Ernest Maragall ja no sap com fer-s’ho per obrir-se un espai electoral. Ara ho fa clavant els colzes i amb l’última força que li queda, la del seu germà. Per això no perd l’oportunitat de treure a passejar els cartells de l’alzheimer. Miserables els qui els van enganxar, infeliç l’Ernest per construir la campanya electoral al voltant de l’únic moment de protagonisme genuí que ha tingut de mesos ençà. El sentiment de la irrellevància és molt traïdor: et condemna a fer i dir coses cada cop més extremades i, mentre et penses que recuperes la posició, només t’atanses al ridícul. La Basha Changuerra ho explicaria molt millor.

Aquesta és també la condemna d’Eva Parera. La diferència és que, al seu electorat, tot el que sigui fer el pallasso li sembla “guerra cultural”. La campanya de Parera es redueix a dos districtes: Sarrià-Sant Gervasi i les Corts. Amb un iPhone en mode retrat i una llicenciada en comunicació política enganxada al cul com els peixets que viuen de la pell dels taurons, la candidata de Valents ha tensat el seu discurs com una xarxa d’arrossegament, enduent-se els residents de l’Upper Diagonal que no volen compartir vot amb la gent de Nou Barris. És a dir, tots els eventuals votants de Vox i del PP que, en el fons, només tenen una opció política: anar encamisats, perfumats i pensar que l’okupació és una amenaça mundial. Tibar la xarxa ha dut Parera a les cases okupades de la Bonanova. No cal ser gaire llarg per adonar-se que és un conflicte reescalfat, el cau perfecte per rascar els vots que encara els falten a les enquestes i que prendran, entre d’altres, a Anna Grau.

Ada Colau és l’estratègia antagònica. Té el seu cau d’afins fix i sap perfectament el pinso que ha de tirar —i on l’ha de tirar— per tenir-los contents i fer-los votar el 28 de maig. A ElNacional.cat sap que no hi té res a pelar, per això no s’ha dignat a acceptar el cara a cara amb els lectors d’aquesta casa. És una estratègia electoral de mínims: fils a Twitter lloant les superilles —sense parlar de contramesures per al lloguer—, tiktoks simpàtics amb els pakistanesos del barri —primer els entrepans de Collboni i ara això, pobres, tothom els fa anar com vol—, i confrontació amb Xavier Trias en un marc conceptual rudimentari. Trias és el cotxe, el fum, la contaminació, l’especulació, el turisme desenfrenat i el ric per a qui 3.000 euros mensuals és poc perquè viu desconnectat de la realitat dels barris. Jo visc al Gòtic, Ada, i el turisme que vas prometre regular ens fa la vida impossible i transmuta Barcelona en una ciutat desconnectada d’ella mateixa, com si no n’hi hagués prou amb tenir-la desconnectada del país. Ella dirà que a un costat hi ha les plantes, el progrés, els unicorns i la purpurina i a l’altre la foscor, la burgesia i el mal, tot això encarnat en l’home a qui Colau va dir corrupte i lladregot per uns comptes a Suïssa que mai no van existir. El carrer Consell de Cent de ciment armat i la cara una mica també.

L’horitzó és tan frustrant i les opcions tan corcades, que mentre s’acosten les eleccions, l’única guia moral per decidir el vot és la de no empitjorar-ho encara més.

A Junts han estat tan barroers i tan refotudament maldestres, per variar, que tenint la meitat de la campanya feta per Espanya i els seus informes falsos, han preferit confrontar el model de ciutat de Colau dins el marc conceptual preparat per Colau. Xavier Trias s’ha anat entrebancant una vegada i una altra amb els paranys de l’alcaldessa fins a esdevenir una mena de caricatura de Joe Biden, un senyor gran que diu bajanades i parla del cotxe elèctric de sobretaula amb els nebots. L’única feina que tenia Junts, o la part que s’ha abocat a la candidatura de Trias, era fer veure que té un projecte de ciutat més enllà d’ell mateix. Han provat de construir-lo a partir del negatiu del model de Colau i s’han quedat a mitges. Trias és avui el senyor a qui se li poden treure titulars fàcils i ximplets que el deformen perquè no té cap pilar sòlid, cap idea viva de ciutat que el sostingui quan rellisca. De vegades no n’hi ha prou amb sotmetre i silenciar el partit perquè no et molestin parlant d’independència. De vegades no n’hi ha prou fent el ploricó pels informes falsos dels espanyols. De vegades no n’hi ha prou amb brandar un passat al Govern per apel·lar a una prosperitat buida. De vegades, si vols fer fora Colau, has d’estar en condicions d’explicar per què.

Qui tampoc no explica gaires coses és Jaume Collboni. El candidat del PSC passa la campanya en mode fàcil: només ha de ser prou discret i fer-se l’orni quan es parla de la seva col·laboració al govern Colau, saber donar el toc de seriositat i seguretat que li manca a Trias cada vegada que fa el tarambana. La crosta socialista de la capital és dura i generosa i Collboni en té prou amb una cosa per no fer-la saltar: no moure’s gaire. La bossa de vots que es disputen Trias i Collboni no existeix perquè per provar les similituds en el projecte de ciutat ens en manquen les especificitats, malgrat que ens les podem imaginar. Fem un salt de fe i assumim que s’assemblarien perquè la sociovergència, a les grans ciutats, rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors. La disputa real entre Trias i Collboni, però, no la fa la ciutat, la fan ells i la capacitat que tenen de prometre una capital sense gaires problemes. Un procés de pau, en definitiva. Una cosa que no ens faci estar sempre enfadats i que, com ja sabem, tampoc no ens farà contents. La campanya de Collboni és el silenci, que en política és el soroll que fa l’estabilitat.

Avui, en sortir de casa, tota la merda que a la nit els veïns van deixar en bosses als replans era escampada per terra. Per poder passar de la portalada he fet un salt de ballarina —amb espardenyes. Un grup de turistes m’ha passat per davant fent una riallada. Seria absurd concretar tots els problemes que té la ciutat en aquesta escena, però aquesta escena ha estat el catalitzador del meu enuig mentre anava cap a la feina en metro. He desgranat mentalment els candidats a les municipals i ara entenc per què encara no m’he empadronat a la ciutat on fa dos anys que visc. I si no hi ha un candidat que em faci trempar prou, encara menys per fer papers i dir-me plenament barcelonina. Jo tinc un refugi cínic al meu poble, un que a Barcelona em permet dir “no passa res, jo no soc d’aquí” encara que sigui mentida. És la capital del país i tots ens volem sentir una mica d’aquí, però l’horitzó és tan frustrant i les opcions tan corcades, que mentre s’acosten les eleccions, l’única guia moral per decidir el vot és la de no empitjorar-ho encara més.