L’amic Alfons Godall, home de punteria fina, ho va clavar en una simple piulada dirigida a Oriol Junqueras, quan el líder d’ERC va dir que Catalunya no podia créixer més. Godall va respondre: "generen el problema amb el 'Volem acollir' i els negocis de la DGAIA i després diuen que no pot ser…". I és cert. Amb els matisos i la complexitat que la qüestió genera, resulta difícil alertar sobre la inviabilitat de la Catalunya dels deu milions, quan hom dirigeix un partit que s’ha sumat a tots els discursos progrebonistes en matèria migratòria, i avala els governs socialistes, tant l’espanyol com el català, responsables de l’actual situació de degradació que pateix Catalunya. Seria una contradicció, però sembla més aviat un acte de cinisme, en la mateixa línia de lamentar-se de la manca d’unitat en l’independentisme, essent l’actor principal de la seva destrucció. La retòrica de la política i les seves misèries, quan està buida de conviccions...
Més enllà d’ERC i la seva absoluta incapacitat per a l’autocrítica, cal una reflexió a fons sobre el descontrol demogràfic al qual sembla que ens aboquem amb frenètica velocitat. Des de l’assoliment dels 6 milions a finals dels vuitanta —recordem el famós lema de l’època—, hem passat a superar els 8 milions en només quaranta anys i el darrer milió l’hem sobrepassat en només quinze anys. Però el procés està accelerat, tal com assegura el Centre Comú de Recerca de la Comissió Europea, que diu que Catalunya superarà els 10 milions el 2050. És a dir, augmentarà la població actual en un 24%, quan la mitjana europea se situa en un creixement del 5%. I tot passarà sense que els catalans tinguem cap sobirania per prendre les mesures pertinents, totalment controlats pels interessos de l’estat.
Si la Catalunya dels vuit milions ja està sota un estrès insofrible, imaginar un horitzó de deu milions en poc anys, amb la mateixa política, ens empeny a un país totalment degradat, amb l’estat del benestar al límit
El primer que cal subratllar és que no és cert que això sigui una bona notícia, com tan sovint repeteix la retòrica de les esquerres que ens venen la idea idíl·lica de la terra d’acollida, l’economia en expansió i etcètera. Sánchez no para de repetir que Espanya és l’economia que més creix d’Europa, i les xifres a Catalunya les publicita en la mateixa direcció. Però, de què serveix que creixi el PIB global, si és gràcies a un augment de la població importada, una degradació dels serveis públics i un deteriorament del PIB per càpita. Dit altrament, com explicava Joan Guinjoan en el seu article, la renda familiar d’enguany és la mateixa que fa vint-i-cinc anys, i si l’any 2000 estàvem 6 punts per sobre de la mitjana europea, ara estem 6 punts per sota. És a dir, amb les dades a la mà, aquest augment demogràfic no ha representat cap millora de la qualitat de vida dels catalans, sinó que ens ha fet més pobres i n’ha degradat tot el sistema. Dos milions més de persones sense una inversió de creixement estructural en els recursos públics, ha derivat en una situació degradada en matèria d’habitatge, transports públics (Rodalies com a metàfora), sanitat pública, ajudes socials i tota l’estructura de l’estat del benestar. L’exemple més clar és de la situació de l’escola catalana, totalment desbordada per l’augment descontrolat de la població, la qual cosa ha comportat una degradació de la qualitat.
El resum és contundent: augment demogràfic fora mida, basat en una població majoritàriament sense qualificacions; manca de sobirania per poder gestionar adequadament el fenomen; una persistent estafa en matèria inversora, que ha deixat en col·lapse Rodalies, AP7, aeroport...; una sanitat infradotada, que ha d’aguantar l’augment poblacional sense l’augment dels recursos; una escola en la mateixa situació degradada; i, finalment, una qüestió cultural i identitària que ha deixat l’idioma propi del país en situació d’urgència.
Si la Catalunya dels vuit milions ja està sota un estrès insofrible, imaginar un horitzó de deu milions en poc anys, amb la mateixa política, ens empeny a un país totalment degradat, amb l’estat del benestar al límit. Alhora, també al límit la mateixa nació i la nostra llengua, que difícilment podrà sobreviure a l’impacte demogràfic, mentre estigui desprotegida, tutelada i perseguida com està. No ens equivoquem: la Catalunya dels deu milions és la fi de la nostra nació.