Hi ha una mena de català que sempre se l’agafa amb paper de fumar. La llengua catalana és tan rica en expressions i matisos com qualsevol altra i “agafar-se-la” amb paper de fumar n’és una mostra prou reveladora, si se’m permet l’incís. El fet és que hi ha un perfil de català —que de vegades, fins i tot, es fa dir nacionalista— que sempre està a punt per a centrar un debat sobre la catalanofòbia estructural, o sobre l’alliberament nacional del país, o sobre la diglòssia i la minorització de la llengua, en la manera com s’està enfocant el debat en qüestió, i no en el fons del seu contingut. És una manera —possiblement, una de tantes estratègies d’indefensió apresa de la catalanitat— de convertir una polèmica en què l’estratègia assimiladora de la castellanoespanyolitat es fa evident en un debat sobre bon o mal comportament. Hi ha catalans que se l’agafen amb paper de fumar perquè, entenent les conseqüències d’encarar frontalment la catalanofòbia, per exemple, decideixen sobrevolar l’assumpte i adreçar-lo des d’un rerefons impregnat de moral: com està bé i com no està bé respondre-hi?
Aquest és el pla d’idees des del qual esperen no posar-se en problemes, ni haver d’entomar cap conflicte, perquè els permet compatibilitzar arguments com ara “s’ha de defensar la llengua” —sense haver de dir de qui, ni de què, ni com, exactament— amb “però potser posar adhesius al cartell d’una gelateria ha estat massa violent”. Pel broc gros i sense escrúpols, validant el sentit de violència que afavoreix la condemna de qualsevol gest o actitud defensiva o proactiva que puguin tenir els catalans. No és un posat nou: és una manera de simular que s’enfronta l’agressió en qüestió sense haver-s’hi d’enfrontar fins a les últimes conseqüències. És el “ni un paper a terra” del procés. És un nimbisme que molt sovint es fa dir nacionalista català, però que sempre està a punt per a desacreditar el nacionalisme català amb un “sí, però així, no” tovet. Buscant l’equilibri entre una cosa i l’altra, la seva voluntat de sobrevolar el conflicte acaba per reforçar les estructures de poder que justifiquen i acceleren l’espanyolització del país.
L’ espanyolisme polític i estructural s’ha servit de la dèria d’esdevenir éssers sense màcula dels catalans per a posar-nos el dit a la nafra
Aquest posat és la manera que el nacionalisme català acovardit i rebregat per segles de repressió política ha trobat per a no haver-se d’enfrontar al conflicte nacional: si la conversa del país gira el voltant de la manera com cal enfrontar o no enfrontar el conflicte nacional, la conversa gira sobre nosaltres mateixos. Ens posem l’objectiu sobre nosaltres mateixos. L’enemic a batre, doncs, som nosaltres mateixos. O són aquells que no segueixen amb rectitud virtuosa les normes de conducta que fan acceptable la catalanitat. La línia entre aquesta equidistància i la culpabilització de la catalanitat de manera total és molt fina, per això els espanyolistes s’hi poden passejar amb tanta naturalitat sense fer equilibris. Per això, de fet, l’espanyolisme polític i estructural s’ha servit —en el cas de la gelateria de Gràcia, però també històricament— de la dèria d’esdevenir éssers sense màcula dels catalans per a posar-nos el dit a la nafra. Per a posar uns adhesius a l’altura de la discriminació històrica i sistèmica que patim els catalans a casa nostra pel fet de ser catalans.
No és casualitat que els partits espanyolistes basin sempre la seva estratègia política en la sobredimensió i condemna d’una resposta catalana a les seves agressions que, en realitat, mai no és tan severa. El català que se l’agafa amb paper de fumar, però, està tan disposat a demanar disculpes que valida aquest marc sense pensar en les conseqüències que per a la seva catalanitat això pot comportar. La criminalització i ridiculització constant de què l’espanyolisme se serveix per a tirar endavant el seu projecte assimilador compta amb còmplices: tots aquells que per ànim de fer “bé” les coses —en un tauler en què allò que està “bé” i allò que no ho està no ho hem delimitat nosaltres— estan disposats a afermar els arguments de l’espanyolisme. De fet, en el cas de la gelateria argentina de Gràcia, la parella de la víctima en qüestió va explicar divendres a RAC1 que “ell potser no ho hauria fet”, referint-se a la resposta ciutadana, essent la parella d’una dona a qui van escridassar davant dels fills per demanar un gelat de maduixa.
La ràtzia catalanòfoba que ens toca viure és un gran escenari per constatar com es confronten la indefensió apresa d’una part dels catalans amb l’instint defensiu d’una altra part. Com es confronten la part de catalans que davant d’una evident agressió catalanòfoba se l’aguanta amb paper de fumar i la part de catalans que dia rere dia fa un esforç per a descolonitzar la ment i vèncer la temptació d’ignorar el conflicte. Malgrat allò que l’esquerra que reconeix totes les discriminacions del món excepte la que patim nosaltres ens pugui recriminar, els catalans som, fills, i nets i besnets de moltes violències. Som, conscientment o inconscient, producte de tota la repressió que les generacions que ens han precedit han suportat. La resposta lògica per evitar la represàlia és la de la tebior, la de l’equidistància i la de fer farina blana, fins i tot quan un reconeix el conflicte. Però d’aquesta tebior en beu un espanyolisme cada vegada més fort i desacomplexat i que, desenganyem-nos, sap que ens té el peu al coll. Al català que se l’agafa amb paper de fumar cal poder mirar-lo als ulls i dir-li que cada vegada que entoma les discriminacions i el conflicte amb el relativisme de pa sucat amb oli que es pensa que el salvarà, en realitat, es condemna.