El cinema no és només entreteniment. És, quan es fa amb consciència i valentia, una arma de transformació social. Un instrument capaç de trencar silencis, donar veu a qui ningú escolta i mobilitzar la ciutadania cap a l'acció. I quan parlem de cinema documental compromès, parlem d'una responsabilitat ètica de primer ordre: la d'explicar la veritat, la de no mirar cap a un altre costat, la de fer de l'audiovisual una eina de dignitat i memòria històrica.
Aquesta setmana he tingut el privilegi d'entrevistar José Luis Rancaño, director del documental Riadas, que acaba d'aconseguir el primer lloc a Amazon Prime Video sense un sol euro de publicitat. Només amb la veritat. Només amb el bocaorella d'una ciutadania que ja no es creu el relat oficial i que busca, desesperadament, respostes honestes. L'entrevista està disponible a beatalegon.tv, i us animo a veure-la perquè és un exemple del que el cinema pot aconseguir quan decideix posar-se al costat de les víctimes.
Riadas és un acostament brutal, honest i transparent a la tragèdia de la DANA que va arrasar València el 29 d'octubre de 2024. Més de dues-centes víctimes mortals, milers de ferits, centenars de milers de persones afectades i una gestió política que, com bé denuncia Rancaño, va convertir una catàstrofe natural en una catàstrofe gestionada. El documental recorre les zones més devastades, dona veu a les víctimes i als voluntaris que van acudir quan les institucions brillaven per la seva absència. I ho fa amb una fotografia brutalment bonica; amb una banda sonora que et trenca l'ànima, composta per Eneko Vadillo Pérez, i amb una honestedat que incomoda, que assenyala, que no mira cap a un altre costat. Aquest és el cinema que necessitem. Aquest és el cinema al qual hem de donar suport. Riadas no és una producció comercial. És un documental sense ànim de lucre, fet des de la independència total, sense subvencions públiques ni interessos corporatius. I això, en aquests temps, és un acte de valentia. Perquè el cinema compromès no busca complaure. Busca incomodar, qüestionar, posar el dit a la llaga. I ho ha de fer amb la màxima qualitat artística possible, perquè el respecte envers els protagonistes de les històries que explica exigeix rigor professional. Per això és tan important que la ciutadania vegi Riadas. Perquè cada visualització és un acte de resistència informativa. Perquè cada vegada que triem consumir continguts que ens diuen la veritat, estem debilitant el monopoli de la propaganda i enfortint el periodisme ciutadà. I perquè, com diu Rancaño, fer aquesta feina era una obligació moral amb els nostres compatriotes.
El poder del Suncine i la xarxa del cinema compromès
Aquesta reflexió sobre Riadas té encara més sentit quan la posem en el context del que està passant ara mateix a Barcelona. El festival Suncine, que té lloc aquests dies, és una mostra perfecta del que el cinema ambiental i compromès pot fer. Fundat el 1993 per Claudio Lauria i dirigit des del 2005 per Jaume Gil, el Suncine és el festival de cinema del medi ambient més antic del món en el seu gènere. Durant més de tres dècades, aquests dos homes han treballat incansablement per crear una xarxa mundial de cinema compromès, una plataforma que dona visibilitat a les històries que els grans mitjans no expliquen. I ho han aconseguit. El Suncine ha passat de tenir menys de cent produccions en la seva primera edició a rebre'n més de tres mil en l'actualitat. Ha creat aliances amb festivals de tot el món, amb organitzacions com les Nacions Unides, amb productores com la de Leonardo DiCaprio. Ha premiat personalitats com Robert Redford, Jane Goodall, Martin Sheen. I, el més important, ha arribat a fregar el mig milió d'espectadors, cosa que demostra que la ciutadania sí que vol consumir continguts que li obrin els ulls, que la incomodin, que la moguin a l'acció. L'edició actual del Suncine, la número 32, que es desenvolupa del 30 d'octubre al 23 de novembre, és una mostra impressionant del que el cinema pot fer quan es compromet amb la vida en totes les seves formes. Seixanta-quatre pel·lícules centrades en la crisi climàtica, la biodiversitat, els drets humans i els desafiaments ecosocials. Documentals que van des de Kaza. El último refugio de elefantes, de Xavier Aldekoa, que va inaugurar el festival amb un aforament complet a CaixaForum Barcelona, fins a Yanuni, dirigida per Richard Ladkani i produïda per Leonardo DiCaprio. Yanuni és un documental especialment potent. Segueix el viatge extraordinari de Juma Xipaia, una líder indígena de l'Amazònia brasilera que ha sobreviscut a sis intents d'assassinat mentre lluita contra miners il·legals, acaparadors de terres i corporacions multinacionals que amenacen el seu territori ancestral. És una història de resistència, d'amor, de justícia climàtica. I, com diu la mateixa Juma, no és només la seva història. És la història de moltes dones, de molts joves, de molts pobles que lluiten pel dret a viure, no només a resistir, al seu territori.
La responsabilitat de l'audiència
Però aquí rau el que és fonamental: aquests documentals només poden canviar el món si la ciutadania els veu. Si els compartim. Si en parlem. Si els portem a les aules, als centres socials, a casa nostra. Perquè el cinema documental compromès no busca només informar. Busca inspirar a l'acció. Busca que, després de veure aquestes històries, sortim de la sala o apaguem la pantalla amb la certesa que podem fer alguna cosa. Que hem de fer alguna cosa. I és que els documentals tenen una capacitat única per capturar la realitat, per donar veu a aquells que sovint són marginats o ignorats. En presentar exemples d'individus i grups que han aconseguit canvis significatius, ens demostren que el poder d'una sola persona o una petita comunitat pot marcar una diferència real al món. Ens motiven a buscar solucions, a unir-nos a moviments socials, a prendre mesures concretes per abordar els desafiaments que afrontem com a societat. Per això és tan important que festivals com el Suncine no es quedin només a les sales de cinema. La bona notícia és que es pot accedir a tota la programació del Suncine de forma gratuïta a través de CaixaForum+, SUNCINE+ a Play Renfe, i plataformes com Betevé i 3Cat. Això permet que el festival arribi a tot el territori espanyol i més enllà. I el que és encara més rellevant: el Suncine té una secció específica anomenada Cada aula, un cinema, una filmoteca digital gratuïta dirigida a centres educatius.
Com assenyalen diversos estudis pedagògics, el cinema té la capacitat de treballar els drets humans, de fomentar l'empatia, de despertar el sentit crític dels estudiants
El cinema a les aules: Suncine i Fescigu
Aquesta és una de les aportacions més importants del Suncine: entendre que el cinema documental compromès ha d'arribar a les noves generacions, ha de formar part de l'educació, ha de convertir-se en una eina didàctica de transformació social. Perquè, com assenyalen diversos estudis pedagògics, el cinema té la capacitat de treballar els drets humans, de fomentar l'empatia, de despertar el sentit crític dels estudiants. El cinema pot ser un element que afavoreixi una vinculació més gran que altres eines pedagògiques, especialment quan treballem amb població en edat escolar que ha crescut consumint productes audiovisuals contínuament. Fer servir documentals a l'aula permet introduir els estudiants a problemàtiques com la desigualtat, la discriminació, la crisi climàtica, no només des de la teoria, sinó des de l'emoció, des de l'experiència d'aquells que viuen aquestes realitats. I en aquest sentit, no podem oblidar la tasca d'un altre festival fonamental: el Fescigu (Festival de Cinema Compromès de Guadalajara), que acaba de celebrar la 23a edició del 8 a l'11 d'octubre a Azuqueca de Henares. El Fescigu, amb el seu lema d'enguany centrat en la pau, és un altre exemple de com el cinema compromès pot crear espais de trobada cultural, social i educativa. Igual que el Suncine, el Fescigu treballa amb centres educatius, ofereix projeccions gratuïtes i busca generar espais de reflexió i debat. Tant el Suncine com el Fescigu ofereixen possibilitats extraordinàries per a les aules. Permeten que els estudiants no només vegin documentals, sinó que hi reflexionin, que debatin, que es facin preguntes, que es vinculin emocionalment amb les històries. I, sobretot, que passin de la reflexió a l'acció. Que entenguin que el canvi social no és només responsabilitat dels polítics o de les grans organitzacions, sinó que cadascú de nosaltres hi té un paper a jugar.
Cinema, cultura, impacte i compromís
Tornant a Riadas i a tot el que aquests festivals representen, queda clar que el cinema documental compromès és una eina fonamental en aquests temps de desinformació i propaganda. Obres com Riadas, com Yanuni, com Kaza, ens demostren que la veritat té camí, encara que els grans mitjans intentin enterrar-la. Que la gent ja no vol propaganda, vol fets, dades, veus reals. I ens demostren també que el cinema pot reconciliar-nos amb el gènere humà. Perquè, enmig de l'horror de la tragèdia de València, Riadas ens mostra la solidaritat de milers de voluntaris que van trencar la por, que van trencar la censura, que es van llançar a ajudar quan ningú més ho feia. Entre 45.000 i 50.000 voluntaris es van mobilitzar durant els primers dies després de la DANA. Aquesta és l'Espanya real. Aquesta és la humanitat que mereix ser explicada. Per això us demano que veieu Riadas. Que veieu els documentals del Suncine i del Fescigu. Que els compartiu. Que els porteu als vostres centres educatius, als vostres grups d'amics, a les vostres famílies. Perquè cada visualització, cada conversa que generem al voltant d'aquests treballs, és un pas cap al canvi social que necessitem. El cinema compromès no pot quedar-se només a les pantalles. Ha d'inspirar-nos a l'acció. Ha de moure'ns a organitzar-nos, a exigir responsabilitats, a construir xarxes de solidaritat, a no conformar-nos amb el relat oficial. Com diu Juma Xipaia sobre Yanuni: aquesta pel·lícula és un megàfon que tenim a les nostres mans per mostrar al món la realitat, per rebentar la bombolla tancada de la comunicació, per enfortir la nostra lluita. Així que gràcies a José Luis Rancaño, a Claudio Lauria, a Jaume Gil, a Richard Ladkani, a Xavier Aldekoa, i a tots els cineastes que dediquen la seva vida a explicar les veritats que altres prefereixen amagar. Gràcies als festivals que, durant dècades, han creat espais perquè aquestes veus s'escoltin. I gràcies a la ciutadania que tria consumir aquests continguts, que tria la veritat per sobre de la comoditat, que tria el compromís per sobre de la indiferència. El cinema pot canviar el món. Però només si nosaltres, l'audiència, decidim que així sigui.