Abans que res, espero que us trobeu bé. Us desitjo, si heu contret la malaltia, que us recupereu com més aviat millor. Quan s'escampa la sensació que, com aquella florista caiguda en combat, el xaman ha mort -Déu, la raó, la política, l'Estat- tots ens hem de convertir una mica en el metge col·lectiu. També, a més de ser-ne el propi. No hi ha més remei. I tots hem de començar a pensar això, això que hem anomenat el coronavirus, perquè, tot fa pensar -valgui la redundància- que les conseqüències, no només les personals, sinó les col·lectives, les econòmiques, les socials, les polítiques, les culturals, aniran per llarg, molt llarg. Ergo estaria bé que el toro no ens tornés a agafar desprevinguts, amb el peu canviat.

Vaig tuitejar, quan me'n vaig adonar que anàvem massa tard, que el coronavirus és el primer virus viral de la història. Quan a la Xina començava a remetre, aquí crèiem tenir-lo controlat a còpia d'acudits i mems a Twitter i altres xarxes socials. Tothom crèiem saber-ho tot del coronavirus, que, a més, fos el que fos en realitat, queia molt lluny: allà, a la Xina -bé, també al "chino" de la cantonada, a aquest sí que el vam obligar tots a confinar-se ràpidament i això que, amb l'estat d'alarma Sánchez podria tenir obert-. Aquí, i a mig Europa, el coronavirus va colonitzar i va infectar abans les xarxes socials que els cossos. Les xarxes socials van funcionar durant setmanes com una mena de conjur xamànic, un gran placebo virtual: la bestiola, de la qual tots ens en rèiem d'una manera o una altra, romania tancada allà, només existia allà (i a la Xina i al "chino" de la cantonada).

La primera victòria del covid-19 va ser hegemonitzar, i dirigir, la conversa global virtual. Per això vaig piular que també calia plantar-li cara a la xarxa. Ho diré amb paraules del filòsof sud-coreà Byung-Chul Han, ahir a El País: "La digitalització elimina la realitat (...) I en l'època postfàctica de les fake news i els deep fakes sorgeix una apatia cap a la realitat. Així doncs, aquí és un virus real i no un virus informàtic, el que causa una commoció. La realitat, la resistència, torna a fer-se notar en forma d'un virus enemic. La violenta i exagerada reacció de pànic al virus s'explica en funció d'aquesta commoció per la realitat". Perdoneu però hem tornat a la puta realitat! El virus real davant el virus viral.

El coronavirus és el primer virus viral de la història. Quan a la Xina començava a remetre, aquí crèiem tenir-lo controlat a base d'acudits i mems a Twitter i altres xarxes socials

Escric l'article des del menjador de casa, on he hagut d'instal·lar la meva oficina, com milions d'empleats d'aquesta part del món. Encara que escric sovint des de casa, buscant espais de tranquil·litat, no és el mateix, no m'agrada el teletreball. I més encara, quan es tracta de teletreball imposat sota confinament domiciliari. Teletreball t'agradi o no t'agradi, ergo invasió de l'espai propi, personal, íntim, la casa, en la qual alguns provem de refugiar-nos habitualment de totes les altres coses, per la feina, és a dir, el sistema. El nou capitalisme, el somni daurat del capitalisme Facebook, en el qual els productors -de dades- treballen gratis, està entrant a les nostres llars a cavall del covid-19. Qui pagarà el consum disparat d'energia a les llars -quatre ordinadors d'altres tants productors funcionant a casa meva o a la seva o a la del veí- necessari per mantenir la productivitat, perquè l'economia no s'ensorri del tot? Ara em respondran que això és el pa de cada dia de qualsevol autònom i els donaré la raó. El canvi rau en el fet que ara també tota la resta ens haurem d'autofinançar el lloc de treball en una mesura o una altra i sense saber per quant temps. El coronavirus està donant un pas de rosca impensat al procés galopant de precarització del treball en l'era del capitalisme digital.

Fa unes setmanes, quan el covid-19 encara no havia esclatat al món real, un nostàlgic de la disciplina soviètica, o maoista, vaticinava a Twitter que a la Xina i altres "sistemes de major obediència" (eufemisme, incòmode, de dictadura totalitària, assassina i -oh, quina llàstima- salvatgement capitalista), seria més fàcil superar la pandèmia que a l'Occident liberal i democràtic. Tenia raó, el company. Sense anar més lluny, el control biodigital de la població que es duu a terme a la Xina permet detectar qualsevol augment sospitós de la temperatura d'un individu i actuar mèdicament sobre ell i el seu entorn -per exemple, les persones que envolten el possible infectat en un metro o en un autobús. Al coronavirus, que és el primer virus viral de la història, se'l derrota també així, amb dades. Aquesta és la cara positiva de la bipolítica digital xinesa. La negativa, com ja hauran endevinat, és que qualsevol moviment que vostès facin en xarxes socials, o qualsevol passeig que facin pel carrer, o qualsevol piga que els surti a la cara, per no dir qualsevol pet que se'ls escapi, serà controlat i registrat pel gran timoner digital. Si Mao aixequés el cap!

Les conseqüències són òbvies. El mite xinès es farà mñés gran encara. La Xina sortirà molt reforçada de la crisi biològica importada per Occident, primer, com a virus viral. Contràriament al que va predir Fukuyama com a fi de la història, després de la caiguda del Mur de Berlín i el món bipolar de la Guerra Freda, no només no és cert que l'assumpció del capitalisme hagi comportat el triomf final del democràcia liberal a tot l'orbe, sinó que, com evidencia el model xinès, com menys democràcia i liberalisme, més i millor funciona el capitalisme. ¡I també el control de pandèmies!

Digueu-me pessimista però pot ser que la crisi del coronavirus, juntament amb l'avenç -imparable,viral- de la digitalització, porti la victòria final del capitalisme disciplinari i biodigital xinès. I no el retorn al capitalisme del benestar (social)demòcrata que molts troben ara a faltar quan el servei públic de salut està a punt del col·lapse. Per això no em crec que agents de Trump alliberessin el virus a Wuhan per enfonsar la República Popular -o, sí, però han provocat la reacció contrària. Al final, pot ser que tot el que ara és inseguretat i incertesa excepcional -sobre la pròpia vida- passi a convertir-se en seguretat extrema, sufocant, paralitzadora. Un món distòpic de productors digitalitzats al menjador de casa seva o a la seva minúscula habitació en el qual tot sigui vigilància i sospita.

Pot ser que la crisi del coronavirus, juntament amb l'avenç -imparable, viral- de la digitalització, porti la victòria final del capitalisme disciplinari i biodigital xinès

I el tancament de fronteres? I el (patètic) retorn de l'Estat-nació amb el seu exèrcit, la seva policia, potser aviat la seva moneda i el seu deute resoberanitzat -virtual...? Assistim al final de la globalització com l'havíem conegut? O només a l'estocada final a la desgastada idea europea, entre liberal i socialdemòcrata, de món globalitzat amb fronteres interiors poroses, que s'obren i es tanquen en funció de qui vol creuar-les? Comptat i debatut, no hi ha gaire a dir o escriure que no sapigueu. Aquí, Pedro Sánchez, tampoc no descobriré res, continua sense assabentar-se, mentre que Quim Torra fa el que pot, que és bastant. Però en fi... Que vostès es confinin bé. A casa seva. Aquest és el millor mur físic davant d'una cosa que és física. Una cosa que ens pot emmalaltir i ens pot matar. Cal guanyar la batalla al coronavirus al món físic, sens dubte. Sabent que l'estat (eficaç) és, abans que res i sobretot, vostè. I tota la resta serà un miracle.