Crec que va ser Josep Cuní qui va encunyar l’expressió d’“estat d’excepció informatiu” en referència al període d’una campanya electoral. Com a periodista de soca-rel, només compromès amb la veracitat informativa, porta la motxilla plena de les pedres dels caps de premsa, comissaris polítics i la resta de la fauna que s’activa quan s’obre el mercat dels vots. Si la pressió política ja és insostenible fora de campanya (per bé que hi ha tantes eleccions que els períodes “normals” també són excepcionals), esdevé infernal quan s’ha disparat el tret de sortida. És impossible, si més no en la precària democràcia espanyola, on la llibertat de premsa està sempre tutelada pel poder polític —que mou els fils econòmics—, sortir periodísticament indemne d’una campanya electoral. Així i tot, noblesa obliga aplaudir el periodisme que intenta fer la feina driblant els múltiples obstacles que imposen els partits polítics, especialment ferotges si tenen el poder.
Misèries a banda, les eleccions són l’escenari on els partits polítics es juguen realment els neulers i, en aquest sentit, és un exercici obligat intentar saber com es mouen les peces del tauler i quines opcions guanyen o perden favors. En aquestes municipals, en concret, la partida és d’abast nacional, perquè les grans opcions poden viure moviments sísmics importants que definiran els propers anys. Per una banda, el PSC necessita xuclar una part del naufragi de Ciutadans, mantenir els feus de la conurbació de Barcelona i no perdre pistonada a la resta del país, per tal de consolidar el seu pretès salt a la Generalitat. I la peça de Barcelona és fonamental perquè un mal resultat de Collboni erosionaria l’optimisme indissimulat del candidat Salvador Illa. Amb quins avantatges surten els socialistes: primer, el rèdit d’haver condicionat permanentment el govern d’ERC, fins al punt de governar a l’ombra. Segon, la bossa de votants de Ciutadans, una part de la qual se sent còmoda amb l’espanyolisme del socialisme actual. I finalment, la fractura de l’independentisme, que afebleix els seus principals contrincants. Però té dues rèmores que no són menors: d’una banda, la responsabilitat directa dels dèficits estructurals en infraestructures i la gran vergonya de Rodalies; de l’altra, ser culpable directe del govern Colau, la qual cosa intenta ara blanquejar, sense massa èxit.
Pel que fa a ERC, està clar que aquesta contesa electoral mesurarà l’abast d’acceptació del gir estratègic que ha protagonitzat, i que l’ha allunyat de l’independentisme. En conseqüència, li calen uns bons resultats que no semblen previsibles, atesos els pecats que arrossega. D’una banda, la precarietat d’aliances amb què governa, fins al punt d’acumular desenes de derrotes parlamentàries i de dependre de l’abraçada de l'os socialista; també, la notòria ineptitud que ha demostrat en l'escàndol de les oposicions, o la greu incapacitat en gestionar la sequera, a banda dels conflictes amb mestres i metges; i, finalment, la incapacitat d’aconseguir res solvent en els seus pactes a Madrid, sumat al desgast de la marca, atesa la convicció de molts independentistes que els republicans han traït l’esperit del Primer d’Octubre. Si s’afegeix la més que probable ensulsiada a la capital, amb un candidat que pot quedar a la quarta posició, després d’haver guanyat les anteriors, és probable que aquestes eleccions no siguin les millors de la seva història.
L’altre gran jugador és Junts, que parteix en molt bona posició a Barcelona, on ha aconseguit entrar a la pole position gràcies a l’incombustible Trias, i, fins i tot, podria guanyar. Alhora, després d’un treball minuciós —de fil i agulla— al territori, també aspira a uns resultats importants que li podrien donar la victòria en el tour de force amb ERC. A favor seu també té la ineficàcia del govern d’ERC en solitari, que revalora el paper d’alguns dels consellers emblemàtics de Junts —Puigneró, Giró, Alsina— que varen haver de deixar el Govern. A l’inrevés, és evident que Junts no sumarà totes les restes que es produiran entre els votants d’Esquerra, i també és probable que pateixi un cert desgast del desencís global de l’independentisme, cremat amb la trencadissa. Alhora, no té ben resolt l’encaix entre la voluntat ferma de mantenir-se en l’objectiu independentista i, en paral·lel, demostrar capacitat de gestió i vocació de govern. L’ideal i la praxi, la radicalitat i la moderació, aquesta dualitat, que està perfectament resolta en altres partits independentistes, com per exemple a l’Scottish National Party, encara es planteja com una doble ànima en el cas de Junts. Amb tot, sembla probable que Junts guanyarà la partida a ERC tant a Barcelona, com al territori, i si això passa, aquestes eleccions també marcaran les estratègies d’ambdós partits a la contesa nacional.
Per completar la resta del panorama, res a dir del partit suflé Ciutadans, que farà la fi dels cagaelàstics, ni del PP, que mantindrà posicions de nul·litat a Catalunya, ni de la CUP, que ja ha estat útil per a no res durant anys, i sembla que se li acaba el temps. Ni tampoc cal dir de res la purrialla de l’extrema dreta, excepte expressar el fàstic que provoca. Finalment, els Comuns estarien en aquest paquet de menudalla, atesa la poca influència al territori, que va a pitjor, si no fos per la resistència de la seva líder a Barcelona, on manté posicions fermes. Pot guanyar? Sembla inimaginable, amb la contestació ciutadana que arrossega, però la contra a Colau és tan nombrosa i està tan dividida, que tot és possible, fins i tot la catàstrofe d’una victòria. En aquest cas tot dependrà de la resistència de Trias, l’únic que ha assegurat que no pactarà amb ella i l’únic que pot fer-la fora del poder. Aviat ho veurem tot plegat.