Un cop el mateix Pedro Sánchez ha confirmat que es tornarà a presentar a les pròximes eleccions espanyoles, que d’acord amb el calendari polític toquen com a molt aviat l’estiu del 2027, es pot dir que ha estat inaugurada oficialment la nova cursa electoral cap a la Moncloa. Un moviment amb què pretén deixar clar, tant a propis com a estranys, que no tan sols no pensa plegar, sinó que li queda corda per a estona per acabar la legislatura i afrontar-ne, com a mínim, una altra. Això en un país, Espanya, en què alguns sembla que hi estiguin permanentment, en campanya electoral, sobretot quan no són ells els qui toquen directament el poder, i als quals, per tant, no els hauria de venir de nou que, aquesta vegada sí, el compte enrere cap a la cita amb les urnes s’hagi posat en marxa, perquè, al cap i a la fi, és el que no es cansen de reclamar.

No és el primer cop, de fet, que el president del govern espanyol i líder del PSOE diu que es presentarà una vegada més a les eleccions. La diferència és que ara ho fa després d’haver-ne parlat, segons les seves pròpies paraules en una entrevista concedida en la llunyania de Nova York durant l’estada amb motiu de la celebració de l’Assemblea General de les Nacions Unides, “amb la família i amb el partit”. Detall gens menor en el context d’assetjament judicial que pateix precisament tant a través de la família com del partit, que té sens dubte una part de persecució política, però també de pràctiques no prou clares en el context de l’exercici del poder, encara que de moment només sigui presumptament mentre no hi hagi un pronunciament ferm de la justícia. És un avís, en tot cas, que qui sigui que ho pretengui no ho tindrà gens fàcil per treure-se’l del damunt, com no se n’ha sortit de fer-ho fins ara.

Amb l’anunci, doncs, Pedro Sánchez agafa la iniciativa en un escenari polític especialment complicat, en què la fràgil majoria que té al Congrés penja constantment d’un fil, bé perquè JxCat li fa perdre la votació sobre la reducció de la jornada laboral, bé perquè Podemos li aixafa la guitarra i vota en contra de la transferència de les competències en matèria d’immigració a Catalunya, que era justament un dels punts pactats amb la formació de Carles Puigdemont i que, en no poder tirar endavant, li posa les coses encara més difícils. La reacció de JxCat ha consistit en l’enèsima amenaça de retirar-li el suport durant aquesta tardor que acaba de començar. El problema és que, ara com ara, es tracta d’una amenaça gens creïble, perquè ha dit tantes vegades que ho faria i a l’hora de la veritat no ha fet mai res que, com passa al conte de Pere i el llop, ha aconseguit que ningú no s’ho cregui.

Però fins i tot en la suposició que aquest cop fos veritat i es quedés en minoria, cosa que, si de cas, no passaria fins a final d’any perquè abans els de Carles Puigdemont s’ho han d’acabar de rumiar bé, o si més no han de fer veure que ho fan, el president del govern espanyol tindria prou marge de maniobra per mantenir-se en el càrrec un cert temps més. Ni que fos governant amb pressupostos prorrogats i a cop de decret, que en realitat ja és el que ha fet fins ara. Però és que, a més, en haver posat ell mateix en marxa el comptador electoral, es podria despenjar en qualsevol moment amb l’avançament de les eleccions, per molt que hagi repetit fins a la sacietat que no ho faria, que potser agafaria més d’un amb el peu canviat. Un dels quals seria precisament JxCat, que, per molts escarafalls que faci, corre el risc seriós de perdre en uns comicis avançats el poc que li quedi al palau de la Carrera de San Jerónimo de Madrid.

Uns quants alcaldes de JxCat, de fet, han posat el crit al cel per la patacada que es veuen a venir en ser ells qui han d’afrontar teòricament les primeres eleccions que surten al calendari, les municipals del maig del 2027, a causa de l’actitud que manté el partit en qüestions com ara la participació en el cordó sanitari a Aliança Catalana o el rebuig a la recerca de cap mena d’entesa amb el Govern de Salvador Illa i el PSC. El que reclamen aquests alcaldes, després que les enquestes comencin a mostrar que la marca de l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, se'ls està menjant el terreny, és pragmatisme, el mateix pragmatisme de què la formació ha quedat orfe arran del sonor cop de porta donat per Jaume Giró —l’últim pragmàtic que li quedava després que Artur Mas i Xavier Trias també haguessin fet un pas al costat— en anar-se’n no fa gaire. No cal dir que no és el mateix haver de fer front primer a uns comicis locals que a uns d’espanyols, encara que la direcció ho vegi negre en tots dos casos, però és evident que els alcaldes en qüestió s’estimarien més que els termes s’invertissin i ser ells els segons a sotmetre’s al veredicte de les urnes.  

JxCat sap, en el fons, que la millor sortida que té és que, malgrat tot, a Espanya continuï governant el PSOE

I és que JxCat sap, en el fons, que la millor sortida que té és que, malgrat tot, a Espanya continuï governant el PSOE, perquè amb el PP no hi tindria res a fer, i menys si en l’equació hi entrés en joc també Vox. Només en el supòsit que el PP sumés majoria absoluta amb el PNB i JxCat els números quadrarien, però ara com ara aquesta sembla una hipòtesi tant llunyana com inversemblant. La sort que té Pedro Sánchez, que també a fora li comencen a tenir presa la mida —“Sánchez fa servir Gaza per salvar la pell”, titulava gràficament The Telegraph divendres—, és que l’alternativa és tan dolenta que fins i tot fent-ho malament té possibilitats de sortir-se’n una vegada més. Alberto Núñez Feijóo no sembla el líder capaç de prendre-li el lloc, bàsicament perquè està al capdavant d’un partit que se li nota que no controla, perquè continua en mans de José María Aznar i els seus deixebles, entre ells Isabel Díaz Ayuso, que estan esperant que cometi la més mínima relliscada per carregar-se’l.

És clar que una opció encapçalada per la líder del PP a Madrid tampoc no tindria gaires més oportunitats d’èxit, en aquesta ocasió perquè l’únic que aconseguiria seria prendre l’espai de l’extrema dreta a Vox, però alhora perdria tot el que li queda, si és que encara n’hi queda gens, al centre. Ja ho diu la dita, que més val caure en gràcia que ser graciós, i aquesta és la situació en què, per fortuna per a ell, es troba l’actual líder del PSOE, que un cop ha decidit engegar la maquinària electoral costarà frenar-lo.