L’any 2024 van visitar Catalunya 32 milions de turistes, que van fer a casa nostra un total de 97,6 milions de pernoctacions. D’aquests turistes, el 52 % eren estrangers, mentre que els visitants catalans van suposar una mica menys del 30 %, és a dir, uns nou milions de viatgers catalans fent país. La resta, un 20 % aproximadament, van ser turistes de la resta de l’Estat. La mitjana de pernoctacions al nostre país va ser de tres nits per turista, una dada important que cal retenir. A tots ells se’ls aplica una taxa turística, com és sabut. La paguem només des del 2012, sorprenentment, i es paga a gairebé tots els països normals del món. Com tots els impostos, al principi va generar una forta oposició del sector, però avui està acceptada per tothom perquè no ha desincentivat ningú de viatjar i perquè la recaptació és gairebé ridícula. Per convèncer el sector, es va decidir que aquests diners financen un fons per a fomentar la promoció, preservació i el desenvolupament de les infraestructures i les activitats turístiques. Aquest aspecte és patètic, perquè els diners recaptats es destinen a fomentar el mateix sector que les genera. És com si els impostos del tabac es destinessin al sector del tabac. Una part menor de la taxa turística, crec, també es destina a polítiques d’habitatge, però tot plegat avui és misèria i companyia, com les dades demostraran més endavant.

Una de les causes justificades de la creixent animadversió de la població general envers el turisme de masses és que la bona gent no en veu el benefici per enlloc; hom només percep que venen turistes estrangers, que s'allotgen sovint en hotels de grans grups internacionals i que es contracta gent de fora a baix preu per atendre’ls. Els catalanets només en patim les conseqüències (massificació, soroll, brutícia, atracció de criminalitat, tensionament dels serveis públics) i som el decorat de fons, sense treure’n cap profit tangible. En aquest punt on ens trobem, és on el marge de creixement de la taxa turística és immens. Als llocs on més patim el turisme ja han sonat les alarmes i s’han adoptat algunes mesures. En aquest sentit, Barcelona ha fet alguns progressos i darrerament el consistori de la capital ha aprovat que els turistes paguin una taxa turística (sumant-hi el tram municipal i el de la Generalitat de Catalunya) d’entre 10 i 15 euros per persona i nit a partir del 2029, en funció de la categoria de l’allotjament. Això vol dir que una família de quatre persones, en el tram baix, pagarà 40 euros per nit a Barcelona. Res que no pugui assumir qualsevol família de classe mitjana en unes vacances a una de les destinacions turístiques més importants i atractives del món. És poc, però és una passa en la direcció correcta.

Tenim un país fabulós des de tots els punts de vista i les coses bones valen un preu

Jo soc de lletres però crec que els números són clars. Per començar, caldria bonificar aquesta taxa als turistes catalans o deixar-la en una quantitat simbòlica. Per dues raons: perquè els catalans no podem pagar una taxa turística considerable per visitar el nostre propi país i per estimular el turisme interior, que és majoritari en les regions menys visitades de l’interior. En segon lloc, potser es podria fer el mateix, però no al mateix nivell, amb els turistes de la resta de l’Estat, entre els quals hi ha molts valencians i mallorquins, per a qui Catalunya també és casa seva, i també molts familiars de ciutadans catalans. Aquest punt s’hauria d’atendre millor, però es podria trobar un punt mitjà. Però la gallina dels ous d’or són els turistes estrangers, que estan disposats a fer milers i milers de quilòmetres per venir fins a Catalunya, especialment fins a Barcelona. Per a aquests 16 milions de turistes (dades del 2024) la taxa turística hauria de ser molt elevada. Per exemple, posem per cas que la taxa turística per cada pernoctació queda fixada en 50 euros de mitjana (escalable des de 25 euros per establiments de menor qualificació fins a 75 euros per als hotels de luxe). Amb aquestes xifres, l’any passat les administracions catalanes haurien recaptat 2.400 milions d’euros, si tenim en compte que la mitjana són tres pernoctacions per turista. Per fer una comparació, amb la taxa actual es van recaptar l’any passat un total de 152 milions d’euros a tot Catalunya. La diferència és abismal. Alguns diran que no es pot aplicar una taxa com aquesta perquè és desproporcionada i desincentivarà l’arribada de turistes. No crec que sigui desproporcionada ni que desincentivi gaire gent. Si jo vull anar a París tres nits i he de pagar una taxa de 150 euros per fer-hi tres nits, la pagaré sense queixar-me. I si algun d’aquests 16 milions de turistes estrangers decideix no venir a causa de la taxa, que no vingui. Cap problema. Ha de quedar clar a tothom que visitar Barcelona o Catalunya no és una cosa de baix cost. Al contrari; tenim un país fabulós des de tots els punts de vista i les coses bones valen un preu. Com deia sempre la meva mare, “lo barato sale caro”.

El pressupost de la Generalitat de Catalunya per al 2024 pujava a 43.673 milions d’euros. Una xifra que podria ser molt superior sense l’espoli fiscal que pateix el nostre país, no ho oblidem mai. Per tant, amb una taxa turística com la que proposo, el pressupost del nostre Govern s’incrementaria automàticament en un 5%. Sense cap esforç fiscal per part dels ciutadans. O potser es podrien aprofitar aquests diners addicionals per fer algunes rebaixes fiscals als catalans, que ja seria hora. La cirereta del pastís d’un govern audaç seria col·locar un cartell a cada servei públic pagat amb la taxa turística: “llar d’infants finançada al 100% amb la taxa turística” o “desdoblament de carretera finançat al 100% amb la taxa turística” o “la teva beca universitària és finançada al 100% amb la taxa turística”. Llavors potser molta gent hi veuria alguna compensació, en el turisme massiu que patim. No cal dir que l’alternativa a una taxa turística tan elevada seria la fi de l’espoli fiscal. Però el que no podem fer els catalans, pel bé dels nostres fills i el propi, és no aprofitar una conjuntura com la que tenim a casa nostra mentre l’Estat espanyol saqueja el nostre esforç fiscal. Potser a Catalunya tenim petroli, que raja sobretot entre el juny i el setembre, i no ho sabem.