Cada 20 i 21 de gener, siga laborable o festiu, hi haja pluja, vent o neu, Tossa de Mar recorda el seu passat en una tradició que emociona i sorprèn a parts iguals, tant els seus habitants com aquells forasters que la descobrim. Coincidint amb l'onomàstica de Sant Sebastià, los vilatans —i tots aquells que els volen acompanyar— peregrinen fins a Santa Coloma de Farners. Són 40 quilòmetres d'anada i 40 més de tornada que un miler de persones recorre a peu durant dos dies. I això porta fent-se des de principis del segle XV de manera ininterrompuda. Esquivant pandèmies, oratges i guerres. Amb risc, en secret o entre aplaudiments, l'essencial és complir el vot del poble, la promesa feta l'any 1400.

I és que corria aquell any de l'edat mitjana quan lo municipi es va vore afectat per una epidèmia de pesta esfereïdora. La malaltia feia estralls, i la gent va decidir encomanar-se a Sant Sebastià i fer un jurament: si l'últim sant de la setmana dels barbuts els deslliurava de tal desgràcia, es peregrinaria a peu fins a l'ermita més propera a la vila dedicada a ell, en senyal d'agraïment. Explica la llegenda que la direcció de la ruta l'hauria de definir un corder penjat de la muralla, concretament a la torre d'en Joanàs: del cantó on es fes negre l'animal, cap allí caminarien el tossencs i les tossenques. La pell del xai va enfosquir cap a ponent, i des de llavors, quan arriba el 20 de gener, es renova la prometença caminant cap a l'oest: primer en processó pels carrers de vila vella, després en cerimoniós romiatge entre boscos i praderies.

Al capdavant de l'expedició se situa el Pare Pelegrí, que cada any recau en un home diferent nascut al municipi i que esdevé el secret més ben guardat de tots. Les famílies inscriuen fills, nets o nebots quan són ben menuts (o ells mateixos ja d'adults) i la relació de noms dels qui algun dia volen assolir esta fita la conserva el mossèn a l'església. Només ell i el síndic la coneixen. Discreció màxima. Ancestral. Cada any va corrent la llista, i actualment l'espera és de dècades: l'afortunat d'este 2023 ha fet realitat lo seu somni amb 45 anys, i el van inscriure quyan en tenia 9, poc després de fer la primera comunió.

A les 7 del matí del dia 20, just en començar la Missa del Cantar i amb l'església de Sant Vicenç plena de gom a gom, apareix per la porta lateral de l'altar major lo Pelegrí d'aquell any. Abillat amb la típica indumentària (barret, gaiato, hàbit marró, gambeto, petxines i corretja amb civella) es presenta davant del poble de Tossa, que llavors i només llavors descobrix la seua identitat. Ell, l'interessat, ho ha sabut tan sols pocs dies abans. Acabada l'eucaristia i quan encara és fosc, s'inicia el periple, que encapçalen les desenes de persones que trien recórrer el camí d'anada descalces. Peus nus. Tothom ha de seguir el seu pas i ningú no els pot avançar. Impressiona. Litúrgies centenàries que donen a esta tradició una pàtina gairebé màgica.

Al collet de Terra Negra s'esmorza, i el Pelegrí, enfilat dalt d'una roca, pregunta solemnement tres cops a la multitud: "Ep, ei! Ja hi som tots?" Feta la corresponent i afirmativa resposta a l'uníson —també tres vegades— lo riu de gent comença a desfilar. Al pontet del molí de Can Poch es fa recompte exacte de persones, més endavant es fa una aturada per a dinar (cadascú es porta l'entrepà). Més tard es creua Sils, després es travessa Riudarenes i, finalment, s'arriba a Santa Coloma de Farners ja de nit, entre música festiva de la banda, que els rep, i mirades de complicitat dels seus habitants, que, molts amb una candela a la mà, reten homenatge als seus veïns de comarca, fent-los-hi un passadís d'entrada fins a l'església del sant a qui es va fer el jurament.

Tossa de Mar celebra des de fa més de 600 anys la festa del Pelegrí, un exemple que els éssers humans som, per damunt de tot, memòria.

En son demà, els pelegrins (ja en menor nombre) emprenen la tornada a casa. S'esmorza de forquilla i ganivet a Les Mallorquines (veïnat de Sils) per, més endavant, fer aturades a quatre masies emblemàtiques (capella de Santa Seculina, Can Noguera, Can Garriga i Ca l'Aromir) on els amfitrions oferixen menjar i beure als peregrins, que, a canvi de l'hospitalitat i el moment de repòs, els entreguen saquets de pinyons. L'orxata de Ca l'Aromir és sempre la més esperada i la que marca el desitjat accés al poble i al tram més especial: l'entrada de nou a vila vella.

Lo rigorós i estremidor silenci es trenca només quan tothom, caminants i espectadors que han sortit a rebre'ls, s'atura davant la capella dels Socors i entona la cançó dels pelegrins. Una remor, com si fos un cant gregorià col·lectiu, aixeca la veu per damunt del dolor de cames i peus i eleva la imponent melodia cap al cel. Los hòmens porten torxes. Les dones van al davant. Ells, en filera pel lateral. Elles, en grups de quatre pel mig. Los petits focs penjant de la muralla ja cremen. És l'única vegada de l'any que ho faran. Hi ha alguna llàgrima que s'esmuny gola avall. D'altres, afloren a les galtes dels pelegrins i dels qui se'ls miren amb admiració. L'emotivitat a flor de pell. L'orgull d'un poble.

Són 48 hores d'emocions, natura, fe, silenci, retrobaments, converses. S'honoren els avantpassats, i cada u se submergix en la seua ànima més íntima. Un costum que va més enllà de creences i de religions. És un clam popular inalterable que unix els conciutadans més enllà dels segles. És lo compromís, la paraula donada. Lo record pels qui ja no hi són. Mans agafades. Agraïment etern. Compartir ruta. I aquella sensació de pau a l'arribar, de nou i per fi, a l'església de Sant Vicenç, enlairada al bell mig del nucli antic. A la seua façana, música de cobla en directe. Tot ben majestuós i alhora recollit. Les estrelles il·luminant les últimes passes per a renovar la prometença. S'han perfumat tots els camins.

Es fa difícil trobar punts immòbils dins d'una societat que viu centrifugada i abonada al canvi constant. La necessitat d'evolucionar no hauria de ser incompatible amb la importància de les arrels. Viure pensant sempre en trasplantar pot acabar fent que pocs boscos arriben a ser centenaris. Per sort, existixen persones i tradicions que ens fixen a terra i mos recorden lo valor dels orígens. Entremig de l'actual pressa del món hi ha Tossa, que està per sobre de tots els mons, com recorda la frase més repetida de la cançó dels pelegrins. La marinera població de la Selva, la perla de la Costa Brava, celebra des de fa més de 600 anys la festivitat del Pelegrí, un exemple que els éssers humans som, per damunt de tot, memòria. Un any més: ja s'ha complert el vot.