La selecció espanyola d’opinió sincronitzada pretén instaurar el discurs que el procés també té una part de culpa en la crisi de Rodalies. Per intentar tapar el relat inevitable sobre la deixadesa de l’estat espanyol envers Catalunya (i més concretament d’Adif en la xarxa de Rodalies), posen Junts i ERC al mateix nivell de responsabilitat en la desinversió de l’estat. Consideren —atenció la giragonsa— que mentre presidien la Generalitat estaven distrets pensant en com fer la independència i no es van ocupar prou de forçar el govern espanyol de torn (fos del PP, fos del PSOE) en garantir que es fessin aquestes inversions.

El relat és tan recargolat com imaginatiu perquè, certament, s’ha de tenir molta creativitat i barra per convèncer algú que es pot repartir les culpes a parts iguals; com si tingués la mateixa responsabilitat el qui decideix no invertir amb el qui ha de queixar-se’n. I aquest enginy argumentatiu esdevé directament cinisme quan la conclusió que se’n deriva és que com que Catalunya va desafiar l’Estat, l’estat va castigar la nació tancant l’aixeta de les inversions: es va decidir deliberadament castigar una ideologia democràtica amb un maltractament pressupostari del qual avui se n’estan pagant les conseqüències més greus.  

La desinversió d’Espanya vers Catalunya ve de molt abans del procés i ha seguit molt temps després

Aquest relat de repartiment de culpes, però, té tres punts febles que el fan insostenible: el primer és estrictament moral; ja que resulta inadmissible, barroer i fins i tot infantil posar al mateix pla estrangulador i estrangulat. El segon punt feble és que aquest abandonament deliberat de les infraestructures espanyoles a Catalunya afectava a tots els ciutadans catalans, amb independència que fossin independentistes o no (i aquest punt, per cert, l’haurien de tenir molt clar els conciutadans que prefereixen continuar formant part de l’Estat espanyol). I finalment, el tercer argument que desmunta aquesta afirmació ve de les dades i les dates. Segons ha confirmat la Cambra de Contractistes d'Obres de Catalunya, la desinversió d’Adif vers la xarxa catalana es concentra entre el 2010 i el 2023. En aquest període de 13 anys, Espanya va prometre —en diferents anuncis de pluja de milions— 9.864 milions en inversions ferroviàries i només se n’han executat 4.702.

En aquests 13 anys, de cada 10 euros compromesos per Adif en van arribar menys de 5. I no només en els anys 2015, 2016 i 2017 (el prime-time del procés) sinó que aquest abandonament inversor va ser –com a mínim— set anys abans de l’1 d’octubre i sis anys després del referèndum. El 2010 encara no hi havia procés. No només això sinó que aquell 2010 (en què Catalunya va rebre un 50% menys del promès) a Espanya hi governava el PSOE i a la Generalitat el PSC. Les eleccions que aquell any va guanyar CiU van ser el 28 de novembre i Artur Mas va prendre possessió del càrrec de president el 27 de desembre. Per tant, el 2010 no hi havia procés i, segons els cànons de pacificació espanyola, des del 2018 tampoc. Aquell any, Pedro Sánchez va accedir a la Moncloa i va començar a reconciliar-nos els uns amb els altres però, pel que fos, no ho va fer a través de la xarxa ferroviària. Es poden crear els arguments que es vulguin contra l’independentisme, però aquest és veritablement difícil de defensar. Més aviat és al contrari: no hi va haver una manca d’inversions d’Espanya a Catalunya per culpa del procés sinó que, precisament, hi va haver un procés per, entre altres coses, la manca d’inversions d’Espanya a Catalunya.