Sí, no ho negueu, us pensàveu que Catalunya era qualsevol cosa, que seria una presa fàcil. Menysteniu tot el que ignoreu, feu com si el món sencer només pogués ser vist a través de la brutalitat de la vostra imprudència. Vau envair i colonitzar molts països en el passat i per això sou coneguts arreu del món per la vostra gosadia imperialista i agressiva, pel vostre orgull de conqueridors desmesurats i sense cap examen de consciència. I vet aquí que aquesta nostra nació mil·lenària, que aquesta nostra tradició ininterrompuda, que aquesta nostra llengua viva i resistent us han desemmascarat una vegada més, perquè no heu vingut a modernitzar ni a millorar el país, ni a conviure amb nosaltres com a bons germans, ni tampoc a oferir-nos res més que males cares i infinits retrets, només heu vingut a dir-nos que no us agradem gens i que, per tant, faríem molt bé d’esdevenir, finalment, d’una maleïda vegada, tal com sou vosaltres i no res més que vosaltres. És evident que no ho farem. És clar que no, perquè no susciteu cap entusiasme, cap afecte ni cap amor, cap il·lusió compartida ni col·lectiva. És clar que no deixarem de ser catalans per acontentar-vos encara que us sembli inconcebible tant d’atreviment. Ni vam néixer amb el vostre permís ni ens cal la vostra aprovació per continuar existint. No som res d’extraordinari, ni som un país admirable en gairebé res, ni hem conquerit la lluna, això és ben cert, però si més no, som el que som gràcies a nosaltres mateixos. I ens estimem la nostra pàtria d’una manera que no podeu ni endevinar, d’una manera sòlida i determinada que cap confabulació no podrà destruir. Ens estimem a nosaltres mateixos d’una manera que vosaltres no us heu estimat mai, potser perquè mai no vau ser perseguits, potser perquè històricament només heu perseguit els altres. La vostra impaciència, la vostra violència verbal i física, la vostra incapacitat per a la convivència i per al diàleg, no fa res més que refermar-nos. No és només que no us agradem els catalans. Tampoc no us agraden els estrangers, ni els d’altres races, ni els homosexuals, ni les dones emancipades, ni res que no sigueu vosaltres mateixos. Sou pura autarquia. Som catalans perquè volem ser-ho però, sobretot, perquè no podem ser cap altra cosa. Perquè mentre Catalunya vol acollir tothom, avui Espanya no és cap opció factible ni simpàtica.

 

Quan dos països es confronten, quan dues personalitats entren en competència, s’acaben de definir encara més quines són les característiques de cadascuna. És un fenomen històric, constant i universal. Fins a aquí els que parlen així o aixà, fins a allà els que mengen granotes, musclos amb patates fregides o els que prenen el te de les cinc. Fins més ençà els que viuen amb moqueta a terra o els que cuinen amb mantega o amb oli d’oliva. Algunes d’aquestes característiques són detalls sense importància que no signifiquen res ni identifiquen ningú, d’altres esdevenen, per la força de l’actualitat, per la contundència dels fets viscuts, en improvisats trets distintius que es consoliden. Quan Portugal va recuperar la seva independència al segle XVII, quan va restaurar-se, va adonar-se que si Espanya era d’aquesta o d’aquella altra manera inacceptables, Portugal havia d’esforçar-se en no ser espanyola, però de veritat. Havia de reinventar-se per oposició als antics colonitzadors perquè la frontera entre les dues nacions fos alguna cosa més que una simple ratlla vermella en un mapa. Portugal havia de demostrar-se, sobretot a ella mateixa, que la independència tenia solidesa. A Catalunya passa exactament el mateix. Quan els militars, paramilitars i policies espanyols empren la violència física, quan la justícia espanyola ens escomet amb l’arbitrarietat de la llei de l’embut, quan l’espoli fiscal ens demostra cada dia que l’Estat Espanyol només ens vol pels nostres diners, Catalunya es veu forçada a situar-se a l’altra banda, a definir-se per oposició, a ser el contrari de tot això. La violència física pertany després del primer d’octubre de 2017 a l’espanyolisme, als que duen armes comprades a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat. El pacifisme pertany a l’independentisme catalanista gràcies a la decisió de Puigdemont de no enfrontar-se físicament a la violència espanyola. Cadascú és el que és i fa el que fa. Mentre independentisme i pacifisme siguin sinònims tenim guanyada la partida.