“Cal deixar establert que les universitats han de ser plurilingües i que s'hi han de dominar de forma natural com a mínim tres llengües". Si juguéssim a les endevinalles mirant d’encertar qui és l'autor d’aquesta afirmació, els noms que més sonarien serien els de l’entorn de Ciutadans: Rivera, Carrizosa, Arrimadas. Bauzà, fins i tot. Els soldats de l'espanyolisme més classicot revestits de trilingüisme de cartró pedra amb la intenció de donar-se un toc de progrés i obertura, vaja. El truc és vell però no per vell és menys actual. És així com l’espanyolisme crea encara avui el marc on el català és tancat, castrador d’oportunitats i inútil en l’àmbit acadèmic, mentre que afegir el castellà —i l'anglès, per fer bonic i construir un fals equilibri— ens fa sortir de la caverna i estar preparats per entendre el món. Tot això, que no són més que prejudicis que la nació dominant fa servir en contra nostra per guanyar-se espai a les institucions catalanes, són els arguments que Joaquim Nadal, conseller de Recerca i Universitats, ha escollit per explicar-se en comissió al Parlament de Catalunya. Aquestes són les mans que sostenen el futur lingüístic de les universitats catalanes.

Els prejudicis que la nació dominant fa servir en contra nostra són els arguments que Joaquim Nadal ha escollit per explicar-se en comissió al Parlament de Catalunya

No cal ser gaire llarg per entendre que quan Nadal diu: “La construcció del futur es fonamenta en el passat sense una mirada nostàlgica, una mirada global i comprensiva”, diu que les universitats catalanes han de ser més espanyoles. És la drecera, una vegada més, per associar tot allò que és bo —la comprensió, la mirada global, la innovació, la prosperitat— a la llengua castellana en contraposició a la catalana —la nostàlgia, el retrocés, l’encarcarament, la ignorància—. És una deformació de la realitat i, a més a més, una mentida, perquè no està escrit enlloc que no es pugui tenir una mirada global del món des del català.

És la drecera per associar tot allò que és bo —comprensió, mirada global, innovació, prosperitat— a la llengua castellana en contraposició a la catalana —nostàlgia, retrocés, encarcarament, ignorància

Aquí es fa servir l’anglès barroerament per empastifar-ho tot, com si tots els universitaris arribessin a l'aula amb prou nivell per intervenir en anglès en una classe o com si hi hagués prou professors amb el mateix domini d’anglès que del català o castellà per impartir-les. El problema amb l’anglès del sistema educatiu català no se soluciona per dalt sinó per baix, però això són figues d’un altre paner. A l’assignatura —una de sola— que jo mateixa vaig fer en anglès, els alumnes intervenien en castellà i la professora contestava en anglès. A les assignatures que eren en castellà, això sí, se’ns va arribar a demanar que no hi participéssim en català si hi havia alumnes d’Erasmus. Entenc que aquesta és la mirada global i comprensiva que Nadal vol per a les universitats després de posar-se la medalla de vetllador per a “l'enfortiment del català com a llengua vehicular”.

El pitjor de tot és que es pensen que empetitits i acomplexats serem una nació de la qual algú voldrà formar part lliurement. Al seu cap és un pla sense fissures, però el mateix pla és la fissura

Que un conseller d’un govern d'ERC llauri el terreny a l’espanyolisme ens hauria fet posar les mans al cap fa quatre o cinc anys, però avui Nadal i Aragonès poden encaixar les mans tranquil·lament des de la coherència. La potineria intel·lectual de la “Catalunya sencera” neix exactament del mateix lloc: un lloc on Rivera, Carrizosa i Arrimadas ja no són necessaris perquè els seus arguments han estat comprats per la porta del darrere. Quan Laura Rosel parla de la “Catalunya plural i alegre” per referir-se a Estopa, o quan Junqueras diu que no anirà a la manifestació de l’11 de Setembre perquè és excloent, operen amb els mateixos mecanismes: afirmen totes i cadascuna de les llufes que històricament ens ha penjat el nacionalisme espanyol per empetitir-nos i acomplexar-nos. El pitjor de tot, però, és que es pensen que empetitits i acomplexats serem una nació de la qual algú voldrà formar part lliurement. Al seu cap és un pla sense fissures, però el mateix pla és la fissura.