A.- Ja t’han fotut fora de TV3, nen?

B.- Per què ho dius?

A.- Coi, amb l’article que vas fer l’altre dia al Nacional dient mafiós al director de la tele... home, motius no li’n deuen faltar. Que no recordes la norma més sagrada del periodisme?

B.- Oitant: “Els elogis es perden en l’aire, però les crítiques sempre arriben al seu destinatari, especialment els insults”. 

A.- Exactament, nen. Tants d’articles que has escrit i sembla mentida que encara et putegis a tu mateix d’aquesta manera! Encara sort que no vas cagar-te en algú altre de TV3 amb més poder... 

B.- Ho vaig fer, of course. Vaig dir que el Toni Soler era un cínic desgraciat perquè ell havia censurat molts més gags que tots els directors de TV3 junts.

A.- Fantàstic, Berni. Ben aviat no quedarà ningú a Catalunya sense que li hagis penjat una llufa. De què collons et serveix, tot això?

B.- Home, diria que és bo recordar que els nostres censors no només són els alts funcionaris de la tribu. També hi ha gentussa que dissimula posant-se el nas de pallasso; i són molt més perillosos que la censura oficial.

A.- I què coi importa si el Soler censura els seus assalariats? Què en treus, de denunciar-ho? Que foti el que vulgui!

B.- Soc un heroi del free speech.

A.- Un capullo, ets. Tu encara et penses que tens vint anys, que n’hi ha prou amb fer-se el llest per anar per la vida i que treballes als Estats Units. No saps que aquí tot és més petit i que això que escrius t’ho faran pagar caríssim? Que no recordes què et va passar a l’Ateneu? I a sobre encara ho remates dient que t’entrompaves i que anaves tot el dia tocant cuixa. Bravo!

B.- Home, tot el dia no, però déu-n’hi-do. Mira, ara em fotria un dry martini.

A.- Et tallo la polla si ho fas. T’ho dic en sèrio, Berni. Escriu llibres de filosofia, collons, que aquests no els censura ningú (bàsicament, perquè no els llegeix ni déu)! Mira el Rubert de Ventós; ell va anar fent la seva carrera intel·lectual i no va necessitar mai passar-se de la ratlla.

B.- Una ratlla també me la fotria, la veritat. Encara recordo quan el vaig conèixer a Washington Square.

A.-  Sí, clar, Nova York. Encara et creus que vius allà. Desperta, nene, que tens quaranta-un anys.

B.- Quaranta-tres.

A.- Doncs encara pitjor! T’ho dic en sèrio. T’agradi o no, els propers quinze o vint anys, en aquest país qui es mogui en excés no sortirà a la foto. Vosaltres ja podeu anar parlant de l’1-O i d’aplicar la independència. Però què polles d’independència... si acabarem lluitant per tornar a l’autonomia.

B.- Quin avorriment.

A.- Això t’ho sembla a tu, xato, que jo per l’autonomia vaig córrer davant de la bòfia. De debò que no sou conscients del que tenim! L’altre dia també no sé quina cosa vas escriure sobre el Serrat (que estava molt bé, perquè quan escrius de música ho claves) i te’n reies del retorn de Tarradellas. Tu saps el miracle que va suposar el retorn de Tarradellas per tots nosaltres? Collons, Berni, que aquest paio va aguantar la Generalitat a l’exili durant molts anys! Quan el vam veure a la plaça Sant Jaume ens va semblar un miracle.

Potser no som al franquisme, però el nivell de por col·lectiva a expressar-se ha augmentat. I el fet que tot tingui aparença democràtica encara ho dificulta més

B.- D’acord, com vulguis. Escriuré un volum titulat Cataluña; del fracaso independentista al retorno del proyecto federal. I a partir d’ara faré textos com el pesat del López Burniol i li demanaré feina al Toni Soler per fer imitacions al Polònia.

A.- Home, de petit imitaves molt bé a la Carmen Sevilla! Al cole sempre et feien sortir a la funció a fer el burro. No et dic que escriguis com un paio de la meva edat ni que et converteixis en un pallasso, que d’aquests ens en sobren. Però no sé, fes un llibre de música! D’òpera en saps molt, collons. Et diria que acabessis el doctorat, però tampoc ho faràs i, total, els nanos més joves que tu ja deuen estar esperant el seu torn a la universitat. És que no tens puta idea de què faràs.

B.- Escriuré una sèrie de llibres immortals de caràcter autobiogràfic que tindran un èxit planetari, guanyaré molta pasta i em compraré un apartament a Dumbo amb vistes al riu. Hi moriré ofegat del meu propi vòmit i bourbon. 

A.- Què polles Dumbo! Si quasi no et pots ni pagar el teu pis d’aquí! Que també té collons que estiguis  a Ciutat Vella, amb tota aquella merda i tant de soroll. Si tu ets més de l’Eixample que el Cerdà, joder. És que no en fots ni una, de debò.

B.- Jo no en fotré ni una, però diria que val la pena barallar-me per escriure el que penso quan em plagui. Vosaltres que vau viure la censura m’hauríeu d’entendre.

A.- Censura? No en teniu ni puta idea del que és la censura. Mira, xato, que fot quaranta anys aquí no podíem ni fotre’ns una gaiola sense l’ull de la censura al clatell! Heu confós la llibertat d’expressió amb insultar qui us dona de jalar i acusar de nazi a la pobra senyora de Santa Coloma que vota el PSC. Jo he votat el PSC i vaig deixar de fer-ho pel collons del Mas... i mira com ha acabat tot amb aquest puto desastre que tenim ara. Doncs ara els tornaré a votar.

B.- Coi, per això vull fotre el camp.

A.- Això no ho diguis ni en broma. No es guanya res fugint de casa.

B.- A mi no m’interessa viure en la Catalunya pacificada de l’Aragonès i de l’Illa, què vols que et digui. I potser tens raó que només veig llibertat en la petita dosi d’ira que em permet el sistema. Però això és el que em manté viu. Per la resta, tot és molt tediós.

A.- Clar, perquè aquí hi hem vingut a divertir-nos, no et fot? Tu vols tenir un país per art de màgia, que s’assembli a Estats Units... i tot sense fer cap mena de sacrifici. Només escrivint els articulets dels collons. No et caguis en TV3 i el Soler, caga’t en els imbècils que ens han dut on som.

B.- Home, això ja ho faig. I t’agradi o no, som on som també per la nostra pròpia covardia a l’hora d’assenyalar els nostres censors.  

A.- Dale amb els censors.

B.- És cert. A mi els espanyols no m’han fallat; els que em carden la vida són els virreis del país, tota la gent que ens ha fotut en aquesta petitesa mental. Potser no som al franquisme, tens raó, però el nivell de por col·lectiva a expressar-se ha augmentat. I el fet que tot tingui aparença democràtica encara ho dificulta més, perquè el poder és més omnívor, encara que operi sotto voce.

A.- Sotto polles en vinagre. Mira, jo et conec i tota aquesta mala llet només et surt perquè estàs enfadat amb tu mateix perquè no ets on voldries ni tens cap mena de reconeixement. No busquis un paradís imaginari, fes-te’l tu mateix.

B.- Coño, ara em faràs de psiquiatra.

A.- El psiquiatra te’l pagava jo, xato.

B.- I ben invertits els calers. Un gran professional i millor persona.

A.- Home, si més no t’ha arreglat una mica la closca. Llàstima que això de la teràpia també ho hagis explicat als articles. Només falta que vagis explicant tots els cacauets que foties.

B.- Tranquil, això ho explicaré als llibres.

A.- Com el Henry Miller, així m’agrada. Ara no cal que et recordi qui et va fer llegir-lo, eh...

B.- Sí, culpa teva. Encara recordo aquella edició rosa que teníem a casa. Quin llibre més bonic: “I am living at the Villa Borghese. There is not a crumb of dirt anywhere, nor a chair misplaced. We are all alone here and we are dead”.

A.- Quin cervellet, eh, el nen. Llàstima que l’utilitzis tan malament.

B.- Sempre ens quedarà parlar de llibres.

A.- Bueno, dinem algun dia?

B.- Quan vulguis. Porta’m als Pescadors, així podré insultar socialistes o algun membre de la sindical. Primer cloïsses i segon peix al forn amb la patata i ceba de sempre. Pagues tu.

A.- Tu te’n fots, però sempre hi ha un socialista que acaba pagant la festa. Molta conya amb el Miller i, mira, el nen vol peixet.

B.- És culpa teva.

A.- Recordes quan vam anar-hi la nit de les Olimpíades i la gent va aplaudir el Maragall a peu dret?

B.- Com si fos ahir. Quan hi anem potser ens trobem el Toni Soler o el director de TV3. Així els podrem saludar.

A.- Bueno, si més no veuran que ets un imbècil però que tens gust per menjar.

B.- Això també és culpa teva. Les dues coses, de fet.

A.- Ara només falta que tot això ho escriguis al Nacional dels collons i l’Antich et foti fora, també.

B.- Estigues tranquil, que la família s’ha de preservar. Seré discret i ja faré alguna cosa sobre els nostres censors.

A.- Que no, collons, escriu sobre filosofia, joder! Berni!

B.- Deal. Ara penso si sobre Kant, Heidegger... o Salvador Illa, que és del gremi.

A.- Ja et llegiré.

B.- No cal, no cal.