Gairebé ningú no se sent còmode davant d'una càmera. És curiós perquè vivim envoltats de vídeos, de xarxes socials i de mòbils, però quan ens toca parlar directament a un objectiu, la majoria ens encongim. Ens canvia la veu, no sabem on posar les mans, repetim les frases deu vegades i tenim la sensació que qualsevol error quedarà enregistrat per sempre. I avui no ha estat diferent.
Gravo i edito vídeos per a les xarxes socials d’altres empreses. Avui ha tocat una de les carnisseries del meu maridet. Intentem donar visibilitat a les persones que hi treballen, perquè sovint parlem molt de marques, de productes i d'estratègies de comunicació, però ens oblidem que darrere de qualsevol negoci hi ha persones i són elles les que realment el fan funcionar i les que coneixen els clients pel nom. Per això ens agrada posar-los davant de la càmera de tant en tant, per donar valor a la seva feina.
Avui hem gravat un vídeo amb una hondurenya autèntica. Té un riure contagiós i una actitud envejable: sí a tot! Li hem demanat que ens expliqués alguns formatges i ho ha fet amb un català que m’ha deixat bocabadada. Amb naturalitat, sense por, sense pensar-s’ho massa… i en un moment donat, ha deixat anar una frase que m'ha acompanyat tot el dia. Parlant d'un formatge, ha dit: «Si en vols mig te lo tallem i si en vols un quart pues te lo venem també». Ha acabat l'explicació, ha mirat a càmera, ha somrigut i ha rematat l'escena amb un espontani: «bueno, ja sabeu on som, okey?» i encara hi ha afegit: «venga, byeeee!».
Tots hem rigut. Ella també. No perquè ho hagués fet malament ni perquè hagués dit res incorrecte. Hem rigut perquè havia estat absolutament ella mateixa. Espontània, sense filtres. Sense impostures. Sense intentar semblar una altra persona. “Valentina, jo parlo asíns, eh?” “I tant, i tant! Ho fas genial!”, li he dit jo.
I no sé per què, però mentre tornava cap a casa he continuat pensant en aquella escena. Potser perquè fa temps que tinc la sensació que quan parlem del català, ho fem gairebé sempre des de la preocupació. Ens preocupen les xifres, els usos socials, les dades, els percentatges, els hàbits lingüístics dels joves, la presència a les plataformes digitals o el retrocés en determinats àmbits. I, sobretot, la correcció. I és normal que sigui així; les llengües necessiten ser cuidades i protegides. Però de vegades em pregunto si, entremig de tots aquests debats, no hem acabat transmetent una idea equivocada: que per parlar català cal parlar-lo bé. O encara pitjor, que només el poden parlar amb legitimitat aquells que el dominen perfectament.
El català que més m'emociona no és el català perfecte, sinó el que s'utilitza
I la realitat és exactament la contrària. El català que més m'emociona no és el català perfecte, sinó el que s'utilitza. El de la persona que el parla, encara que hi barregi expressions d'una altra llengua. El de qui dubta, però ho intenta igualment. El de qui no té por de cometre una errada, el de qui no abandona una conversa perquè li falta una paraula i el de qui no canvia automàticament de llengua perquè sent que no està a l'altura.
Potser perquè he vist massa vegades el contrari. He vist persones que entenen perfectament el català, però que no s'atreveixen a parlar-lo perquè tenen por de fer-ho malament. Gent que demana disculpes abans de començar una frase i que sent que el català és una llengua que s'ha d'aprovar abans de poder-la utilitzar. I això em sembla trist.
Perquè l’èxit del català és allà on hi ha una persona parlant català sense demanar permís, sense vergonya i sense por de no fer-ho prou bé. I cada vegada estic més convençuda que aquest és el català que val la pena defensar. El català de la gent que el fa servir per treballar, per relacionar-se, per vendre, per explicar-se o, simplement, per viure. El català que surt espontàniament quan algú és simplement ell mateix.
Potser el futur de la llengua no es decidirà en grans debats ni en grans titulars. Potser es decidirà en moments molt més petits: en una botiga de barri d’un negoci dels de sempre. Darrere d'un taulell, davant d'una càmera de mòbil i en la naturalitat d'una treballadora que s'equivoca, barreja paraules, riu i simplement continua parlant.