Vaig cursar, ja fa temps, a la UB, la carrera de Dret. A filosofia tenia, de professor, Juan Ramón Capella, mort recentment, el gener de 2024. EPD. No en guardava, jo, un record especialment entranyable, d’ell. Era més aviat sec, en el tracte. Diria que molt d’entusiasme no li generava el fet —l’obligació— de donar classe. Se’l situava, segons vaig saber i entendre més endavant, dins l’espectre dels juristes d’esquerra. Comunista, fins i tot. McCarthy l’hauria fulminat ipso facto, sense miraments. Traspuava, Capella —això ho recordo bé—, gruix intel·lectual, que, ben mirat, és el més important. Tots aquests eren, però, uns records difusos que se m’han reactivat fa pocs dies, quan em va arribar a les mans un d’aquells llibres “diferents”, Las sombras del sistema constitucional español, el capítol més interessant del qual és, precisament, l’escrit per Capella. Hi aborda una idea molt potent, la de «constitució tàcita», la no escrita, la que se sobreentén. En el context del 1978, seria el conjunt de pactes i acataments, previs a la constitució i «tancats» entre el «partit militar» extraparlamentari, el govern franquista i els partits polítics llavors recentment legalitzats, que permetrien qualificar la constitució de 1978 com una «carta atorgada» —atorgada! Quina idea més bona! Atorgada perquè el marge de maniobra del poder constituent (i del poble espanyol, és clar) estava indefectiblement limitat. Li havien fixat unes línies vermelles infranquejables, entre les quals, segons Capella, la monarquia, la tutela militar sobre el sistema polític, una llei de l'oblit sobre la guerra civil —sí, l’amnistia als franquistes es va aplicar fil per randa, impol·lutament!— i, evidentment, la «unidad de la Patria».

Capella no era un jurista, diria, catalanista: les seves classes eren, com sovint passava a la UB, en castellà —suposo que ara deu ser igual o pitjor. I era, com dic, molt d’esquerres. Per això té, crec, un gran valor que un “espanyol” realment d’esquerres escrigués, el 2003, quelcom similar. M’hi han fet pensar, en tot això, les declaracions d’aquesta setmana de Belarra, la secretària general de Podemos, en les quals donava a entendre —per molt que després ho volgués matisar— que si es traspassaven certes competències d’immigració als Mossos d’Esquadra, aquests no podrien evitar d’actuar amb criteris racistes. Hi trobem, sens dubte, en les seves paraules, un element inconscient i visceral, crònic, de desconfiança al desplegament de competències a la perifèria. Que la dreta espanyola abraça una concepció moral, religiosa, de la unitat d’Espanya, ja ho tenim molt clar, entre altres coses perquè tampoc se n’amaguen massa. Que l’esquerra espanyola fa exactament el mateix és, però, més difícil d’escatir, tot i ser igualment cert i verificable. Ja ho deia Josep Pla, el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. El temps li va donant, de mica en mica, la raó.

Tots els pobles es nodreixen de mites, incloent-hi el català —Guifré el Pilós, el timbaler, Macià, Companys...— i, és clar, l’espanyol —els celtibers, el Cid, Rafa Nadal...—. Sovint s’associa, però, aquesta mitologia hispànica amb la dreta. L’esquerra espanyola beuria, impol·luta, d’una font d’idees pura i immaculada, la dels drets i la igualtat. Es tracta, és clar, d’un mer relat. Vaja, d’un altre mite, el de l’esquerra. Tornem a la constitució “tàcita” de Capella. Qui va pactar amb la monarquia designada pel dictador i qui va segellar, el 1978, amb pany i forrellat, el tema de la “indissoluble unidad de la nación espanyola”? No només Fraga, Suárez, els nacionalistes catalans i González (PSOE) —els bascos s'hi van abstenir, en una decisió que amb el temps va guanyant pes i significació—, sinó també els comunistes (Santiago Carrillo).

Que la dreta espanyola abraça una concepció moral, religiosa, de la unitat d’Espanya, ja ho tenim molt clar, entre altres coses perquè tampoc se n’amaguen massa. Que l’esquerra espanyola fa exactament el mateix és, però, més difícil d’escatir, tot i ser igualment cert i verificable

Aquest és el llegat i la gran contradicció que van haver d’afrontar Pablo Iglesias i Íñigo Errejón el 2015 quan van pretendre saltar de l’antisistema 15M —que blasmava de la monarquia i de la manca de resolució, durant la Transició, de la «qüestió nacional»— a les institucions “democràtiques” sorgides de la “constitución que nos dimos entre todos”. Va ser, certament, una conjuntura molt incòmoda per a l’esquerra espanyola “realment” progressista. Ho explica molt bé Santos Juliá al llibre La Transición: Iglesias mira, primer, de construir —inventar?— un passat per a l’esquerra, associat a la defensa de la facció antifranquista durant la guerra. Després, però, en obtenir la primera victòria electoral, Podemos muta, molt subtilment, d’una crítica ferotge al sistema a un estovament i relaxament de les formes. Errejón, un constructor de relats molt fi, segons Juliá, admetrà obertament que «la crítica a la Transició no és gaire productiva en termes polítics». Li començaven a quedar “muy lejos” les coses, com diria, més endavant, pels volts de 2017. Avui, a 2025, és la secretària general qui sí que es preocupa per Catalunya i titlla els Mossos de potencialment racistes.

Són les contradiccions —ni poques ni fàcilment digeribles— de les esquerres espanyoles, en les quals caldria incloure, és clar, el PSC-PSOE: llegeixo fa uns dies en aquest diari que la prefectura de la Via Laietana —on les hòsties que s’hi van donar potser no eren racistes, però bé que s’infligien contra cossos de catalans— serà declarada Espai de Memòria Democràtica. Llegeixo també, però, tot seguit, que l’edifici continuarà en mans de la policia espanyola. És a dir, hi posaran plaques i en faran algun vídeo. Potser, fins i tot, els policies nacionals de la porta repartiran, metralleta en mà, pins commemoratius. Caldrà canviar de vorera.