Ben bé com si fossin els nans o les dones barbudes que, buscant la gracieta a base de menysteniment, s’exhibien en fires i circs, en les últimes hores a una part de la premsa espanyola ha interessat, i molt, el fet que en alguns entrenaments de la selecció espanyola hi soni el català. A vegades, aplicar la lògica i la matemàtica més elemental explica situacions que a ulls del prejudici resulten paranormals. Si en un entrenament es fa un rondo (un petit grup de quatre o cinc jugadors es van passant la pilota i el que està al mig l’ha d’interceptar) i els jugadors que el formen són l'Eric Garcia, el Dani Olmo, el Pau Cubarsí i el Lamine Yamal, resulta força lògic que la llengua que soni sigui la que habitualment parlen entre ells, la que han après a l’escola i que dominen perfectament: el català.
Lluny de veure aquest fet com un element de riquesa i fins i tot de patrimoni a lluir, l'statu quo espanyol assenyala aquesta circumstància com una anomalia. I fins i tot es posa les mans al cap quan en aquest rondo hi entra un jugador no català, com Nico Williams, i fa el gest d’intentar aprendre’n algunes paraules per integrar-se en aquesta rotllana catalanoparlant. Segurament influït per la sensibilitat lingüística que té pel fet de viure a Bilbao, Nico Williams considera que no passa res per aprendre algunes expressions com “l'has tocat tu”. De fet, aquest exercici d’entrenament tampoc és que acabi desembocant en la declamació de Les tombes flamejants de Ventura Gassol. En principi són només uns quants tocs de pilota per practicar la passada al primer toc.
Que dos catalans parlin el català entre si és el més normal del món, com en castellà
Ben al contrari, l’espanyolisme considera que si Nico Williams entra en un cercle de quatre catalans que el parlen, tots quatre han de cedir i deixar de parlar la llengua del 80% dels integrants per passar a la del 20%. Aquesta és la mateixa lògica que ha imperat en centenars de casos, com aquelles classes d’universitat amb nom de filòleg en què el 95% dels alumnes entenen el català i, amb un 5% d’Erasmus o llatinoamericans, el 100% de la lliçó s’acaba dictant en castellà. El quid de la qüestió és que quan aquests percentatges majoritaris passen amb qualsevol altra llengua, com el castellà, ningú ho discuteix. Si en una aula de la Universitat Carlos III de Madrid hi ha un 95% d’alumnes que entenen el castellà i hi assisteix un 5% d’holandesos, alemanys o nord-americans que només entenen l’anglès, és evident que la classe se seguirà fent en castellà. De la mateixa manera que si al rondo hi ha Marcos Llorente, Borja Iglesias i Rodri, i hi entra Marc Cucurella, l’idioma del rondo continuarà sent el castellà.
Aquest fet s’afegeix a una altra situació lingüística molt gràfica que s’ha vist al Mundial. A la roda de premsa prèvia al partit entre el Brasil i el Marroc, un periodista espanyol va fer una pregunta en castellà a Vinícius. El cap de premsa de la selecció brasilera va tallar en sec la intervenció i va recordar que les dues úniques llengües permeses a la sala de premsa són la de la selecció concreta (en aquest cas el portuguès) o bé l’anglès. La premsa espanyola va posar el crit al cel perquè tant Vinícius com el periodista es podien entendre perfectament en castellà. En aquest Mundial, la lliga espanyola aporta 81 jugadors de 30 nacionalitats diferents i és evident que, en ple mercat de fitxatges, els periodistes espanyols els vulguin fer preguntes. Així les coses, per exemple, davant de la celebració dels Països Baixos – Suècia, és possible que el castellà sigui present perquè l’holandès De Jong —del Barça— i el suec Starfelt —del Celta— el parlen perfectament. La FIFA ha cedit i ha entès que si dos interlocutors entenen el castellà, la pregunta es pot fer en castellà. Ara només fa falta que qui ho entengui sigui Espanya: quan dos catalans parlen en català davant d’algú que no els entén també és —com en el castellà— el més normal del món. Del món mundial.