La clau i el duro

Qui té realment la clau per investir el nou president del Govern espanyol? Quan la nit del 23 de juliol, ERC i JxCat valoraven els resultats obtinguts a les eleccions espanyoles com si les haguessin guanyat, obviant la patacada provocada per l’abstenció d’un sector de l’independentisme i que en qualsevol democràcia consolidada hauria comportat un reguitzell de dimissions, tot indicava que era la formació de Carles Puigdemont la que tindria la paella pel mànec. La realitat, però, és força més complexa del que aparenta a simple vista.

Les regles del joc, en tot cas, van quedar diàfanament marcades l’endemà mateix de la cita amb les urnes. Mentre el PSOE s’afanyava a rehabilitar com a interlocutor aquell pròfug que Pedro Sánchez s’havia compromès a fer tornar emmanillat a Espanya, la fiscalia requeria al jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, que reactivés les ordres de detenció internacional del 130è president de la Generalitat i de qui va ser el seu conseller de Salut, Antoni Comín, tots dos exiliats a Bèlgica. I el magistrat, al cap d'uns dies, posposava la decisió, talment com si no la volgués prendre fins que no s’hagués produït la investidura. Que aquest sigui el marc en què s’ha de desenvolupar la negociació amb JxCat per fer president el líder del PSOE —tant li fa que sigui amb una abstenció o amb el vot afirmatiu— no està clar si és una oportunitat, com semblava en un principi, o una trampa.

El PSOE farà servir totes les males arts que calgui per mirar de cedir tan poc com pugui, de manera que JxCat es vegi obligat, com aquell qui diu, a investir gairebé de franc Pedro Sánchez. Els poders de l’Estat faran tot el que convingui perquè així sigui. Faran, al capdavall, la seva feina. La incògnita és si la formació de l’exalcalde de Girona també farà la seva. Perquè, què vol dir que les condicions per facilitar una investidura són l’amnistia i l’autodeterminació? Vol dir retirar els càrrecs als més de 4.000 represaliats per la causa catalana, entre ells el mateix Carles Puigdemont? Vol dir acordar la celebració d’un referèndum, que no passarà mai, però que el sol fet de demanar-ho implica deslegitimar el Primer d’Octubre, malgrat que els dirigents de JxCat s’hagin omplert la boca del contrari? Vol dir deixar-ho en un “compromís clar” amb el dret a l’autodeterminació, com proposa el Consell de la República, o rebaixar-ho a “avançar” cap a l’autodeterminació, com pretén ERC? O, tot plegat, vol dir una simple i nova reforma de l’Estatut —de caràcter federal, per descomptat!— que reconegués jurídicament la nació catalana, com ha ofert curiosament l’exministre del PP José Manuel García-Margallo, i inclogués el traspàs de Rodalies i la millora del dèficit fiscal i que permetria que el referèndum fos el que de manera prescriptiva s’ha de fer per validar-la?

Fins ara, JxCat —d’ERC es dona per fet el suport a Pedro Sánchez, tot i que ara que van mal dades resulti que sí que vulgui fer un front comú a Madrid— s’està movent en el terreny d’una calculada ambigüitat per no haver-se de definir, que no queda clar si amaga la voluntat de mantenir la fermesa i de no cedir o la volubilitat de no saber què fer segons quins siguin els plantejaments que el PSOE posi sobre la taula. La realitat és que dins de JxCat —com a descendent que, mal que li pesi, és de CDC— hi conviuen moltes ànimes, no tan sols la de la pretesa confrontació —que fins ara s’ha demostrat que, quan arriba l’hora de la veritat, sempre s’arronsa—, sinó també la que continua fent del pragmatisme del peix al cove virtut. I caldrà veure quina és la que s’acaba imposant. És per això que no és estrany que hi hagi qui, entre el sarcasme i la malvolença, es pregunti si al final cedirà a canvi d’un plat de llenties o ho farà a canvi de la promesa d’un plat de llenties.

L’única carta real que té JxCat és justament no claudicar en cap cas, encara que això impliqui bloquejar l’elecció del nou president espanyol i obligar que efectivament s’hagi de tornar a les urnes

Els dubtes són lògics atesos els precedents, i sobretot perquè l’experiència demostra que una cosa és el que es diu en campanya electoral i una altra el que es fa un cop els comicis queden enrere. El candidat de CiU a les eleccions espanyoles del 3 de març del 1996, Joaquim Molins, es va passar la campanya garantint que no pactaria mai amb el PP i dels resultats d’aquella contesa en va sortir el pacte del Majestic que encimbellava José María Aznar a la Moncloa. Així que en política tot és possible, i de moment l’interrogant persisteix perquè JxCat no aclareix què vol dir que no farà president Pedro Sánchez a canvi de res, ni si estarà en condicions de rebutjar hipotètiques concessions que poguessin beneficiar només Carles Puigdemont, o de fer front a un eventual xantatge en forma de recordatori que els indults eren i són reversibles, o de no fer cas al consell fins i tot d’Artur Mas de fer bondat, ni si aguantarà la pressió de votar, arribat el cas, en contra al costat de Vox i de ser assenyalat com el responsable de donar l’oportunitat a l’extrema dreta de refer-se si força la repetició de les eleccions.

L’única carta real que té JxCat, partint de la base que, de cap manera, ni el PSOE ni els poders de l’estat espanyol en general no acceptaran mai res que pugui ser interpretat com el més mínim trencament d’Espanya, és justament no claudicar en cap cas, encara que això impliqui bloquejar l’elecció del nou president espanyol i obligar que efectivament s’hagi de tornar a les urnes. Si no ho fa, l’electorat independentista el premiarà i podrà refer-se de les últimes sotragades —cal no oblidar que, malgrat l’eufòria d’aquests dies, el 23 de juliol va perdre més de 137.000 vots i un diputat, i ERC, més de 410.000 i sis diputats—, però si es doblega, serà la seva perdició. Perquè, per molt que embolcalli la renúncia, el votant independentista que s’absté des de les municipals del 28 maig i que ara com ara no té previst deixar de fer-ho, està fart de funambulismes i s’equivoca qui es cregui que tornarà a donar el suport a cap dels partits catalans que fins ara l’han enredat, menystingut i traït a canvi de quatre engrunes o d’una nova ensarronada.

El tauler polític espanyol té, tanmateix, una altra sortida. Rocambolesca, però no impossible per difícil que sembli. Sense oblidar el recurs de la gran coalició entre PP i PSOE, que mai no s’ha produït, però que sempre hi és com una mena d’espasa de Dàmocles. El PNB ha dit a Alberto Núñez Feijóo, el president del PP guanyador de les últimes eleccions espanyols, que no compti amb el seu suport a un govern en què hi hagi Vox. Però, i si Vox no hi fos? Si el candidat del PP convencés Vox de donar-li suport a la investidura i que a continuació fes un pas al costat, com a única manera de “derogar el sanchisme”, tal com havia proclamat durant tota la campanya? Què faria llavors el PNB? La lògica porta a pensar que no tindria per què canviar de posició. Però la lògica no és precisament cap propietat consubstancial de la política. N’hi ha prou de recordar que el mateix PNB, el 23 de maig del 2018, aprovava els pressupostos d’aquell any de Mariano Rajoy després d’haver-se cobrat el suport per avançat i una setmana després, el dia 31, anunciava el suport a la moció de censura de Pedro Sánchez que fulminava el mandat del líder del PP.

És important, doncs, tenir la clau. Però també el duro. I en això els bascos han demostrat ser infinitament més hàbils que no pas els catalans. Cal estar preparats, per tant, per al que més convingui, que no sigui que algú a JxCat es torni a quedar amb un pam de nas. És clar que, si del que es tracta és d’anar tirant de la rifeta, no hi ha com fer eleccions una altra vegada, que en el fons deu ser la solució que més agrada a tothom, i potser l’únic que falta aclarir és a qui se li encoloma el mort de la repetició.