Sí, Catalunya viu, ara mateix, un gran moment. No és sarcasme. Ho dic de debò. Sovint cometem l’error de reduir-ho tot a la política —a la política en minúscula, la dels partits, vull dir—. "Tot és política", certament. Però hi ha polítiques i polítiques. I la dels partits n’és, sens dubte, una d’important, però només una. Una que passa, a més, ara mateix a Catalunya per uns moments, diríem, força intranscendents, grisos, d’impàs, de forçada i impostada —gairebé tediosa— normalització de l’anormalitat. No passarà a la història, certament, l’actual conjuntura política institucional catalana. Però diria que els exigim massa, als partits, i que els critiquem massa: no tots els moments poden ser heroics, a nivell institucional. N’hi ha de més mediocres que d'altres, i ara mateix en transitem un de "peix bullit". Què hi farem.

Però Catalunya viu, insisteixo, un gran moment. A què em refereixo? Doncs, és clar, a l’"altra política", la "micropolítica" del dia a dia, la que "haurien" de fer però que, en general, no acostumen a fer els ciutadans i que, tanmateix, des de fa un temps, sí que han començat (o tornat) a fer una porció no insignificant de catalans. Posem un mica de context: dels fets del 2017 comença a fer-se palès que van ser, una mica —faig ara un símil estiuenc perquè som a 9 d’agost— com aquests turistes alemanys que, sense reflexionar-hi massa, es llancen a la piscina des del balcó d’una ­sisena planta d’un hotel qualsevol de Mallorca. S’estava pendent, l’any 2017, més de no tirar cap paper a terra i de què en diria, de tot plegat, Europa, que no pas de per què es feia el que s’estava fent. I, ara mateix, vuit anys després del fiasco, és la "micropolítica" catalana la que, per contra, està començant a endegar certes línies de reflexió que no s’havien ni tan sols explorat. O que feia molt de temps —massa— que no s’exploraven. Es comencen a tenir els debats pertinents i importants. Són, certament, pocs els qui els tenen, però no tan pocs. No fan, certament, massa soroll —el soroll mediàtic sempre se l’emporta la "macro" política del "peix bullit"—, però és una realitat que s’està produint, i el sol fet que es produeixi té, en termes històrics, una importància enorme.

Es comencen a tenir els debats pertinents i importants que feia massa anys que no es tenien

D’aquests "nous" debats que abans no havíem tingut o que feia massa temps que no teníem, en destacaria tres coses: primer, abasten, com ha de ser, camps molt diversos, sovint els crucials —llengua, història, identitat, dret, model econòmic, immigració, integració, cultura, música—; segon, estan començant —només començant— a trencar alguns dels tabús crònics que ens impedien tenir-los o arribar, en cada tema, fins a certa fondària —el cas de la immigració és clamorós: ara ve quan se’m titlla d’extrema dreta pel sol fet d’haver gosat insinuar això!—, i, tercer, segurament el més important, els estan proposant, suscitant i dirigint, aquests debats, persones amb talent. Sí, quina gran obvietat! És crucial que les coses —siguin les que siguin— les facin persones amb talent. Persones que no necessitin falsejar els seus currículums —pràctica força habitual, diuen, en l’"altra" política— i que sàpiguen, alhora, analitzar críticament la realitat, extreure’n, degudament sintetitzats, els trets fonamentals i, després, exposar-los a altri de manera entenedora i suggestiva.

Algú pensarà que tot plegat, sí, està molt bé, però que és només parlar, pensar i, en el millor dels casos, escriure. Que són meres paraules, no fer coses, vaja. Però jo li diria que, ben mirat, amb les paraules —amb el pensament— també es fan coses. L’obra germinal de la filosofia analítica anglosaxona, de John Austin, es titulava, precisament, Com fer coses amb les paraules. Els humans pensem, és clar, amb paraules. I a Catalunya trobarem avui una sèrie de persones —no gaires, però sí unes quantes i, insisteixo, molt talentoses— que amb les paraules estan obrint uns "camps" de debat i de pensament que abans romanien tancats. D’això n’he volgut parlar avui perquè crec que és important. Em fa pensar en els "camps" que proposava el sociòleg —esquerrà i francès— Pierre Bourdieu: uns espais socials d’acció i d’influència que, per cert, no eludeixen el conflicte ni renuncien a inserir-se en les relacions de poder. De fet, a l’interior d’aquests espais hi trobarem, segons Bourdieu, un "capital comú" —no necessàriament econòmic— per a l’apropiació del qual cal participar en una lluita. Tan cru com això. Alguns catalans, diria, estan obrint, així doncs, aquests nous camps. O, més concretament, han decidit començar a participar en la "lluita" que hi té lloc. I això sol, creieu-me, és un gran avenç. Per això dic amb ple convenciment que, per més contraintuïtiu que pugui semblar, Catalunya viu avui un gran moment.