Que no es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat, i que no tingui cap forat, deu ser una de les dites catalanes més populars i la que més s’escau aplicar al món de la política. A Catalunya no fora complicat trobar-ne uns quants casos i Artur Mas, per exemple, podria donar fe dels que ha viscut en carn pròpia. Ara la dita va com anell al dit per escrutar el que realment passa en el procés d’investidura del president del govern espanyol després de les eleccions del 23 de juliol, del que avui en comença l’intent del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, per arribar a la Moncloa, que sobre el paper ha de ser fallit, però que ja es veurà realment quan arribi el moment de la votació.

Per què tanta prevenció si en teoria a l’expresident de la Xunta de Galícia no li surten els números de cap de les maneres? Doncs perquè està només a quatre escons d’assolir la majoria absoluta que li permetria governar i potser li podrien sortir dels cinc que té el PNB. Un PNB que fins ara ha garantit per activa i per passiva que no formaria part de cap equació en què prengués part Vox, però de qui no es pot descartar res fins a l’últim moment. I això no és cap crítica, és la pura constatació que el partit d’Iñigo Urkullu, Andoni Ortuzar, Aitor Esteban, Iñaki Anasagasti, Xabier Arzalluz, Juan José Ibarretxe, José Antonio Ardanza o Carlos Garaikoetxea, per no anar més lluny en el temps, ha mirat sempre, únicament i exclusiva, pel País Basc i pels bascos. De manera que si entre avui i la votació de demà, o màxim la de divendres en segona ronda, rebés la cessió dels tres aeroports bascos i els traspassos de Rodalies i la Seguretat Social i fins i tot altres compensacions, que no tindrien res a veure ni amb una amnistia ni amb un referèndum d’autodeterminació, entre altres raons perquè mai no ha demanat res semblant, que ningú no dubti que actuaria en conseqüència. I això és també l’evidència que qui té realment la clau per decidir si la investidura cau del cantó de Pedro Sánchez o d’Alberto Núñez Feijóo, qui l’ha tingut sempre des del primer dia, l’únic que la té, és el PNB. Ni JxCat ni ERC, només el PNB.

Amb el compromís de Vox de facilitar la investidura del líder del PP i enretirar-se per no fer nosa i no condicionar la governabilitat la situació no és que canviï gaire. Però i si per una d’aquelles coses el PNB s’ho repensés i permetés que Alberto Núñez Feijóo fos investit, naturalment després d’haver-s’ho cobrat per avançat? Seria la mateixa coherència amb què el 23 de maig del 2018 aprovava els pressupostos d’aquell any de Mariano Rajoy, després d’haver-se cobrat el suport efectivament per avançat, i una setmana després, el dia 31, anunciava el suport a la moció de censura de Pedro Sánchez que fulminava el mandat del líder del PP. És la coherència de mirar pels seus interessos, que són els d’Euskadi, com ha fet sempre el PNB i com històricament han estat incapaços de fer respecte a Catalunya abans CiU i ara ERC i JxCat. En això els bascos han demostrat ser infinitament més hàbils que no pas els catalans. Tot plegat, però, amb permís de les proclames guerracivilistes de José María Aznar i Isabel Díaz Ayuso, pròpies d’un discurs colpista i dignes del soroll de sabres, contràries a qualsevol acord d’investidura que impliqui l’amnistia per als dirigents polítics catalans.

I si justament a causa d’això els quatre escons que li falten al líder del PP li sortissin de quatre trànsfugues del PSOE? No sembla probable, però en política, d’acord amb la dita del blat i el sac, no es pot donar res per fet fins que passa, no es pot donar res per impossible. Sobretot perquè alguns, tant del PP com del mateix PSOE, s’estan esforçant, i molt, perquè succeeixi. A ningú, doncs, no li hauria d’estranyar que un capteniment així es pugui produir. A més, n’hi ha precedents. El més cèlebre és el que el 2003 va impedir que el PSOE presidís el govern regional de Madrid i en va facilitar l’accés al PP. És el conegut com a tamayazo, perquè un dels dos diputats socialistes trànsfugues d’ultimíssima hora es deia Tamayo. I com que dins del PSOE també hi ha veus molt crítiques —personificades en la vella guàrdia “en vies d’extinció” de Felipe González i Alfonso Guerra— a un eventual acord per a la investidura de Pedro Sánchez amb JxCat i ERC que passi per l’amnistia de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i la resta d’encausats pel procés sobiranista, estaria bé esperar a conèixer el desenllaç de la votació abans de fer més càbales.

No fos cas que algú, sobretot a JxCat, es tornés a quedar amb un pam de nas, com ja li va passar en la no tan llunyana elecció de l’alcalde de Barcelona després de les eleccions municipals del 28 de maig. El més aconsellable és anar pas a pas i no deixar-se endur pel conte de la lletera, que a Catalunya no li pot reportar més que disgustos. I és que segons quin sigui el resultat de l’intent d’investidura d’Alberto Núñez Feijóo els escenaris que en surtin poden ser molt diferents. De fet, n’hi ha tres de possibles, dos si tirés endavant i un si efectivament resulta fallida. Si fos escollit gràcies al PNB, es confirmaria la capacitat dels bascos d’escombrar cap a casa i treure profit de tot. Si ho fos gràcies a trànsfugues del PSOE, i si a sobre aquests fossin voluntaris, el més plausible és que al partit de Pedro Sánchez hi esclatés un cataclisme de conseqüències imprevisibles que el podria engolir a ell i tot. En tots dos casos, fos com fos, els partits catalans es limitarien a quedar-se amb la boca oberta, veient com els passaria per davant dels nassos una maniobra que ni haurien ensumat.

Tan sols en el tercer supòsit, que el líder del PP, com tot sembla indicar, perdi la investidura —la lideressa de Madrid l’està esperant a la cantonada de Gènova amb els ganivets ben esmolats per passar-lo per la pedra—, JxCat i ERC estaran en disposició real de negociar amb el PSOE per tornar a fer president Pedro Sánchez. I ho estaran, cal no oblidar-ho, gràcies al PNB en haver-se decantat per aquesta opció. Mentrestant, tots plegats poden dir i fer el que vulguin, que fins que no s’hagi substanciat el primer capítol no es podrà passar al segon. Sense obviar que en aquesta tercera hipòtesi el PNB és també tan decisiu com ells, perquè si com a mínim no s’absté en segona ronda al líder del PSOE tampoc no li surten els números, i el que és segur és que, com a millor negociador que els partits catalans que és —només cal veure els equilibris que fan en la qüestió de l’ús del català a Europa perquè no els espatlli l’acord—, ni vendrà la pell del llop abans de caçar-lo ni la vendrà a qualsevol preu.

Per tant, cada cosa al seu temps. Avui, Alberto Núñez Feijóo. Demà, ja es veurà. I tant avui com demà, i demà passat i l’altre, i l’altre i l’altre, atenció al PNB!