Aquest agost farà 32 anys de la meva arribada a Catalunya, on vaig arribar com a turista i després vaig esdevenir estudiant de la carrera de Psicologia —que ja havia començat a la Universidad de San Marcos, a Lima— a la Universitat de Barcelona. Mentre estudiava vaig rebre el permís de residència amb feina, passant a sentir-me immigrant. Avui fa més de vint anys que em sento una catalana més; una catalana nascuda al Perú. Una catalana d'arreu com a mi sempre m'ha agradat definir-me. I si aquesta història té aquest moment feliç és, en gran part, gràcies a la llengua… I al fet que Catalunya —i Catalunya vol dir "la majoria dels catalans"— no és excloent; no t'obliga a triar entre el teu país de naixement i la teva terra d'acollida. Per això em puc sentir una catalana nascuda al Perú.
 
I no soc un cas aïllat, que pugui haver estat facilitat per la meva relació de gairebé vint-i-cinc anys amb un català autòcton "de soca-rel", per tenir plegats un fill i per haver treballat en gairebé totes les condicions en les quals algú pot fer-ho; per a tercers, com a copropietària d'una petita empresa i —ara— com a autònoma. No soc cap cas aïllat i, així com jo, si feu un passeig pel compte de Youtube de "No em canviïs la llengua" (campanya que vaig crear per mirar de promoure l'ús social del català quan ens dirigim a persones amb trets físics que ens fan pensar que no han nascut a Catalunya) hi trobareu gairebé una seixantena de testimonis de catalanoparlants nascuts a Alemanya, Algèria, Argentina, Brasil, Costa d'Ivori, Equador, Etiòpia, Gran Bretanya, Holanda, Hondures, Itàlia, Mèxic, Pakistan, Perú, Romania, Rússia, Senegal, Síria, Suïssa, Uruguai, Veneçuela, Xile, Xina, que us demanem: #NOEMCANVIISLALLENGUA, perquè volem viure plenament en català com qualsevol autòcton.

Quan aquesta mena de gent, diu “nacionalisme” es refereix, precisament, a l’únic nacionalisme que té sentit entrat el segle XXI; aquell nacionalisme de les nacions sense estat, aquell nacionalisme dels pobles que han de defensar la seva llengua, perquè si no ho fan ells, ningú no ho farà per ells, aquell nacionalisme “de supervivència”. Tan diferent del nacionalisme imperialista que practiquen els grans estats, al qual ningú acusa de ser una malaltia


I em preguntareu si durant aquests més de trenta anys no he patit racisme. I la resposta és “sí, és clar”: encara avui quan entro a joieries o bé en determinades botigues de marques d’upa —posem per cas, al Passeig de Gràcia de Barcelona— veig com una de les dependentes —o directament el guàrdia de seguretat— em segueix poc discretament per tota la botiga fent-me un marcatge a l’home —a la dona, en aquest cas— que riu-te’n dels que patia el millor jugador del Barça (en els bons temps, ai las, en què calia marcar el millor jugador del Barça, o bé en què el Barça tenia “millor jugador”). I em sol passar, a les mateixes botigues, que quan demano pel preu d’un rellotge a aquella dependenta de la qual me’n conec bé el perfum de tant de temps que l’he tingut tan de prop, em contesta “no te entiendo, ¿me puedes hablar en castellano?”. Llavors comprovo que no només tinc davant —gairebé a sobre, de fet— una persona racista, sinó una persona tan i tan “globalitzada” que potser acaba d’atendre un client en anglès i un altre en italià, però és incapaç de parlar la llengua del tros de món on porta vivint, de vegades, pel cap baix, un parell d’anys. De vegades tota la vida. Una persona que em dirà que “el nacionalisme és una malaltia que es cura viatjant”. I m’ho dirà a mi, que vaig néixer i créixer a més de 10.000 km enllà abans de viatjar a Catalunya. Com per no curar-se del que fos. Potser perquè quan aquesta mena de gent diu “nacionalisme” es refereix, precisament, a l’únic nacionalisme que té sentit entrat el segle XXI; aquell nacionalisme de les nacions sense estat, aquell nacionalisme dels pobles que han de defensar la seva llengua —parlant-la— perquè si no ho fan ells, ningú no ho farà per ells, aquell nacionalisme “de supervivència”. Tan diferent del nacionalisme imperialista —sigui castís, jacobí o pompós— que practiquen els grans estats, al qual ningú acusa de ser una malaltia.


I us diré un secret: estimo el Perú i és el meu país. Com ho és Catalunya. Però, així com fa tants anys que em sento "nacionalista catalana", mai, mai, no m'he sentit "nacionalista peruana". Endevineu per què?
 
En la resposta a aquesta pregunta rau, precisament, la diferència entre un nacionalisme que podria cridar "nosaltres primer" que pot arribar a ser un nacionalisme excloent i un nacionalisme de supervivència, que demana —de vegades xiuxiueja— "nosaltres també".


Som racistes els catalans? Potser hi haurà alguns catalans racistes, encara que les propostes que barregen independentisme i racisme mai no han arribat a tenir representació parlamentària. Ben al contrari d’aquelles que barregen nacionalisme imperialista i racisme, que no saps ben bé on comencen i on acaben en els partits d’obediència espanyola. La gran majoria de gent que he trobat a Catalunya m’han fet sentir a casa. I els pocs que no m’han fet sentir a casa, curiosament, també negaven que Catalunya fos la casa dels catalans. I del català.