Per al meu germà petit, en Martí, l'entrada a la preadolescència va ser, també, l'entrada al món del metall. Amb tretze anys ja duia la cabellera a l'alçada dels malucs i, amb catorze anys, volia anar a cada concert i a cada festival que se celebrés a prop o lluny de casa. El seu armari va metamorfosar-se a partir d'aleshores: la roba que li comprava la meva mare va anar obrint pas a les samarretes negres amb noms de grups il·legibles que es comprava ell a les paradetes de marxandatge i a les botigues del carrer Tallers. Com que encara era massa jove i no podia anar tot sol a molts dels concerts en qüestió, els meus pares hi anaven amb ell de bon grat. I com que els meus pares l'acompanyaven, el meu germà gran i jo, sovint, també ho vam fer.
Així, durant alguns anys, l'oci familiar es va transfigurar arran de la fal·lera metal·lera del meu germà petit: ell i mos pares van baixar un parell d'anys a Villena, al Leyendas del Rock. Vam anar tots plegats al Rock Fest a veure Megadeth i un reguitzell de grups que ja no recordo. Quan va venir Batushka a Barcelona el 2018 amb Litourgiya, també hi vam ser. L'any següent vam anar a la Sala Salamandra a veure Mayhem. Quan vam anar de viatge a Oslo, vam pelegrinar fins a Neseblod Records, una botiga del rotllo un punt tètrica que, per tot el que me'n va explicar en Martí, vaig assumir que ocupava al seu imaginari el lloc que al meu deu ocupar la Mare de Déu de Montserrat. El meu germà petit no tenia gaires amics metal·lers: era metal·ler perquè li havia nascut de dins, com si la fal·lera metal·lera l'hagués pres per atzar i per força, sense demanar permís. Amb la família ens vam empescar una mena d'eslògan per resumir aquest sentit del deure amb la música i el proclamàvem quan en Martí deia o feia res per autoafirmar-se com a grenyut: quan el mètal et crida, has de respondre a la seva crida.
Aquest divendres, per la Diada, la sala Paral·lel 62 de Barcelona era plena de catalans a qui el mètal havia cridat. S'hi celebrava el festival de mètal català Catalunya Triomfant, i només d'entrar a la sala i fondre'm en la marea de compatriotes uniformats de negre vaig assaborir un regust de victòria. La consciència dels clixés que planen sobre la catalanitat duu, de vegades, a expressions forçades i artificioses de la catalanitat mateixa. Amb la intenció d'espolsar-se de sobre determinats clixés, el país fabrica contraclixés que acaben per reforçar els clixés que inicialment es volien combatre: "si tots els catalans som fans de Manel, la catalanitat es fa una cotilla estètica, i musical, i de caràcter, fins i tot. Així doncs, reivindiquem el macarrisme per fer de contrapès a l'estereotip, i preservem la catalanitat d'esdevenir una identitat castradora, més que possibilitadora".
Ells són sense donar explicacions, perquè no poden fer altra cosa que ser fidels a si mateixos. I aquest és el seu triomf, però també és un triomf que com a catalans, per sobre dels clixés i de les caricatures, malgrat l'esperit badoc que de vegades abracem sense condicions, podem fer-nos nostre
Aquesta és la intel·lectualització d'una actitud que els metal·lers catalans viuen sense intel·lectualitzar: sense fer grans escarafalls —i té collons, tenint en compte la mena de música de la qual estem parlant— la seva autenticitat despresa de performació —i té collons, tenint en compte que el cànon estètic és claríssim— ja trenca el clixé. De fet, que faci dècades que el món del mètal català funciona i s'organitza et fa pensar que l'estereotip al qual em refereixo té una part d'autoimposat, i que el seu aliment, allò que fa que l'assumim com a orgànic, és el desconeixement de tots els mons en català que ja bateguen malgrat la inconsciència d'alguns. I que existeixen sense espai als grans mitjans, per cert, ni sense que l'objectiu de la seva existència sigui la reivindicació de l'existència mateixa: els metal·lers catalans ja són. I no esperen reconeixements, bo i que, de tant en tant, potser no els faria res rebre'n algun.
Aquesta Diada, Paral·lel 62 era a vessar de catalans que seguien el ritme del soroll amb la nuca. N'hi havia que xarbotaven la cabellera present i n'hi havia que xarbotaven la cabellera que algun dia van tenir, com qui perd una extremitat i encara se la sent. Amb aquest posat mig segur, mig despreocupat, propi de la gent que va al seu rotllo sense intentar convèncer ningú de res, els metal·lers catalans eren allà empesos per una fal·lera que no necessita validació externa. Les persones amb grans passions sempre m'han despertat una mena d'admiració que, en realitat, és respecte. I els metal·lers catalans, a més a més, tenen la gràcia d'absorbir el gènere per les fulles i fer-lo arribar a les arrels amb tota la naturalitat. Per què no hi hauria d'haver un festival a Breda que es digui Vescomtat Death i faci referència al vescomtat de Cabrera? Per què no hauria d'existir la comunitat metal·lera Darkcelona? Per què se'ns hauria de fer estrany que un grup metal·ler es digui Foscor o Angoixa? Per què no hauries d'anar dilluns a la teva feina d'oficina amb la samarreta de catalan goregrind?
En el metal·ler a grans trets, en el nano que va ser en Martí, en l'únic adolescent que anava a l'institut de la Garriga amb una samarreta de Dying Fetus, hi ha un posat desacomplexat d'autoafirmació que es fa inspirador per als qui en som a la vora. En el metal·ler català, que se sap especialment poc hegemònic, aquest posat pràcticament involuntari treballa doblement. Ells són sense donar explicacions, perquè no poden fer altra cosa que ser fidels a si mateixos. I aquest és el seu triomf, però també és un triomf que com a catalans, per sobre dels clixés i de les caricatures, malgrat l'esperit badoc que de vegades abracem sense condicions, podem fer-nos nostre.
Per la Diada era a la sala Paral·lel 62 i notava com vibrava el terra a ritme del doble bombo a través de l'espart de les espardenyes vetades —les mateixes espardenyes, per cert, que aquell mateix matí havien trepitjat el terra empedrat de Santa Maria del Mar amb motiu de la missa dels caiguts per Catalunya—. Envoltada de peluts, vaig tenir la sospita que d'allò que veien els meus ulls no se'n parlaria ni a cap suplement de cultura, ni a cap mitjà generalista. Vaig pensar que aquest era un desencert que no ens podíem permetre. Que tenim fama de guanyar poc i que, precisament per això, quan n'hi ha, hem de fer per assaborir tots els triomfs.