Per què és tan difícil viure en aquest país? I, quan dic país, vull dir Catalunya. T’ho miris com t’ho miris, no hi ha res que funcioni. El lloguer dels pisos, per exemple. Quant fa que no aneu a una immobiliària a posar-vos al dia del preu de l’habitatge? El primer que notareu és que us surt més a compte pagar la hipoteca d’una casa amb jardí i piscina que el lloguer d’un pis sense calefacció ni ascensor i amb vista a una paret de formigó. Però on s’és vist que el lloguer d’un pis de dues habitacions costi més de sis-cents euros? Tenir un habitatge digne és un dret fonamental i, pel que sembla, la Generalitat se’l passa per l’entrecuix. Ara tampoc us penseu que comprar una casa sigui barat..., les cases no baixen de dos-cents mil euros i els sous, en la majoria dels casos, no passen de mil. No en sé gaire, de matemàtiques, però diria que no surten els números. Qui es pot permetre el luxe de comprar-se una casa sense compartir-la amb vint persones més o sense vendre’s algun òrgan per poder-la pagar? Suposo que els únics que deuen poder són els que venen els pisos i les cases a aquests preus abusius.
Creieu que això és una societat del benestar? A mi em sembla més una societat del campi qui pugui i del qui no corre, vola que acabarà com el rosari de l’aurora.
Deixem de banda l’habitatge i centrem-nos en la sanitat. Però qui carai pren les decisions en aquest país? El dret a la vida i a ser sanats és un altre dret fonamental, però, en canvi, es gasten els diners que haurien d’invertir en infermers, metges i material mèdic en dietes o ves a saber què. Com és possible que la Generalitat —sabent que a Catalunya fan falta professionals i que els hospitals i centres mèdics estan saturats— empenyi els metges i infermers catalans a emigrar a un altre país perquè aquí no troben feina o estan mal pagats i fan més hores que un rellotge? Semblen toixos. I el pitjor de tot és que llavors contracten professionals que venen d’un altre país i que només volen parlar en castellà. Els catalans ens mereixem ser atesos en la nostra llengua i morir en la nostra llengua, com molt bé va dir la Carme Junyent. Si fem servir la lògica, no seria més lògic que els professionals catalans treballessin a Catalunya amb unes bones condicions laborals i així ens estalviaríem d’anar-ne a buscar a l’estranger i d’ensenyar-los a parlar català?
Tema educació. L’altre gran tema del qual es parla poc (perquè no interessa parlar-ne o perquè ja no hi ha ningú que pensi). Encara existeix l’educació en aquest país? Jo crec que d’aquí a deu anys ja no ens haurem de preocupar de si la gent parla català o no perquè ningú parlarà; ningú serà capaç d’articular una frase perquè haurem perdut la facultat del llenguatge. El que vol el sistema educatiu actual és que els alumnes passin curs; és igual si no han entès res del que els han ensenyat i ho han suspès tot, passaran curs peti qui peti. El que no pot fer el sistema educatiu és ferir els sentiments d’algú que no fot ni brot a classe i suspendre’l; arrossegaria aquest fracàs la resta de la seva vida. Si algú té pensat augmentar els seus coneixements en aquest país, val més que s’ho vagi traient del cap i que busqui un vol cap a un país nòrdic.
I ja per acabar i per no allargar més el drama que estem vivint els pobres catalans; què me’n dieu, del preu del menjar? Menjar, un altre dret fonamental que val molt lligat als dentistes —per qui no sàpiga què és un dentista: persona que et repara les dents a preu de Rolls-Royce. Si us semblava car comprar una casa, aneu al supermercat a comprar una ampolla d’oli, d’aquelles que estan blindades i que porten un cadenat de seguretat perquè no les robis. I, si sou valents, intenteu comprar una bossa de fruits secs, quatre peces de fruita i un parell de talls de carn de vedella sense hormonar. I no s’hi val a demanar un crèdit al banc! Creieu que Catalunya pot tirar endavant en aquestes condicions? Creieu que això és una societat del benestar? A mi em sembla més una societat del campi qui pugui i del qui no corre, vola que acabarà com el rosari de l’aurora.