d’invertir els diners dels catalans en la indústria cinematogràfica espanyola, per exemple. Afavorir. Fomentar. Impulsar. Aconseguir. Imagina’t com d’insuficient ha de ser un pacte per la llengua perquè fins i tot Òmnium Cultural, que fa poca cosa més que seguidisme, alerti que és insuficient.
A Catalunya, menys de la meitat dels professors s’adrecen sempre en català als alumnes
La partida més important del Pacte Nacional per la Llengua és la del català a l’escola, dada que contrasta amb aquesta altra: malgrat que el 2021 el conseller Josep González Cambray i el president Aragonès van anunciar una ofensiva de sancions per als professors que no fessin classe en català, del 2021 al 2024 no es va obrir cap expedient a cap professor. Ni un. Zero. A Catalunya, menys de la meitat dels professors s’adrecen sempre en català als alumnes. No tot s’arregla repartint pèmpins, però tot el que cal arreglar sense repartir pèmpins posa el PSC —i els governs anteriors d’ERC i Junts— contra les cordes. Catalunya fa lustres que té una Llei de Política Lingüística —modificada matusserament el 2022— que ningú s’ha encarregat de fer complir, sobretot pel que fa a infraccions dels drets dels catalanoparlants per part d’empreses i establiments. Fa anys que encadenem governs que es vanten de blindar una llengua mentre són incapaços de fer complir cap normativa relacionada amb la llengua. O de vetllar per la manca de professors de llengua catalana. Això, barrejat amb un model econòmic de turisme i ciment i un flux migratori sense cap incentiu real per integrar-se en la catalanitat és letal i fa d’accelerador de l’assimilació castellana. Abocar milions en aquest remolí, “només” milions, és la xocolata del lloro.
La signatura del Pacte Nacional per la Llengua presenta dues absències, però: la de Junts i la de la CUP. Per desmarcar-se del Pacte, ambdós partits comparteixen l’argument que l’acord esquiva la resposta a la sentència del Tribunal Constitucional a la Llei i el Decret del 2022 que mirava d’esquivar la imposició del 25% de castellà a les escoles. Llei que esquivava els percentatges, però que reconeixia el castellà com a llengua d’ús curricular i educatiu, sigui dit. Perquè la cosmètica no serveix només al PSC: l’oposició al Pacte Nacional per la Llengua també serveix a la CUP —per manca d’oposició real—, però sobretot a Junts, per espolsar-se la responsabilitat d’una deixadesa històrica de governs encadenats de sobre. Les xifres sobre l’ús habitual del català no han arribat fins on han arribat per culpa del PSC i per decisions preses des de fa tan sols un any. De fet, el Govern d’Illa va heretar el projecte de pacte del Govern de Pere Aragonès. La classe política del país ha evitat reiteradament de prendre mesures fermes i efectives pel que fa a la llengua perquè ha defugit l'acceleració del conflicte amb Espanya per la via de la confrontació. Els escrúpols de Junts al Pacte són tan cosmètics com el suport del PSC al Pacte. Per això els ha calgut que n’expliqués els arguments en contra el president Puigdemont, suposo. I per això no serviran per generar el marc de pensament necessari per abordar la qüestió de la llengua —que és la qüestió de la nació, que és la qüestió de la substitució i assimilació lingüística i cultural— des d’una perspectiva autocrítica amb l’actitud que ens ha dut fins on som, però alhora nacionalista i frontal.