L’enorme mandra de fer aquest article, convençuda que no hi ha debat possible, atès que qualsevol argument, dada o anàlisi quedaran neutralitzades pel tsunami imparable de la propaganda i els dogmes establerts. S’ha instal·lat la fe ideològica, en general més resilient a la raó que la fe religiosa, i ha desaparegut la clau fonamental del pensament lliure: la capacitat d’interrogar-se. En el món de les María Pombo que es vanaglorien del gust per la ignorància, pocs practiquen el dubte metòdic de Spinoza. Dubtar, dubtar davant les veritats inapel·lables, davant les consignes impostades, davant els ramats alimentats pel pensament únic. Si no hi ha dubte, no hi ha raó, només hi ha dogma i doctrina: el terreny adobat per als demagogs i els sectaris.

És en aquest escenari on es desenvolupa el relat sobre el conflicte a Gaza: no és tractat com una realitat polièdrica, sotmesa a múltiples variables que depenen de factors geopolítics, sinó com una veritat absoluta i inapel·lable. Desapareguda tota complexitat, s’imposa el maniqueisme dels bons i els dolents, es donen per bones les mentides més barroeres, es trafica amb dades falses i la informació desapareix brutalment engolida pel poder de la propaganda. No hi ha al món cap conflicte tan tergiversat i mal informat com aquest, amb una capacitat de manipular la realitat que permet entendre com es forgen les grans mentides. I cal reconèixer que aquí la convergència entre el relat de Hamàs, els interessos ideològics de determinades esquerres, i l’oportunisme pervers de determinats polítics, sumats a la feblesa del periodisme tradicional i al poder de la viralitat, tot plegat ha fet una gran feina.

Podria estendre’m amb un munt de dades. Algunes tan òbvies que fa pudor mostrar. De fet, com deia Bernard-Henri Lévy, si Israel hagués volgut fer un genocidi hauria trigat tres dies, i no tres anys, i no hauria patit milers de morts de les seves pròpies files. (Parèntesi: sí, els morts israelians existeixen. Com que a Gaza només hi ha “població civil” i no un exèrcit de milers de membres de Hamàs armat, els israelians deuen morir de la grip.) Sí, podria estendre’m amb dades, com fan altres col·legues que intenten a la desesperada mostrar l’altra cara de la veritat. Però no servirà de res, perquè quallat el mite, la realitat no importa. I això ho saben bé aquells que l’utilitzen per aconseguir una rellevància i un suport públic que no tindrien en cap altra situació. El cas de Podemos a Espanya és de manual. Ha aconseguit imposar la idea del “genocidi” i amb ella ha estigmatitzat qualsevol que la posés en qüestió. Ha arrossegat un PSOE en hores baixes a la seva derivada ideològica. Ha banalitzat el terrorisme a nivells que indiscutiblement pagarem. Ha reactivat l’activisme més agressiu, assenyalant persones i criminalitzant tot un poble i, pel camí, han sortit a assenyalar i perseguir els heretges que no pensem com ells. És ben cert que quan l’esquerra es posa a practicar la cacera de bruixes, ho fa millor que ningú…

No importa la complexitat del conflicte, ni la tragèdia que viuen uns i altres, perquè només importa el rèdit ideològic que en treuen. Creure que aquesta utilització ideològica serveix per a la pau, el benestar del poble palestí o trobar una sortida, és no saber res del que passa

La darrera campanya agressiva l’han perpetrat a la Vuelta ciclista, la penosa imatge de la qual, posant fins i tot en perill els ciclistes, ha fet la volta al món. En aquest cas, la pràctica de la demonització de les persones, pel sol fet de ser un país concret ha estat tan brutal com naturalitzada. Són libels de sang versió 2.0, determinats a assenyalar la gent per la seva identitat. Culpables per ser israelians o directament jueus. Saben aquests propagandistes que Israel té 9 milions de persones i que un 20% són àrabs? Són 9 milions de persones que aniran perseguint arreu? Encara que siguin crítics amb el govern, o familiars de segrestats, o supervivents de Nova, o noies violades per tipus de Hamàs, o el pare dels nens Bibas, asfixiats amb les mans pels seus segrestadors? Tots ells han de ser perseguits? Són culpables? De què? Què és això? Com se li diu a això? Perdonin, però se li diu feixisme. Podemos i la seva crossa socialista estan creant un nivell d’odi que no pot ser normalitzat. Un odi que s’ha traslladat als jueus del nostre país, la situació dels quals és la més preocupant des de la Segona Guerra Mundial.

Espanya és, a hores d’ara, el país més agressiu contra els jueus de tot el món occidental, i Catalunya és, en aquest sentit, més espanyola que mai. Les restes del secular antisemitisme espanyol de tall catòlic s’ha sumat a l’odi furibund de determinades esquerres postcomunistes que han trobat en el conflicte a Gaza una bandera amb la qual vendre el producte. Les velles banderes havien quedat ràncies, i les Colau de torn s’estaven marcint, però la kufia actua com un lifting que revitalitza els líders més marcits. No importa la complexitat del conflicte, ni la tragèdia que viuen uns i altres, perquè només importa el rèdit ideològic que en treuen. Creure que aquesta utilització ideològica serveix per a la pau, o per al benestar del poble palestí, o per trobar una sortida, és no saber res del que passa, ni quins són els factors que han conduït a aquesta tràgica situació. Ans al contrari, aquest accionar violent i criminalitzador contra Israel, només alimenta els grups terroristes que viuen en un cicle permanent de violència. Pura retòrica de la demagògia.