El dia de Nadal farà 90 anys que va morir Francesc Macià. Que a Macià el van embalsamar i li van treure el cor no és cap secret, encara que tampoc és una història molt coneguda, entre altres coses per 40 anys de silenci imposat. Ara el 3Cat estrena el documental El Cor de l’Avi, el dia de Nadal a la plataforma i el dia de Sant Esteve a TV3. Si en parlo és perquè he tingut l’oportunitat de dirigir-lo i així en faig publicitat, però també perquè em permet fer algunes reflexions.  En els dos capítols de gairebé 50 minuts i en el llarg que es veurà en això que s’anomena lineal, hi ha també context social i polític i, per tant, s’explica també part de la trajectòria de Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla, Josep Tarradellas i, l’afegit de Jordi Pujol. Són trajectòries lligades a la institució que van presidir i en les quals es poden apreciar les dificultats per recuperar i mantenir l’autogovern de Catalunya. De seguida hi tornaré. Però també expliquen, tot i que no s’hi entra en detall, les tibantors que van tenir entre ells Macià i Tarradellas, Macià i Companys o Tarradellas i Pujol. És a dir, dos elements que encara ara són definitoris de la política catalana.

La Generalitat no és una gestoria, ni una diputació provincial, ni tan sols un govern autonòmic i voler-se governar en plenitud no és una cosa de quatre gats ni de quatre dies

La lluita i les dificultades per tenir i mantenir l’autogovern de Catalunya ens les expliquen fins i tot les tombes dels quatre presidents. El 1979 es va voler dignificar la tomba de Francesc Macià al cementiri de Montjuïc. D’entrada es dubtava de si era a la seva tomba o l’havien traslladat per evitar profanacions al final de la Guerra Civil. De fet, la tomba de Macià al cementiri de Montjuïc ja va ser profanada el 1934. Però el que és segur és que, aquell 1979, Lluís Companys no era a la tomba on és ara. I que Josep Irla era enterrat a Sant Refèu, a la Costa Blava francesa, on s’havia exiliat, lluny del seu Sant Feliu de Guíxols natal. Tot això ho explicava la guerra, l’exili i la dictadura. Així que a les portes de les primeres eleccions al Parlament, les despulles dels presidents de l’era moderna no estaven dignificades. I hauria de passar encara un temps més. Josep Irla no seria traslladat a Sant Feliu de Guíxols fins al 1981. I Companys no va ser dignificat fins al 1985. Detalls de la història que expliquen les dificultats de la construcció d’un autogovern i d’un imaginari propis.

Catalunya no té un panteó de catalans il·lustres com el que va plantejar Ventura Gassol, el considerat ideòleg de l’embalsamament del cos de Macià i de la decisió de treure-li el cor. De fet, Gassol volia exposar el cor de Macià metal·litzat a l’església del parc de la Ciutadella, i és qui crea al medalló que es posa als presidents en cada investidura. Potser tenir aquest espai serviria per fer entendre millor que això de la Generalitat no és una gestoria, ni una diputació provincial, ni tan sols un govern autonòmic. I que voler-se governar en plenitud no és una cosa de quatre gats ni de quatre dies. I s’entendria l’ofensa història de l’aplicació de l’article 155, ergo la suspensió de l’autonomia en plena democràcia, amb la presidència de Soraya Sáenz de Santamaría.