No cal estar gaire interessat en els temes econòmics per deduir que, si ens diuen que l’economia va bé, ens posem contents. El creixement econòmic porta signe positiu i això el fa atractiu, perquè sembla bo per a la moral col·lectiva i individualment: si el conjunt creix, en alguna cosa em beneficiarà. Llàstima que aquesta creença no sempre es fa realitat, i Catalunya n’és un exemple.
Comencem per un concepte elemental. Si una economia creix un 3% en un any, però si en aquell mateix any la població creix un 3%, el que li correspon a cada habitant és el mateix que abans. Una cosa és el volum global i l’altre el que li toca de mitjana a cada persona. Això, que és fàcil d’entendre, no sempre es té present. És més fàcil deixar-se endur pel missatge genèric que l’economia va bé, que si el PIB augmenta molt, que si anem millor que França o que Alemanya, que si som l’economia més dinàmica d’Europa, que si es creen tants milers de llocs de treball, que si baixa la taxa d’atur, que si són verdes, que si són madures. Són missatges temptadors pel món de la política i pels mitjans de comunicació, però creure-s’ho sense pensar en com aquest creixement repercuteix en la nostra situació personal és fer-se trampes al solitari, és autoenganyar-se. De què em serveix el creixement econòmic si no milloro? O, pitjor encara, de què serveix si empitjoro en molts aspectes?
El sistema productiu català s’ha trobat de manera permanent amb dèficits de personal a causa d’un ampli conjunt de factors prou coneguts, que van des de la baixa natalitat dels catalans a uns amplis sistemes de protecció social, passant per un sistema de formació professional poc orientat a les necessitats empresarials, una oferta excessiva de llocs de treball de baixa qualificació i, sobretot, la gran creació de llocs de treball de salaris baixos que no troben candidats entre la població resident. Dues dades poden ajudar a il·lustrar la situació:
- El 2024 es van signar pràcticament dos milions i mig de contractes laborals, el 40% dels quals no requerien qualificacions específiques; vol dir que les pot fer el primer que passa pel carrer, amb ganes de treballar i disposat a cobrar poc.
- El 35% de l’economia catalana és de sectors que operen amb salaris altament subvencionats; és a dir, que l’empleat paga un volum d’impostos i contribucions socials que queden lluny del cost dels serveis socials que rep. La majoria són del sector serveis, amb comerç i turisme en llocs destacats.
Les necessitats de personal de l’economia s’han cobert amb treballadors estrangers, i així ho posa en relleu una xifra recollida en l’Informe Fènix: en els darrers 20 anys s’han creat 543.000 llocs de treball, resultat de 599.000 estrangers i persones amb doble nacionalitat, menys 56.000 ocupats amb nacionalitat espanyola. Una evolució com aquesta ha fet augmentar un 30% la població (a la UE un 5%), i s'ha passat de 6 milions el 2000 a més de 8,2 milions en el moment present, amb un horitzó no llunyà que s’enfila indefectiblement cap als 10 milions. Això passa alhora que els catalans residents a l’estranger creixen com un coet: passen de menys de 150.000 el 2009 a 427.000 el 2026.
Les dades ens indiquen que hem crescut molt en PIB, però que el nostre PIB per càpita s’allunya cada vegada més del de la UE
Les dades ens indiquen que hem crescut molt en PIB, però que el nostre PIB per càpita s’allunya cada vegada més del de la UE: si a principi de segle era 6 punts superior a la mitjana europea, ara estem 6 punts per sota. La renda familiar disponible el 2025 és exactament la mateixa que la del 2000. Pel que fa a l'estat del benestar, el creixement econòmic del segle XXI no ens ha aportat millors resultats. N’és un exemple l’habitatge, que no estava preparat per a acollir tanta gent en tan poc temps, amb la conseqüència d’augment de preus i un dèficit estructural impossible de solucionar. Ara afegeixin 2 milions addicionals de població i es poden imaginar una Generalitat i ajuntaments desbordats, llevat que es comencin a fer promocions immobiliàries com Ciutat Badia als anys setanta del segle passat.
Un altre exemple el tenim a la sanitat pública, també desbordada, no tant en malalties greus —en què el país excel·leix en tècnica i en servei— com en la sanitat de base, del dia a dia. Centenars de milers de persones en llista d’espera per a fer proves mèdiques o intervencions, CAPs saturats, metges al límit, i un llarg etcètera que expliquen per què més d’una tercera part de la població catalana està afiliada a mútues, descarregant la feina a la sanitat pública a costa dels privats. Afegeixin dos milions més de població i la sanitat pública catalana, vergonyosament infrafinançada en aquest àmbit, pot entrar en fase de col·lapse.
Hi ha més exemples de tensió, com ara el que es viu en l’àmbit de l’educació, un sector desbordat per les circumstàncies d’augment de població, amb resultats formatius decebedors, i la cirereta del pastís, la vergonyosa exclusió de Catalunya de l’anàlisi comparativa de resultats del programa PISA. Tot això per no citar el desori permanent del servei de Rodalies, amb el maltractament a una població potencialment usuària creixent. O, per acabar amb una contradicció, l’entusiasme de la Generalitat en l’ampliació d’un aeroport del Prat especialitzat en low cost i, per tant, en turisme de masses, un sector altament subvencionat.
Tenint present que l’augment de població no és innocu en termes d’identitat col·lectiva en un país sense estat que és subjecte passiu del que es decideix a Madrid, que es troba en un moment de baixa autoestima, en procés de dilució davant l’allau poblacional, sense lideratges polítics, no ha de sorprendre que Catalunya vagi en camí de ser una regió espanyola ordinària, despersonalitzada, com ho és Occitània a França.
Un model de creixement com el que hem tingut, que ens ha fet créixer però que no ens ha fet progressar i que ens pot fer desaparèixer, valia realment la pena?