Els pessimistes de guàrdia (que mai no falten) afirmen que el progrés ens ha acabat conduint a la perpetració d’algunes catàstrofes. Potser sí, però primer cal que ens posem d’acord sobre què entenem per progrés, i sobre com el definim.
Si el progrés consisteix a vestir-se amb peces d'un sol ús fabricades al sud-est asiàtic i de vida i moda efímeres, o a anar a alimentar-se en locals de cadenes de menjar ràpid, o a prendre avions amb bitllets a vint-i-nou euros, potser caldria que ens posicionéssim contra el progrés, si més no, contra aquest tipus de progrés. Però si hom privilegia fer millor les coses, en lloc de fer-ne més; i si allò que es fabrica ho fem emprant energies renovables i descarbonatades, menys cares; i si podem permetre l’accés a l’energia per part dels més desafavorits; i si aconseguim que més persones tinguin accés a la salut i a l’educació; i si això implica que es pugui anar a l’altra punta de món sense contaminar... llavors cal estar a favor del progrés.
En tots els àmbits que acabo d’assenyalar hi ha hagut progressos, però podríem fer-ne més i anar més de pressa. Però el tema és que les empreses que s’hi volen implicar ensopeguen amb les administracions (no prou diligents), amb la burocràcia i els buròcrates (que són legió, al crit d'“això s’ha fet sempre així!”), amb normes (sovint obsoletes o reiteratives o incomprensibles), o amb les certificacions (que no acaben d’arribar mai), o, sobretot, amb la ignorància d’uns interlocutors còmodament instal·lats sense córrer riscos.
La voluntat de permanència de l’statu quo i la por al canvi són unes constants universals, i en tenim exemples a dojo. Mirem, si no, la feina que ha fet en el sentit d’obrir mentalitats i expectatives (i des de l’any 2003!) Bertrand Piccard, PDG de Solar Impulse, i encara la balla, que no ha estat res...I això que predica un tema que, en principi, hauria d’interessar a molts: la rendibilitat de l’ecologia. Tal com ell indica, en la transició ecològica cal començar per suscitar la voluntat de canvi, per després passar a donar les eines per a canviar, acabant per donar confiança al canvi, tot mostrant que el demà serà millor que l’abans. Potser som on som perquè això no ho hem fet, o no hem fet prou.
Cal que l’ecologia es presenti en forma de fre al desori, de fre a la pèrdua de diners i recursos, de lluita eficaç contra la contaminació
Queda clar, doncs, que cal començar per involucrar els qui decideixen per tal de convèncer-los que la modernització i l’eficiència que apliquin a processos i objectius els retornaran en forma de beneficis. En aquest sentit, cal fer-los entendre que cal primer l’eficiència per sobre de la sobrietat, que estem parlant d’inversions rendibles (en el termini raonable que es convingui), i que es treballa per les generacions futures, però alhora també per a la generació actual.
Encara que s’hagi dit a bastament, hem de ser curosos a no parlar de crisis, sinó d’oportunitats, i hauríem de ser capaços de no parlar de decreixement, sinó de creixement qualitatiu. En el camp de l’ecologia, com en tots els camps del saber, és important emprar un llenguatge adaptat, positiu i engrescador. Tot allò que es presenta en negatiu, es percep en negatiu.
Una de les dificultats que ens trobem per a impulsar aquests canvis és que els partidaris del decreixement sembla que no comprenen la diferència entre facturació i benefici. De fet, caldria que sabessin que es pot disminuir la facturació d’un negoci tot augmentant el benefici. Perquè necessitem continuar creixent per tal de poder sostenir la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials, la defensa, etc. Hi ha malentesos que cal corregir tan aviat com sigui possible: l’objectiu és créixer, augmentant beneficis, sense implicació directa amb facturació, i eliminant excessos i sobrecostos.
El que no podem fer és quedar-nos estàtics, tot respectant la definició de bogeria que va formular Albert Einstein: “fer sempre el mateix tot esperant un resultat diferent”.
En aquest sentit, és negatiu presentar els avenços ecològics en termes de sacrifici, sinó que cal fer-ho afrontant els problemes que provenen d’unes infraestructures arcaiques, ineficaces, gastadores, contaminants i cares.
El món actual, tal com encara el percebem, està passat de moda. Els motors tèrmics són ineficients, com ho són els aïllaments que hi ha als nostres habitatges, o com ho són les bombetes incandescents, els sistemes de calefacció i de climatització d’espais tancats, o la combustió d’energies fòssils.
Cal fomentar l’adhesió i no les reticències, i per això cal que l’ecologia es presenti en forma de fre al desori, de fre a la pèrdua de diners i recursos, de lluita eficaç contra la contaminació (que ens afecta directament) i en termes de creació de més llocs de treball i d’obertura d’oportunitats econòmiques.
Cal precisar els objectius i arribar-hi. I cal fer-ho aplicant el seny per totes bandes. I al costat del seny, la curiositat, la perseverança i el respecte. Si no ho fem així tots plegats, ens acabarem estimbant.