Ceuta i Melilla són Àfrica. Sobre això, geogràficament, no hi ha dubte ni discussió possible. Que administrativament les dues ciutats pertanyin a Espanya i, per tant, a la Unió Europea (UE) és un accident que qualsevol dia es pot revertir. I aquest és el principal escull que impedeix que els espanyols entenguin que un simple canvi de sobirania a favor del Marroc resoldria tots els problemes al voltant del fenomen migratori que hi ha plantejats en aquests moments. Per a ells, però, siguin del color que siguin —tant és si del blau del PP o del verd de Vox com del vermell del PSOE o del morat de Podemos, Sumar i companyia—, la unitat d’Espanya és sagrada i res que la posi en qüestió és negociable. "Antes roja que rota", que va popularitzar durant la Segona República el polític conservador espanyol José Calvo Sotelo, en el sentit que la dreta s’estimava més perdre el poder i que governés l’esquerra i fins i tot els comunistes abans que malmetre la unitat territorial d’Espanya amb la independència, per exemple, de Catalunya o d’Euskadi.
Un mes i mig després de l’entrada, el 30 de juliol, de més de 70.000 immigrants irregulars a Ceuta, el govern espanyol ha estat incapaç de resoldre el desori provocat per la invasió procedent del Marroc i la situació ha esdevingut un autèntic polvorí. Pedro Sánchez i els ministres a qui ha tocat donar la cara s’han entossudit a no fer cas de les peticions de devolució de tots els migrants arribades des de diferents instàncies, molt especialment des dels òrgans de la UE, i han permès amb la seva inacció que el conflicte s’enquistés. De fet, la gestió de la crisi que s’ha fet i es fa des de la Moncloa pot ser la sentència definitiva per a un líder del PSOE que ha tocat fons —l’últim baròmetre del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) així li ho pronostica— i, aquesta vegada, no sembla que res ni ningú estigui disposat a salvar-lo. La imatge de ministres contradient-se, d’avisos del Centro Nacional de Inteligencia (CNI) dels quals ningú no va fer cas, d’informes de la policia desmentint la versió oficial segons la qual el Marroc no va tenir res a veure i —atenció!— la culpa va ser de Rússia i d’Israel, de la Zarzuela i la Moncloa dissentint sobre si Felip VI havia de visitar o no Ceuta i, en fi, d’un seguit d’incongruències i d’anomalies que han deixat Espanya en estat de xoc i al caire del col·lapse.
Una situació de desconcert generalitzat —també del PP, que com a alternativa de govern que se suposa que és tampoc no ha sabut estar a l’altura del moment— que recorda la del 1898, quan la derrota davant dels Estats Units va representar la pèrdua dels últims bastions colonials de Cuba, Puerto Rico, les Filipines i Guam. A partir d’aquell desastre —que és com la història ha batejat l’episodi— a Espanya es va tornar a pondre el sol i de llavors ençà no ha aixecat mai més el cap. El poc que li quedava, els enclavaments del Sàhara, Sidi Ifni, Rio Muni i Fernando Poo, van passar, la segona meitat del segle XX, en el cas dels dos primers al Marroc i en el dels dos darrers a Guinea Equatorial. I avui Ceuta i Melilla —amb la propina de les illes d’Alboran, Alhucemas, Chafarinas i Perejil i el penyal de Vélez de la Gomera— són les rèmores d’aquelles possessions nord-africanes —les illes Canàries, tot i pertànyer geogràficament també a Àfrica, són un cas diferent— que el regne alauita fa temps que cobeja i que, vist com han anat les coses des de l’entrada dels més de 70.000 immigrants irregulars, fa l’efecte que té més a prop que mai.
En aquest escenari, la reacció espanyola ha estat la típicament quixotesca de llançar proclames als quatre vents a favor de la unitat d’Espanya i el PSOE i el PP, per molt que es tirin els plats pel cap, hi han coincidit plenament, cadascú des del seu particular punt de vista. Des del PSOE, la part que encara controla Pedro Sánchez i li dona suport ha respost refermant l’espanyolitat de Ceuta i Melilla, però evitant el xoc diplomàtic amb el Marroc, mentre que la part que té en contra i la vella guàrdia ho han fet enfilant-se per les parets per no fer-ne una defensa prou vehement. El PP també i, a més, l’ha titllat directament de traïdor. Entre tots han alimentat la idea que l’actual president del govern espanyol no fa prou per garantir la integritat de les dues ciutats, i fins i tot que seria còmplice d’una eventual maniobra per cedir-ne la sobirania al Marroc, i així no és estrany que una de les conseqüències de tot plegat sigui el soroll de sabres que s’ha començat a sentir en alguns estaments militars.
La qüestió és si, arribat el cas, la classe política catalana estaria preparada per aprofitar l’oportunitat d’un nou desastre per a Espanya com el del 1898 per completar la feina que arran del resultat del referèndum del Primer d’Octubre del 2017 no es va fer
Tard o d’hora la lògica s’hauria d’imposar i Ceuta i Melilla haurien d’acabar, efectivament, en mans d’un Marroc que històricament no ha parat de reclamar-les i que des de la invasió del 30 de juliol les reivindica amb més insistència que mai. El diumenge dia 20, sense anar més lluny, hi ha convocada una marxa popular —de moment encara no se sap on— per "exigir l'alliberament de Ceuta i Melilla i de la resta d'illes i possessions espanyoles a la costa nord marroquina", a l’estil de la famosa Marxa Verda feta el 1975 per obligar Espanya a lliurar-li la part del Sàhara que controlava. Que Pedro Sánchez està preparant el terreny per quan això torni a passar? Ves a saber, ell ha demostrat a bastament que és capaç de tot i, a més, en política no es pot descartar mai res. O és el PP que maniobra per forçar justament que això passi? La presència a Ceuta no tan sols d’Alberto Núñez Feijóo, sinó sobretot de José María Aznar, inflamant els ànims és una imatge reveladora de les pretensions de carregar-se l’actual inquilí de la Moncloa al preu que sigui. El cas és que els uns i els altres actuen sense pensar en els interessos dels habitants de les dues ciutats, que n’estan tan farts que no és estrany que en alguna ocasió s’hagin pres la justícia pel seu compte, amb el risc que comporta que la situació es compliqui i hi pugui acabar havent una tragèdia.
Des de Catalunya, en canvi, la solució es veu més fàcil i la majoria segur que entén que hauria de passar per posar fi a l’anomalia que representa que certs enclavaments del nord d’Àfrica pertanyin a la UE. La cessió al Marroc no és, doncs, per als catalans cap sacrilegi. Al contrari, seria la sortida més raonable per a tothom. La qüestió és si, arribat el cas, la classe política catalana estaria preparada per aprofitar l’oportunitat d’un nou desastre per a Espanya com el del 1898 per completar la feina que arran del resultat del referèndum del Primer d’Octubre del 2017 no es va fer i portar el país, aquesta vegada sí, a la independència. El que és clar és que si s’ha de refiar del que puguin fer JxCat i ERC —per no parlar de la CUP que ja no compta per a res— està ben arreglat, perquè fins ara s’han limitat a tractar el conflicte en clau espanyola com qualsevol altre partit espanyol i ni tan sols, malgrat els efectes que el cas podria tenir per a Catalunya, han estat capaços de fer-ho en clau catalana.
I això que des del Marroc mateix aquest és un aspecte del conflicte que ha estat posat sobre la taula per pressionar encara més Espanya. Hi ha hagut campanyes a les xarxes socials de suport al govern marroquí perquè fes costat als moviments independentistes de Catalunya i d’Euskadi per afeblir l’Estat espanyol i possibilitar que les reclamacions territorials marroquines tinguessin èxit. Fins i tot han aparegut cartells amb el lema "Catalunya lliure, País Basc lliure, Ceuta és marroquina" al costat de l’estelada, la ikurriña i la bandera del Marroc. Però aquí els polítics nostrats fan com si sentissin ploure, no fos cas que, fent segons quins moviments, es quedessin sense la cadira del processisme en què ara estan tan ben empoltronits.