He vist passar les notícies, els vídeos i les fotografies del funeral de Charlie Kirk amb incomoditat. Per als qui no n’estigueu al cas, la cerimònia va ser un espectacle que mesclava política i religió indistintament. La senyora catòlica de Charlie Kirk, Erika Kirk, que dies abans havia brandat un rosari a les multituds en senyal d’agraïment, va sortir a parlar envoltada de pirotècnia, en un ambient que semblava més de míting electoral que cap altra cosa. Aquests darrers dies, també han corregut notícies que els dies abans de ser assassinat, Charlie Kirk assistia a missa catòlica, bo i que ell venia de tradició protestant. Explico tot això perquè és l’esquema previ necessari per entendre el panorama mundial del cristianisme. I per entendre per què —no sé si només, però— sobretot l’Església catòlica té les eines per a fer de resistència als cants de sirena d’un moviment reaccionari global, de vegades més sociocultural que teològic.

Em sembla que la meva incomoditat amb la cerimònia del funeral de Charlie Kirk no naixia només del fet que catòlics públics —hi havia algun bisbe entre el públic— poguessin sentir-se còmodes amb aquella exhibició pròpia de les macroesglésies més sonades de Texas, ans també perquè catòlics del meu entorn, que viuen milers de quilòmetres enllà, ho han compartit a les seves xarxes socials com si les tensions socials nord-americanes expliquessin d’una manera calcada i exacta les tensions que ells, com a catòlics, viuen avui a Catalunya o a l’estat espanyol. Tot plegat m’ha fet pensar en un article que Josep Lluís Carod-Rovira va publicar al Nació Digital, fa cosa de dos anys, titulat “Ultraevangelicalisme”, on parlava del raonament religiós que hi havia rere el reaccionarisme i totalitarisme provinent de tot el continent americà, no només dels Estats Units. De fet, aquests dies ha estat força comentat un vídeo d’una comunitat de llatinoamericans a la Devesa de Girona que sembla encaixar força amb la mena de culte de què parla Carod-Rovira a l’article. Explica que el relat, pel que fa als Estats Units, funciona així: “als Estats Units, doncs, hi ha una nació cristiana en perill, la nació autèntica, integrada pels bons nord-americans, els de debò, és a dir, tornem al tòpic supremacista i racista dels wasp: white, anglosaxon, protestant (blanc, anglosaxó, protestant), com si Martin Luther King, posem per cas, no fos nord-americà i pertangués a un altre planeta”. En realitat, és el mateix que fa l’extrema dreta aquí quan els seus militants s’identifiquen com a cristians —sense haver trepitjat mai una missa, molts d’ells— per poder dibuixar bé els bàndols de la batalla que volen lliurar contra els moros.

Si el món naufraga, em sembla més esperançador i profitós aspirar a ser el bot salvavides que entregar-se al lèxic bel·licista que converteix l’Església en la crossa de la política

A Catalunya anem tard identificant aquesta mena de coses, perquè el pòsit del nacionalcatolicisme franquista ha fet que la identificació entre protestantisme i progressisme sigui indestriable al cap de molts catalans. I perquè el reaccionarisme, per construir l’alteritat sobre la qual orbita, sempre apunta al fonamentalisme islamista en primer lloc. Però a la resta del món, hi ha una part important del protestantisme que, sense estructura unificada i sense la tradició i la robustesa de la jerarquia catòlica, s’està posant al servei d’aquest moviment sociocultural que va més enllà de la teologia. Segueix Carod-Rovira a la seva columna del 2023: "Al Brasil, al seu torn, els seguidors del 'protestant' Bolsonaro branden banderes del país amb les inscripcions 'El Brasil per damunt de tot' i 'Déu per damunt de tot', fent-ne talment una nova religió amb l’expresident ultrareaccionari com a 'profeta'".

L’Església catòlica corre el risc d’abandonar-se als cants de sirena. És un “risc” perquè l’abstracció teològica rere aquest moviment sociocultural és superficial, banal i eminentment política, i obligaria la institució a desnaturalitzar-se per encaixar-hi, que és allò que fa dos mil anys que evita. I quan em refereixo a l’Església, no em refereixo només a aquells qui tenen alguna mena de poder decisori sobre la doctrina o la manera com l’Església s’explica al món. També em refereixo a aquells qui formem part de l’Església perquè som batejats i ens en sentim part. Això em fa pensar J.D. Vance, el vicepresident catòlic dels Estats Units, que va haver de ser corregit pel papa Francesc sobre la seva interpretació de l’Ordo Amoris de sant Agustí. Però arreu hi ha catòlics que pensen que amb l’onada reaccionària ha arribat el seu moment, i que la seva espiritualitat no ha de ser cap altra cosa més que el fonament immaterial sòlid que permeti justificar una sèrie de polítiques materials. Al nostre país, em sembla que aquest sentiment troba la lògica en el rebot social contra el catolicisme que va haver-hi durant i després de la dictadura franquista pel paper que hi havia jugat l’Església, per la secularització del país i per l’anomalia que durant anys va suposar ser una mena de catòlic concret. Una part del país no en reconeixerà els motius, però hi ha catòlics catalans que han hagut de bregar personalment amb el rebuig que als seus entorns propers ha generat el fet de ser-ho. O conversos que s’han convertit lluitant contra la idea del rebuig. I això ha covat el ressentiment que fa atractiu el moviment reaccionari que avui els promet ser guanyadors d’alguna cosa.

Les promeses i les ideologies del món se les enduu el temps. Només hi ha una promesa d’acompliment perpetu i no és ideològica: és espiritual. Quan sento cristians —sobretot, catòlics— amb la pretesa “batalla cultural” tothora a la boca, em pregunto per què la prioritat és la “cultura”. I per què és una “batalla”. En qualsevol cas, si el món naufraga, em sembla que és més esperançador i profitós aspirar a ser el bot salvavides que entregar-se al lèxic bel·licista que converteix l’Església en la crossa de la política. Hi ha una tradició, i una litúrgia, i una doctrina, i una jerarquia, i una universalitat, que poden impedir que això sigui així. Que poden impedir, vaja, que el nostre ritu religiós sigui un míting de partit amb pirotècnia. Una altra vegada, això a Catalunya costa d’explicar, perquè el record del totalitarisme recent és nacionalcatòlic. De fet, que ho fos és el que fa que avui molts es neguin a anomenar-lo feixista sobre la teoria. El fet, però, és que allò que fa de l’Església una institució refractària al canvi pel canvi, allò que fa que a alguns els sembli una cosa lenta i pesada, és el que la pot salvar de seguir els cants de sirena del món d’avui. Em sembla que a alguns catòlics amb set de renaixença els aniria bé de pensar-se dues vegades quins són els objectius i les conseqüències de l’onada que alegrement volen surfejar.