Per molt que Pedro Sánchez impostés cara de penitent i els seus maquilladors el pintessin de capellà demacrat, estic segur que el líder del PSOE no va quedar gens sorprès d’aquesta nova operació que pretén enderrocar-lo. Sánchez és dels únics polítics espanyols que ha gosat enfrontar-se a tòtems de l’Estat com ara el Tribunal Suprem i l'UCO, amb la qual cosa resulta ben normal que els guàrdies civils d’aquestes dues sacrosantes entitats hagin gratat el socarraet de la paella nacional per trobar les converses telefòniques que involucren el seu lloctinent, Santos Cerdán. Tampoc és cap casualitat que les clavegueres estatals li tinguessin especials ganes al fontanero socialista que havia signat la pau autonòmica de l’amnistia amb Puigdemont. Aquí res no passa a l’atzar i l’única qüestió en disputa és si el president tindrà prou força per continuar exhumant la mòmia de Franco.

En aquest sentit, si parem esment a la seva evolució política, Sánchez ha entès fa molt de temps que els seus grans rivals no són Feijóo ni Abascal, sinó el bipartidisme de la gran España encarnat en Felipe i Aznar. Quan parla amb el més íntim d’ell mateix, el president espanyol no deu maleir l’avarícia dels examics que l’ajudaren a tornar a la trona del PSOE (els pobres nanos han muntat tot aquest merder per repartir-se quatre comissionetes de merda; quan la dreta roba, ai las, la cosa va de centenars de milions de naps), sinó que deu debatre’s sobre com pot acabar d’enderrocar els seus antecessors socialistes i populars, una gent que va fent conferències arreu del món impostant una veu d’autoritat quasi papal però que va robar molts més cabassos de pasta que Koldo i companyia. La conya, en definitiva, serà com Sánchez podrà resistir sense exposar la mort del règim del 78.

El president espanyol no deu maleir l’avarícia dels examics que l’ajudaren a tornar a la trona del PSOE sinó que deu debatre’s sobre com pot acabar d’enderrocar els seus antecessors socialistes i populars

Aquí és on entra, de nou i per enèsima, la importància dels socis catalans i dels partits que s’autoanomenen independentistes. Durant molt de temps, abans que el PP es convertís en una mala còpia de l’ANC, ja vaig advertir que el fracàs del secessionisme català provocaria una processització d’Espanya. Fixeu-vos com és la vida, que Sánchez ha passat d’ésser aquell candidat que perjurava voler detenir Puigdemont i dur-lo personalment a la garjola a esdevenir un autèntic regenerador de les estructures d’Estat més podrides de l’entramat espanyol. És així com el líder del PSOE ha seguit fil per randa tota la metòdica catalana, que ha passat per denunciar els mitjans de Madrit com a productors de fake news a enfrontar-se directament a la casta judicial més encarcarada (quelcom que ni Felipe González gosà fer mentre els jutges fotien a alguns dels pares sociates dels GAL a la trena).

Per tot això que explico, i pel fet que l’independentisme s’hagi lligat de mans i peus a l’esquerra espanyola, ara l’únic que poden fer convergents i republicans és ajudar Sánchez a sobreviure amb un maquillatge reformista que resulti prou convincent per allargar la legislatura un parell d’anys més, tot confiant que la sentència del cas Kitchen esquitxi el PP amb més merda. Dit d’una forma més crua, l’únic que poden fer els independentistes —ara per ara— és fer-se més del PSOE que els militants del mateix partit espanyol. Posats a rinxolar el rínxol i posats a reformar Espanya, jo del president posaria una mica de pebre a la desgràcia i plantejaria Puigdemont i Junqueras que triessin algun ministre català independent, de solvència professional contrastada i bla, bla, bla. Aquesta seria una forma prou digna, al límit, d’acabar de dur la seva reforma processista al kilòmetre zero madrileny.

Pel que fa a Cerdán, el pobre home ja devia pensar que tenia la Viquipèdia mig feta, en tant que amnistiador oficial del regne, i ara haurà de veure com li sumen uns quants paràgrafs molt menys afalagadors més a la biografia. Que no passi ànsia, perquè a l’Espanya barroca tothom acaba tornant d’alguna o d’altra forma al poder; penseu només en Francisco Camps o en els polítics del procés. Davant el caos, molta calma, que la descomposició de l’Estat anirà molt lenta i Europa encara avala l’estratègia de Pedro Sánchez qui, per tal de sobreviure, haurà de continuar matant. De moment n’havia tingut prou amb ser una espècie d’assassí en sèrie. Ara, fillet meu, haurà de començar a practicar l’art del genocidi.