Escrivia Gaziel que posar-se enmig de dos que es volen treure els ulls és com una invitació a posar-los d'acord perquè vulguin apedregar a aquell que intenta posar pau.

Del sobtat escàndol i merder atiats per les okupacions a la Bonanova en queda —per ara— una vesprada amb els Mossos interposant-se entre l'extrema dreta de Desokupa i els okupes i manifestants que van anar a donar-los suport.

Tot de periodistes cobrien l'esdeveniment. Si arriba a acabar en batalla campal, hauria estat el pretext per refermar que Barcelona és una ciutat sense llei, la més insegura d’Espanya, que diu Daniel Sirera. I al conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, li haurien demanat el cap. Per incapaç, per no haver previst aquell escenari i potser, fins i tot, per ser catòlic i anar a missa.

Podia haver passat de tot i no va passar res. Si havent passat, li haguessin muntat un sacramental a Elena; no passant res, seria raonable posar en valor el desplegament dels Mossos (a les ordres d’Eduard Sallent) i el seu capteniment.

Elena va arribar per manar, per corregir actituds i inèrcies, per implementar canvis d’acord amb el que creu és una policia democràtica

Elena és un conseller que mana, arrisca i pren decisions per incòmodes que siguin o resistències internes que sacsegin la conselleria. És el conseller dels Mossos d’Esquadra, la Policia de Catalunya. I aquesta no és una conselleria fàcil. Tant és així que, amb el president més estrafolari que ha tingut Catalunya, havia arribat a ser un polvorí.

Cert que no devia ser fàcil ser el responsable dels Mossos després de la sentència i condemna de l’1 d’Octubre i tenir la responsabilitat de l’ordre públic. Ni els excessos que s’hi van viure eren còmodes de gestionar. I si, a sobre, tens un president incapaç de sostenir cap contradicció, d’estar més preocupat de la seva biografia que de governar i liderar, la disbauxa està servida.

Aquell president era tan poca cosa i anava tan passat de voltes, que es va arribar a plantejar retornar les competències d’ordre públic al govern espanyol. Una més de les seves ocurrències. Fugir endavant. Davant un problema, pretenia espolsar-se les puces per evitar tacar-se un expedient patriòtic que pretenia immaculat. Així de patètic. I d'irresponsable. Com tot el que va fer aquell home. Mai la Presidència havia estat tan devaluada. O per incompareixença o per la reiteració de fer el mec. Més que un pocatraça, era el bufó d’una retòrica majestàtica tan buida com el seu cabàs de resultats.

Avui hi ha un conseller que mana a Interior perquè té voluntat de manar. Perquè no ha vingut a quedar bé. Des del primer dia ha implementat canvis poc o molt significatius. Alguns, de gruix. Altres, terapèutics. O quirúrgics. I també s’ha equivocat, certament.

Elena va arribar per manar, per corregir actituds i inèrcies, per implementar canvis d’acord amb el que creu és una policia democràtica. Amb criteris d’eficiència i ponderació. Per a alguns, amb Illa i companyia al capdavant, per a mal. Per altres, per a bé. El que queda clar que no ha vingut a fer l’actual conseller d'Interior és d’estaquirot, mal que pesi a pocs o a molts.