La tendència irrefrenable al caïnisme és un tret tan característic de Catalunya que hauria de formar part de la identitat nacional. Ens agrada estripar-ho tot, especialment allò que llueix al propi país i practiquem com a esport nacional el menyspreu cap a la brillantor i l’èxit. "Si et va bé, no ho diguis", em va aconsellar un dia en Josep Maria Flotats, savi en l’art de conèixer les nostres misèries. Aquesta pràctica d’enderrocament és especialment ferotge amb aquells que s’han alçat amb algun lideratge potent, o han intentat canviar el curs de la història.
Un dels exemples caïnites més patètics dels darrers temps va ser l’estripada contra Artur Mas que va fer la CUP el 2016, amb la inestimable i pertinent ajuda dels infiltrats del CNI. Per a felicitat dels poders fàctics espanyols que bavejaren de felicitat en aquell moment transcendent, varen voler llançar "a les escombraries de la història" un home que havia decidit posar tot el seu capital polític (i el seu futur) en favor de la independència del seu país. Fou un acte destructiu eficaç i letal, altrament molt propi d’un partit de forassenyats. Però el caïnisme va més enllà d’aquesta colla de tronats pijocomunistes que ho han espatllat tot al seu pas, no endebades no són res més que l’expressió més delirant d’un tret col·lectiu que ens defineix des de fa segles. Hi ha qui diu que la meselleria i el caïnisme són conseqüència natural de la submissió, segles sense poder que ens poden fer aguerrits i resistents, però també ens alimenten instints autodestructius. Sigui com sigui, és un fet que ens agrada alçar per poder enderrocar, amb una malaltissa necessitat d'abaixar el llistó fins al punt just de la mediocritat, no fos cas que ens maregéssim.
Es varen cometre molts errors, i segurament n’hem d’aprendre molt de tot allò, però el que vàrem fer el Primer d’Octubre va ser molt important, i la determinació imbatible de Carles Puigdemont durant aquests anys és un símbol que hauríem de preservar amb orgull
Si l’exemple sobre Artur Mas és il·lustratiu d’aquesta tendència d’enderroc, encara és més punyent en el cas de Carles Puigdemont, l’home que ha liderat la gesta èpica més determinant de la nostra història, i l’únic que ha gosat confrontar-se frontalment i vèncer l’Estat en tres segles de domini. Òbviament, ha estat una gesta col·lectiva, amb una ciutadania que ha demostrat compromís i valentia. Però, per molta mentalitat assembleària que es tingui, cal entendre que sense un lideratge determinat, disposat a mantenir les posicions, no s’activen els grans moments de la història. I respecte a Puigdemont, ara que el Tribunal Constitucional ha pres la decisió de considerar amnistiable la malversació, i el seu retorn és proper, és un bon moment per parlar d’ingratitud, de baixos instints i de misèries. No cal dir que Puigdemont, com tota la resta de líders, ha tingut encerts i ha comès errors, i li correspon la crítica pertinent, sobretot perquè és un líder en actiu que fa política activa. Però no em refereixo a la crítica política normal, ni tan sols a les jugades brutes que ha patit de foc aliat (i, tanmateix, poc amic), sinó a la malvolença que des de fa un temps pateix per part d’una banda de l’independentisme, tan agressiva que supera amb escreix els atacs que pateix des de fa anys per part de l’espanyolisme.
Insults, menyspreus, denigració de la situació de resistència que ha mantingut durant nou anys, minimització dels èxits aconseguits, un tot s’hi val de missatges virals que surten d’usuaris clarament independentistes, però que han decidit passar per damunt de Puigdemont com una piconadora. Com si no hagués valgut res tot el que va representar. Com si haver internacionalitzat la lluita catalana, haver-se enfrontat a la justícia espanyola i haver-la vençut, no fos res. Molts d’aquests usuaris, tal vegada la majoria, professen la nova fe d’Aliança Catalana, i per enaltir la seva nova opció, necessiten destruir tot el que s’ha fet fins ara. I amb Puigdemont s'acarnissen, amb un nivell d’injustícia i de menyspreu que denota fins a quin punt aquest és un país malalt. Hi ha missatges que ni Vox escriuria. Destruir-ho tot per poder construir damunt les runes: aquesta és l’essència de la derrota.
Ara que el president legítim que ens varen furtar en un procés brutal de repressió està a punt de tornar, és hora de recordar l’enorme importància de la seva resistència numantina davant la cacera que ha patit per part de tot l’Estat. La resistència i la victòria judicial, de la mà d’un esplèndid Gonzalo Boye. Es varen cometre molts errors, i segurament n’hem d’aprendre molt de tot allò, però el que vàrem fer el Primer d’Octubre va ser molt important, i la determinació imbatible de Carles Puigdemont durant aquests anys és un símbol que hauríem de preservar amb orgull. Lluny d’això, n’hi ha que arrosseguen per terra la lluita, l’esforç, el cost personal i la voluntat ferma d’un home que fa nou anys que no pot trepitjar la seva terra. És el caïnisme d’un país que sap resistir, però no sap vèncer.