El debat i acceptació del català com a llengua oficial de la Unió Europea (UE) avança i crec sincerament que ja no té marxa enrere. Si no fos així, el govern espanyol (i el ministre d’Exteriors en concret) no mostrarien tanta seguretat en el desenllaç d’aquest procés. És cert que les resistències encara són notables, però no tenen cap base raonable més enllà de l’oportunitat política del moment i les pressions del PP en contra de la decisió. Cap govern pot tenir arguments de pes basats en cap altra consideració que no sigui de caràcter partidista. Al contrari, tots els arguments favorables a la decisió tenen raonaments sòlids, el més important dels quals té un valor molt profund: la UE pot demanar l’adhesió dels catalans al projecte europeu si no respecta un element tan bàsic com és la nostra llengua? Si la UE té reconegudes 24 llengües oficials, tan difícil és que passin a ser-ne 27? Si la UE no estima la meva llengua jo no estimaré la UE; aquesta és la meva conclusió i és el neguit que hauria de preocupar a Brussel·les, on crec que ja tenen prou maldecaps per afegir-ne de nous. Els euroburòcrates s’omplen la boca parlant de la diversitat cultural i lingüística, però són paraules buides si no van acompanyades de fets tangibles.

La presència oficial del català a la UE va molt més enllà de la imatge d’un eurodiputat parlant la nostra llengua al Parlament Europeu. Això és només la punta de l’iceberg, la part més visible i cridanera. L’oficialitat del català a Europa és un canvi de paradigma que pot ajudar la llengua de manera determinant. Per començar, el prestigi i la rellevància de la llengua catalana faran un salt colossal. Deixarà de ser una llengua marginada per ocupar un lloc en igualtat de condicions amb la resta d’idiomes europeus. En un pla més concret, el fet de ser una llengua oficial n'incrementarà l'ús a tot arreu, des de l’etiquetatge dels productes comercials fins a la tramitació de contractacions, subvencions i ajudes de la UE, que avui no es poden fer en la nostra llengua. Si una empresa de Manlleu demana una ajuda o participa en una licitació, ho podrà fer en català, mentre que ara ho feia, obligatòriament, en castellà o en anglès. El català serà una llengua normal i deixarà de ser una llengua anormal en l'àmbit europeu. Per això el PP s’hi oposa amb dents i ungles: per catalanofòbia pura i dura.

Si la llengua catalana esdevé oficial a la UE, el seu prestigi i la seva rellevància faran un salt colossal

El tema s’ha començat a desllorigar definitivament quan el president Pedro Sánchez s’ha arremangat personalment, tal com li demanava Junts encertadament. La UE és un sistema polític on no hi ha amics, sinó interessos. Per tant, ara l’interès del govern espanyol és aquest i té moltes maneres de convèncer la resta de socis. Per exemple, no hi ha cap dubte que el desplegament militar espanyol als països bàltics també era una manera de refredar el suport d’aquests països a la causa catalana; doncs això pot actuar en sentit invers, de manera que aquest suport militar es pot perllongar o retirar en funció del suport d’Estònia, Letònia i Lituània a l’oficialitat del català. En aquest àmbit, per cert, una pregunta que cal fer-se és si la Generalitat de Catalunya ha actuat amb determinació en aquest afer o si ho té delegat, com tantes d’altres coses, en el govern de l’Estat. Per exemple: el president Illa ha trucat al president de la Xunta de Galícia, del PP, per exigir-li, en nom del poble català i de la plurinacionalitat de l’Estat, que el seu partit deixi de posar bastons a les rodes? És una acció que podria haver fet de manera del tot legítima i que seria comprensible per a tothom. Ho ha fet? No ho sabem perquè no ens ho han dit, però crec que tots en podem intuir la resposta. No dubto que s’han fet gestions discretes, per exemple, quan el president va anar a Brussel·les, però tampoc no tinc cap dubte que es podria haver fet molt més, en públic i en privat. Un cas semblant el vivim amb les obres de Sixena; la sentència del Tribunal Suprem (TS) incomoda la Generalitat de Catalunya, però ja ens han dit que no es prendran mesures concretes per fer-hi front.

Finalment, hi ha el capítol del PP català, un partit perpètuament sotmès i subjugat al carrer Génova i reduït a un simple apèndix sense veu ni vot. Alejandro Fernández i Xavier García Albiol estan d'acord amb les maniobres del seu partit per impedir que el català sigui una llengua oficial a la UE? M’hi jugaria un pèsol que no. Capítol a banda mereix Dolors Montserrat, que és capaç de defensar un dia una cosa i l’endemà la contrària. Fa temps que ha renunciat a les pròpies conviccions, si és que mai en va tenir, per una simple qüestió de poder. Com pot, si no, torpedinar l’ús oficial de la seva llengua materna a la UE? El PP català no serà mai un partit normal i de govern a Catalunya mentre tanta gent tingui la convicció que és un partit que mai no defensarà Catalunya si això xoca amb les directrius del PP espanyol. El PP català no té cap proposta per a Catalunya que no passi per la submissió i la residualització del fet català. I, en aquest àmbit, Vox sempre li passarà la mà per la cara. On queda el partit de Josep Piqué, de Josep Curto, de Manolo Milián Mestre o de Dolors Montserrat (mare)? Doncs queda on sempre va ser: al calaix dels desitjos frustrats.