“Quan ens ho van fer als catalans ningú no va dir res”. És clar que ningú no va dir res. “No és el primer cop que el Constitucional decideix què es pot debatre i què no en seu parlamentària”. Potser no, Josep Maria, ja et trucarem. La pitjor cara d’Espanya, als catalans, ens és ben coneguda i per això ens permetem el luxe de parlar amb condescendència als espanyols, que ara es posen les mans al cap perquè el poder judicial fot mà allà on li interessa. Igual que quan la víctima érem nosaltres, que avui siguem condescendents o somiquem, a Espanya li importa ben poc. De fet, tenen la closca configurada per esborrar tot allò que ha calgut fer per mantenir la unitat de l’Estat. El no me consta és un estil de vida i és el seu. Que avui intentem fer servir les potineries del Tribunal Constitucional per assolir el reconeixement espanyol pel que va passar al Parlament de Catalunya el 2017 demostra que o bé encara no coneixem prou l’Estat o bé tenim un problema greu de síndrome d'Estocolm.

En el fons, un català que es posa a la boca les paraules “indignació” o “ignomínia” és un reformista espanyol: la nostra condescendència amb Espanya també és una manera de relligar-nos-hi

Que ens importi, que entonem amb tanta pedanteria el “ja us ho dèiem”, no és cap bona notícia perquè explica que encara esperem que algú ens escolti i rectifiqui. Pitjor: esperem que el nostre exemple serveixi perquè no torni a passar mai més. En el fons, qualsevol català que es posa a la boca les paraules “indignació” o “ignomínia” acaba sent sempre un reformista espanyol. La nostra condescendència amb Espanya és una manera de distanciar-nos-en i diferenciar-nos-en perquè ens permet mirar la nació opressora per sobre l'espatlla però també és una manera de relligar-nos-hi. És una mostra més que de tot allò que hi passa encara n’ambicionem alguna cosa. És, també, el mètode que emprem per tapar-nos les derrotes, perquè tractar-los de perdedors una estona ens fa sentir menys desgraciats. És una perspectiva autoenganyosa de l’assumpte, la construcció d’un univers on, en algun moment, Espanya ens prioritzarà per sobre del que es prioritza a ella mateixa.

És erràtic plantejar la independència en termes de democràcia i drets. Per a l’Estat, els debats sobre democràcia i drets només tenen sentit quan no està en joc la seva unitat

Quan el paracaigudista de l’exèrcit espanyol es va encastar contra un fanal ens en vam riure. Però és que ells tenen un exèrcit i per això els seus paracaigudistes es poden encastar als fanals. Quan avui fem broma o ridiculitzem la manera com la progressia espanyola s’esglaia quan el poder judicial espanyol fa el mateix que a Catalunya, ens permetem de sentir-nos elevats durant una estona, però ells tenen un Poder Judicial que garanteix per sobre de tot la unitat de l’Estat que ens sotmet. És erràtic, doncs, plantejar la independència en termes de democràcia i drets. Per a l’Estat, els debats sobre democràcia i drets només tenen sentit quan no està en joc la seva unitat. Per això el ple del TC sobre la reforma del CGPJ va ser ajornat a dilluns, però el mateix TC va decidir el 2017 què es podia dir i què no al Parlament de Catalunya: perquè l’aparença de democràcia és important, però la unitat d'Espanya sempre ho és més.

La nostra condescendència és autocomplaença perquè ens permet endolcir durant uns instants l’amargor de la derrota. O de la rendició

La nostra condescendència és només per l’autoconsum. No arriba enlloc i no canvia res, només parla de la ferida que carreguem i de la incapacitat que encara exerceixen alguns sectors a l’hora d’assumir fins a quin punt Espanya és Espanya —un petó, Mariano Rajoy—. Als espanyols, també els d’esquerres, el nostre exemple no els serveix perquè conscientment o inconscient justifiquen els mitjans amb què es va aturar el simulacre independentista de l’octubre del 2017. La nostra condescendència és autocomplaença perquè ens permet endolcir durant uns instants l’amargor de la derrota. O de la rendició.