S’afirma que la catalanofòbia no existeix perquè si existís també actuaria contra els catalans no independentistes. La reflexió és interessant. Des d’aquest punt de vista, si realment existís la catalanofòbia operaria també contra personatges com, per exemple, Xavier Sardà o Joan Manuel Serrat, que són tan catalans com els altres. Contra Albert Rivera, també podríem afegir, que és un polític català que no ha estat víctima de la catalanofòbia sinó que més aviat l’ha fomentada. Immediatament algú podria corregir la frase anterior i sostenir que no, que de cap de les maneres això es pot acceptar, que Rivera ha fomentat l’antiindependentisme català, l’anticatalanisme, però no pas la catalanofòbia. La distinció, subtil, sembla més teòrica que pràctica. No, no s’ha de confondre el catalanisme polític, en qualsevol de les seves formes, amb la identitat catalana. També podem buscar altres exemples. Alejandro Lerroux, andalús i català, també fou un històric polític republicà contrari al catalanisme i això no el fa menys català. Potser costa veure’l com un polític català però, sí que ho era, com ho és Inés Arrimadas, la filla del policia. Com el veterà Landelino Lavilla, nascut a Lleida el 1934 i que pocs lectors identificaran com una personalitat catalana. Però ho és.
En aquest sentit els catalans no només no tenim un Estat sinó que el que ens governa el tenim en contra. L’Espanya actual intenta per enèsima vegada esdevenir un estat nació, un únic país per a una única identitat nacional. De la mateixa manera que la França republicana va perseguir el capità Alfred Dreyfus perquè era jueu i no el considerava un francès com els altres. O com l’imperi otomà i la república turca d’Atatürk, les quals van intentar eliminar les minories nacionals armènia, kurda i grega de manera criminal. Els mètodes són diferents però la intenció és la mateixa, assimilar les identitats discordants, fer una única nació identitària destruint les identitats precedents. Instal·lar-se en el suprematisme més intolerant i confondre la normalitat cultural amb la desaparició de les identitats minoritzades. Minoritzades i no pas minoritàries. Per aquest motiu M. Rajoy advertia fa poc, quan encara era president del Govern, contra les polítiques de normalització lingüística de les Illes Balears i del País Valencià. L’argument era nítid: aquestes polítiques creaven problemes, segons ell, on no hi eren. Preservar el català no té sentit en una Espanya uniforme encara que la llei, la Constitució, parli de l’especial protecció de les llengües i cultures espanyoles no castellanes. La llei, com sempre, només és estricta si és per preservar la nació espanyola. Només és vigent si té una interpretació favorable.
Des d’aquesta perspectiva les paraules perden el seu significat. De la mateixa manera que la presidenta d’Andalusia, Susana Díaz, demana una llei de Memòria Històrica que “no miri enrere”, Ciutadans proposa una manera d’entendre la identitat catalana que sigui completament buida, purament administrativa. Ser català no vol dir, per tant, tenir cap llengua materna determinada ni tenir cap cultura en concret. Aquest radical despullament de sentit que arriba fins a l’absurd també era denunciat ahir, en aquest mateix diari, per l’antic portaveu de Ciutadans a les Corts Valencianes, Alexis Marí, marit de la famosa eurodiputada Carolina Punset. El polític valencià hi criticava la llei de Senyes d’Identitat de l’antic Govern del Partit Popular al País Valencià: “Si menjaves paella, eres bon valencià i si no, no ho eres”. Cosa que, francament, sembla poca cosa per a la potent personalitat cultural dels nostres cosins del Sud. Amb la por al cos de ser titllat de totalitari i supremacista, la identitat catalana o valenciana queda atrapada en el que és políticament correcte, en els paranys que l’assimilacionisme espanyol ha parat en el camp de la controvèrsia.
Ser català no és un sentiment sinó un coneixement. Ens sabem catalans com d’altres se saben espanyols, russos o mexicans. Sentir-se català és tan fràgil com sentir-se trist o content, cosa mudable i inestable, cosa discutible. Més aviat ens sabem catalans perquè la catalanitat és més una convicció intel·lectual que no pas una experiència emotiva. Ser catalans és una part destacada de la identitat dels ciutadans i ciutadanes del nostre país. Com ho pot ser la religió. Sabem que som cristians o que no ho som. Ens sabem catalans i catalanes i ens sabem homes i dones. És un coneixement, una realitat que és molt més que un sentiment o una decisió. Perquè, posem ara un exemple, ¿què passaria si jo ara declarés que em sento dona i no pas home? ¿I què passaria si jo no ho declarés com ho fan, legítimament, les persones transgenèriques per construir la meva identitat sinó exclusivament per fer la guitza a les dones, per deslegitimar el moviment polític feminista, per amputar els seus drets? ¿Seria acceptable? No totes les dones són feministes, és clar que no. Però també és igualment cert que qui es reclami dona només per anar en contra dels drets polítics i civils de les dones pot ser qualificat, si més no, de dona ben estranya. De dona instrumental, com a mínim. Els catalans que només ho són per anar en contra dels drets polítics i civils dels catalans, els catalans purament instrumentals, que només són catalans per mostrar-se hostils al fet viu de Catalunya —l’expressió és de Francesc Cambó—, ¿poden ser criticats sense que ningú ens acusi de suprematistes, de totalitaris? Em temo que no. I, tanmateix, tots i totes sabem perfectament qui és català i qui no ho és, més enllà de tanta teoria i de tanta xerrameca.