Aquest matí m’he despertat suada i angoixada; he tingut un somni premonitori (per no dir un malson) de com seran els metges a Catalunya en un futur no gaire llunyà. Començo amb una breu contextualització perquè entengueu millor el que ens espera i el perquè del meu sobresalt: a Catalunya cada vegada hi ha menys gent que parla català i qui el parla cada vegada el parla pitjor; la generació que està pujant i que seran els futurs metges ha estudiat l’ESO (amb tot el que això implica) i sent una gran passió per la ignorància i pel seu ego. Dit això, procedeixo a explicar-vos el que he somiat.

Ja hi ha molts pacients que es queixen perquè no els atenen en català als centres sanitaris de Catalunya

Era a la sala d’espera d’un hospital. Feia tres hores que m’esperava perquè es veu que la metgessa que m’havia d’atendre estava fent un TikTok amb els infermers. Quan finalment han acabat de fer-lo, m’han cridat a través d’un altaveu.

—Merichei Rodríguez, vete al consultorio número 9, te atenderá la doctora Carlota Armengol.

Quan he entrat al consultori, la metgessa estava fent twerking davant de l’ordinador.

Baby, ¿qué te pasa?

—Perdoni, molesto? Si vol, vinc més tard.

—No, tranqui, ¿qué quieres?

—Bé, he vingut perquè fa un parell de dies que em fa molt mal l’estómac i...

—En español, que no pillo nada.

—És que m’expresso millor en català...

—Lo que tú digas. Termino esta story de Insta y vengo. Mientras tanto hazte un getreadywithme pa que pueda examinarte.

He suposat que em deia que em tragués la roba, i així ho he fet, i, mentre ho feia, ha entrat un noi vestit amb una dessuadora, uns pantalons de xandall i unes vambes amb un te matxa a la mà i un branca d’api a la boca.

—Ei, bro —li ha dit la metgessa—, ¿ya has vuelto del gym?

—Claro! Por cierto, tú y yo tenemos algo pending, que ayer me dejaste en waiting.

—Luego hablamos, ahora tengo que atender a esta vieja. Tráeme el fonendoscopio; el rosa, que mola más.

Resulta que aquell noi era l’infermer. La doctora Carlota Armengol se m’ha acostat i m’ha fet estirar a la llitera per examinar-me.

—¿Te fa mal algo o és un dolor random? Perdona mi catalán, hace molt que no lo parlo.

—Què és un dolor random? És greu?

—No, me refereixo que si va daquí payà o si te fa mal n’algun ioc concret.

—Com diu? —li he respost.

—Res. Te prens un Gelocatil cada vuit hores i ya està.

—Un Gelocatil?

—Sí, què passa? ¿No te mola el Gelocatil? És trending.

—No, em pensava que potser em voldria fer alguna prova més per descartar que no sigui res greu.

—No está el horno pa bollos. Ja m’entens.

—Bé, d’acord.

—Por cierto, la setmana que ve, me voy a viure a les Maldives amb uns col·legues, per deixar fluir una mica. O sea que, a partir d’ara, si m’has de dir algo, me mandas un WhatsApp.

Per sort, en aquest moment algú m’ha trucat per telèfon i m’ha despertat, perquè el meu nivell d’estrès era tan elevat que hauria explotat. Sembla una broma tot plegat, oi? Doncs, de moment, a la vida real, ja hi ha molts pacients que es queixen perquè no els atenen en català als centres sanitaris de Catalunya. També hi ha exemples de treballadors sanitaris que fan TikToks i els pengen a les xarxes. Cal que esperem a arribar a aquest punt de desgavell per buscar solucions? Potser, quan les busquem, ja no hi serem a temps. I no parlo només de ser atesos en català, també parlo de la falta de respecte cap als pacients i cap a les persones adultes, de la mala educació, de la manca d’empatia, de la ignorància generalitzada, de l’absència de límits i del caos que impera en aquesta societat narcisista i infantilitzada.