Aquestes darreres setmanes ens han conduït a dues evidències letals. La primera, que tenim un país trinxat, desfet per les costures, sense sobirania bàsica per a defensar els nostres interessos, i amb uns dèficits econòmics, amuntegats durant anys d’espoli, desinversions, estafes i infrafinançaments, que han deixat el país despullat.
Ploren els trens al país que va ser capdavanter en l’aventura ferroviària i que no va perdre la seva competitivitat fins que Franco va nacionalitzar les empreses catalanes i va crear l’estructura mastodòntica, centralista i corrupte de la Renfe. Plora l’ensenyament, en un país que va tenir pedagogs de l’alçada internacional de Ferrer i Guàrdia i Rosa Sensat, i va crear, als inicis del segle XX, els models d’ensenyament més moderns d’Europa. Plora la sanitat al país que ha tingut una llarga tradició de metges de renom internacional, i que històricament ha considerat la sanitat com un fet troncal de la nació. Plora la llengua, un idioma que fa mil anys que parlem i que, després de segles de lleis, prohibicions i repressió, s’està convertint en un idioma minoritzat al territori on va néixer. Plora la societat, amb dades que consoliden Catalunya com un dels territoris més pobres d'Europa, amb el risc de pobresa o exclusió social situat al 30,8% a les llars amb fills, en un país que sempre havia estat socialment equilibrat. Plora l’economia, al país on es varen crear els consolats de mar per a dominar el Mediterrani, que va tenir el primer parlament d’Europa, que va fer la revolució industrial i que va construir una estructura productiva sòlida. I plora també per totes les estructures d’estat que va anar creant malgrat no tenir poder: les empreses gasístiques, les elèctriques, les caixes..., tot perdut.
Què li ha passat a Catalunya? Li ha passat Espanya
Aquesta és la primera evidència: la desaparició d’un país històricament ben ordenat i estructurat, amb iniciativa política i econòmica, que lentament ha anat perdent totes les seves estructures bàsiques i que, convertit en una colònia permanentment saquejada, buida de poder i vigilada, està ara destrossat. Què li heu fet al nostre país?, ens preguntarien els nostres avantpassats, si no fos perquè la història ja té escrita la resposta. Què li ha passat a Catalunya? Li ha passat Espanya. Potser érem ingenus, aquells que podíem arribar a creure que Catalunya ho aguantava tot: la brutalitat del Decret de Nova Planta, la persistent repressió del XIX espanyol, la dictadura de Primo de Rivera, els 40 anys del dictador Franco, l’estafa de l’Estat sorgit del pacte de la Transició... No, ateses les dades i la situació, queda clar que Catalunya no ho podia aguantar tot.
La segona evidència ja estava contrastada de feia temps, però aquests darrers mesos ha caigut com una llosa: el país en plena deriva està governat per una colla de mediocritats insolvents, més motivada per defensar el càrrec, vendre retòrica ideològica i fer l'onada al govern espanyol, que per gestionar el bé públic. I molt menys per defensar els interessos catalans. Ha estat un escàndol descomunal la manca de lideratge, la incapacitat de gestionar i l’actitud patèticament obedient que ha tingut el Govern català mentre el país estava en col·lapse ferroviari, perdia milers de milions d’activitat econòmica i s’afectava seriosament la vida dels ciutadans. I si la ineptitud i la improvisació de la consellera Paneque ha estat brutal, no és major que la ineptitud global del Govern, la buidor del qual l’equipara a una mera colla de funcionaris fent de simples inspectors del poder central. De fet, la conclusió cau per gravetat: no només es tracta d’un Govern espanyolista, allunyat dels interessos de Catalunya, a més es tracta d’un Govern absent, fonamentalment inútil. En realitat, un Govern gris a l’alçada d’una presidència grisa. La qual cosa no deixa de ser lògica quan qui governa ens considera una simple colònia de la gran Espanya. Una Generalitat de fireta, un president amb esperit de simple governador i una situació desoladora que augura un futur molt fosc.
Per acabar, la cirereta: la regularització de centenars de milers de persones que afectaran la demografia catalana, sense cap sobirania que ens permeti gestionar el repte que tot plegat representa. Tot sumat, el país se’ns desfà als dits.