Diumenge passat a la tarda. Un bar ampli, amb molta gent. Inevitablement, comencem a comentar la final del Mundial, Espanya-Argentina, que es juga d’aquí a poques hores. A les taules del voltant, algunes parelles i famílies. Unes parlen en català entre elles i d’altres en castellà. Gairebé tots duen posada la samarreta de la selecció espanyola, molts la blanca. També una nena de tres o quatre anys, amb el cap coronat de rínxols, que corre entre la gent. Els meus interlocutors són gent formada: professionals liberals, empleats de banca, etcètera. També gent que se sent catalana i, la major part, sobiranistes o independentistes. Algú deixa anar la pregunta fatídica: I vosaltres, voleu que guanyi Espanya o l’Argentina? Tots menys un estan a favor d’Espanya. Malgrat Messi, com puntualitza un amic advocat. Alguns se senten poc o molt culpables i al·leguen, per exemple, que hi ha vuit jugadors del Barça i nou de catalans a la selecció. Sortosament, durant la conversa, a ningú se li acut deixar anar aquella imbecil·litat segons la qual "no s’ha de confondre el futbol amb la política" o aquella altra que sentencia que "només és futbol".
Penso en el nacionalisme banal de Michael Billig. En com n’és de superficial i alhora poderosa la seva acció. Especialment si es produeix a través de l’emocionalitat i l’espectacle, que tan bé condensa el futbol. I si s’hi barreja l’eufòria resultant de la sensació psicològica de fondre’s amb la massa. Nosaltres en la multitud, la multitud en nosaltres. Els gols, les victòries i la rivalitat regalen unes grandioses ales a aquesta eufòria. Qui disposa d’un estat i de la seva panòplia de ressorts controla aquesta mena de capital simbòlic, com diria el sociòleg Pierre Bourdieu, un capital que li permet guanyar la batalla, l’envit, i imposar un imaginari determinat. Per forçar, per condicionar la nostra ment.
L’entreteniment, la distracció, com a instrument per impedir el pensament crític, per limitar la llibertat. Un altre cop hem de donar la raó a Huxley i al seu Un món feliç. La dominació no s'exerceix per mitjà de la vigilància, la repressió o la força. No és com a 1984, d’Orwell. Té lloc d’una manera molt més subtil, més penetrant, perfectament camuflada en quelcom que sembla simple entreteniment. El nacionalisme banal no és un cop de martell o una mossegada de cisell. Actua com l’aigua que envolta i abraça la pedra al llit del riu, i li va donant forma d’una manera constant, acaronadora, indolora. Però, al cap i a la fi, eficaç.
És realment preocupant, des del punt de vista dels que creiem que Catalunya és una nació, la facilitat amb què moltes persones catalanistes han celebrat les victòries de la 'roja'
No és veritat que el nacionalisme banal —allò que fa que es normalitzi una determinada filiació col·lectiva— per si sol forgi la identitat. No és veritat que els efectes del nacionalisme banal siguin inapel·lables i definitius. Les coses no són tan simples. La gent, tothom, és més intel·ligent. I reinterpreta, elabora, redimensiona, distingeix. Els efectes del nacionalisme banal poden marxar amb la mateixa facilitat que arriben, però deixen, això sí, un pòsit. No són una condemna definitiva, però tampoc no són innocus.
És realment preocupant, des del punt de vista dels que creiem que Catalunya és una nació, la facilitat amb què moltes persones catalanistes han celebrat les victòries de la 'roja'. Amb el futbol i els gols, i pràcticament sense que se n’adonessin, els han subministrat, com si fos la cosa més natural del món, grans dosis de Felip VI, de Pedro Sánchez, de la bandera, de l’himne i, en definitiva, d'Espanya. Que el conseller de la Presidència de la Generalitat, Albert Dalmau, decidís retratar-se a X (Twitter) celebrant la victòria espanyola tot lluint, encantat d’haver-se conegut, un braçalet amb la rojigualda —d’aquells que no fa tant només es posaven els fatxes—, ens parla amb prou eloqüència de tot plegat.
Catalunya té poca capacitat d’exercir el nacionalisme banal i el poder simbòlic. Catalunya no té un estat propi i no li’n deixen tenir. Catalunya no té una selecció de futbol i tampoc no li’n deixen tenir. A una cosa semblant es referia Vázquez Montalbán quan afirmava que el Barça és l’exèrcit desarmat de Catalunya. Però jo diria que hi ha alguna cosa més. El que hem viscut aquests dies amb la 'roja' és la conseqüència i un símptoma que reflecteix, que fa de mirall de la Catalunya d’avui. Una Catalunya encallada en un sot molt fondo en termes nacionals, d’identitat, de cultura i de llengua, encara que no només. Una Catalunya en un moment de canvi de rasant històric, que té a davant uns anys transcendents.
Les pantalles de televisió muntades per un grapat d’ajuntaments i les multituds entusiasmades que s’hi aplegaven a davant ens poden irritar, ens poden molestar i preocupar, però no ens hem de quedar badant, fixant-nos exclusivament en el dit. No ens podem quedar en el símptoma i perdre de vista el conjunt, els grans desafiaments que en aquest moment històric tenim a davant. I el conjunt és obscur i els desafiaments, molt amenaçador. Això és el que és realment important. I va molt més enllà i és molt més seriós que la celebració d’un Mundial.