Jordi Basté (Barcelona, 1965) acaba de publicar El noi amb una maleta i un somni (Rosa dels Vents), la història del doctor Ramon Cugat. En aquest llibre s’explica com un nen de poble que creix entre arrossars acaba sent el millor especialista del món en genolls i la seva cirurgia. Basté atén El Nacional per parlar d’aquest llibre però també de la seva recent estrena com a presentador de Pla seqüència de La2Cat així com del present, però sobretot imminent futur com a director d'El món a RAC1, el programa líder de la ràdio a Catalunya.
Jordi, com i quan us coneixeu amb el doctor Cugat?
—Amb el Ramon Cugat ens vam conèixer fa molts anys, a les èpoques del Barça del Dream Team, als anys noranta, arran de la lesió del Pep Guardiola. El Pep es va lesionar, no sabia ben bé què tenia, i és el Ramon Cugat qui li resol el problema. El Ramon Cugat i el Guardiola no es coneixien. Un dia, el doctor Cugat va llegir unes declaracions del Pep sobre el que tenia i va trobar un article d’una revista científica on s’explicava exactament el que li passava. El Ramon Cugat el conec d’aquell moment, però fins fa poc no ens havíem plantejat mai fer res junts. Un dia parlàvem i una de les seves filles, la Débora, em va dir: “El meu pare té una gran història”. I a partir d’aquí neix la idea del llibre.
Un llibre que neix, dius, “no per necessitat ni per encàrrec, sinó per admiració”.
—Sí. És d’aquella gent que segurament no està prou ben valorada al país. Hi ha molta gent amb la Creu de Sant Jordi —i segur que se la mereixen— però el Ramon Cugat no la té. I és un metge que ha operat tanta gent..., ha salvat tants genolls de futbolistes... i també de nens: ell té la mútua de futbolistes com un dels seus grans projectes. Per les seves mans han passat criatures de camps de sorra i terra, no només Guardioles o Haalands. Ha operat milers de nens. I és una persona amb un humanisme bestial. No té hores, viu la vida a través de la feina. Ha creat un equip de treball extraordinari i ha operat esportistes de tot el món. És un dels personatges més fascinants del país.
De fet, Pep Guardiola fa el pròleg del llibre, com a representant de tots els futbolistes que han passat per les seves mans. Però més enllà del món del futbol, per què creus que el país no ha fet justícia a Ramon Cugat?
—Primer hauríem de definir què és “el país”. Moltes vegades parlem del país com una cosa abstracta. Qui és el país? Segurament ningú ha proposat el Ramon Cugat per a la Creu de Sant Jordi. Hi ha tanta gent que mereix reconeixements i no els té… Sovint els periodistes ens quedem amb una pell superficial del país, però si rasques hi ha autèntics herois. El Ramon Cugat és conegut en certs cercles, però hi ha moltíssima gent a la Catalunya més rural, a tot arreu, que fa coses extraordinàries i no les sabem reconèixer.
I més enllà del vessant clínic, també és un innovador. Al llibre expliques com ha passat de les primeres artroscòpies als factors de creixement i ara a la immunoteràpia. També aquí mereixeria un reconeixement?
—Jo recordo que un dia, en un programa del 33 que es deia Artèria, vam fer un reportatge amb una operació del Ramon Cugat. Vam anar a filmar una artroscòpia dels anys noranta. No té res a veure amb les d’ara. Ara una artroscòpia és una cosa mínimament invasiva, amb un canal, una càmera, una petita tisora i ja està. Però llavors no. Llavors hi havia martell, os i cops. Tot això ha evolucionat molt. Ara hi ha operacions que duren mitja hora.
Ramon Cugat és d'aquella gent que no està prou ben valorada al país
Una part molt important del llibre és la Montse, la dona del Ramon Cugat. No s’entendria la seva història sense ella.
—La Montse és la raó de ser del Ramon Cugat. És el seu factor de creixement. Són parella des que tenen quinze o setze anys. Han crescut junts. Ella és una científica d’altíssim nivell, per tant, estem parlant de dues ments brillants. El que passa és que la figura d’ell eclipsa la d’ella. Però a ella ja li agrada sovint quedar en segon pla. Tot i així, és un personatge fascinant.
El llibre el publiques amb Rosa dels Vents, com ja vas fer amb Un home cau i Els coloms de la Boqueria, escrits amb el Marc Artigau. N’hi haurà més, d’aquests?
—Sí, hi ha un tercer que ja està fet.
I què t’interessa més ara, la novel·la negra o la biografia?
—La novel·la negra. M’ho passo millor.
Però amb aquest llibre has obert una via nova. Hi ha gent interessant per biografiar. Per exemple, el recentment desaparegut Carles Vilarrubí. Quin record en tens?
—El Carles Vilarrubí és una de les persones que més ha fet créixer la ràdio a Catalunya. Sempre l’he vist com una persona gran, una autoritat. Quan jo vaig començar a Catalunya Ràdio, ell era director adjunt, i el recordo dur i sever. Però és ell qui fitxa el Cuní i el Puyal. I després també és clau en la creació de RAC1. Era un patriota. I a més tenia una dignitat admirable. L’1 d’octubre ell dimiteix del Barça després del partit contra Las Palmas perquè no estava d’acord que es jugués.
Entenc les crítiques per l'entrevista a Urdangarín, però s'ha d'entendre el format; no era un interrogatori
Parlem d’un altre entrevistat teu: Iñaki Urdangarin. No tant de l’entrevista al Pla seqüència d'RTVE, com de les crítiques que va generar.
—Era una entrevista molt esperada. Hi conflueixen totes les seccions d’un diari: societat, economia, judicial, Casa Reial, premsa rosa, esport… Tot. I això crea una expectativa enorme. El problema potser és que fos la primera entrevista d’un programa nou. Però també entenc RTVE: és la més potent per arrencar. Entenc les crítiques, però també s’ha d’entendre el format: és un pla seqüència, no és una entrevista d’interrogatori. Espero que vingui un dia a la ràdio i llavors sí que li pugui fer preguntes, com per exemple, del cas Nóos.
Després va venir Joan Laporta. Què et va sorprendre més?
—L’autenticitat. És tal com raja. No es transforma davant la càmera. És un líder natural. Per exemple, quan explica quan, de petit, va entrar a classe i tothom el va aplaudir.
Un altre convidat va ser Sergi López.
—És una bèstia d’actor. Té una potència brutal. El seu Non solum és una de les coses més bèsties que s’han fet mai.
Ara fareu vacances i tornareu amb la Sílvia Abril.
—És impressionant. Té un domini de la càmera brutal. És generosíssima, però és una pallassa que mentre fa riure també mostra les seves ferides. Parla molt de l’Andreu, i hi ha una part molt divertida del show del Chiquilicuatre a Eurovisió que encara no s’ha explicat.
I has avançat un altre nom: Toni Clapés.
—Sí, aquest em fa molta il·lusió. És un sopar. I és meravellós. Surten totes les cares del Toni.
M'agradaria fer la segona temporada de Pla seqüència per a RTVE
Tens algun projecte més en cartera que es pugui explicar?
—No, no vull dir res. Estem projectant coses, però no puc explicar gaire. M’agradaria molt fer la segona temporada de Pla seqüència. Personatges no en falten. El país és petit, per això cal trobar els Cugats del món.
El 29 de novembre del 2011, El món a RAC1 es posa líder, superant El matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes per només 1.000 oients. Recordes les xifres exactes?
—No
El 2011, El matí de Catalunya Ràdio de Manel Fuentes tenia 398.000 oients i El món a RAC1, 399.000. Uns 400.000 oients menys que ara (790.000). Per què creus que passa?
—És veritat que Catalunya té més població ara. Això vol dir que una part de la nova població escolta ràdio en català. Gent que té com a llengua materna el castellà escolta ràdio en català, incloent-hi persones llatinoamericanes que no necessiten el català per viure però volen escoltar-lo. Això és un petit però gran favor a la societat.
Alguna cosa hauràs fet bé també, no?
—Segur, però per mi és molt bàsica: la rutina. Canviar rutines és molt difícil. Quan el Bassas va marxar de Catalunya Ràdio, tot es va haver de reajustar. Però la gent segueix rutines i això és clau.
Hi ha molta nova població a Catalunya que parla en castellà però que escolta la ràdio en català
Al setembre, començaràs la vintena temporada al capdavant de El món a RAC1?
—Però què no em coneixes, Jofre?
És que si et pregunto si seguiràs semblarà que tingui ganes que pleguis i si no t’ho pregunto seria un mal periodista. Així que tu mateix.
—Jo el que sé és que costa molt. Tu ho saps: tu mateix durant 12 anys consecutius t’has llevat a les quatre del matí i casca molt. Hi ha gent que em diu: “va, fes la vintena temporada”. Però si ho faig estaré tota la temporada pensant que s'acaba, i llavors el rendiment baixarà.
Per tant, quan sigui, ens hem d’imaginar un comiat abrupte. Ens assabentarem d’un dia per l’altre que acabes... Vull dir, no faràs un comiat allargat un trimestre...
—No, no, no! A mi el què m'encantaria és poder dir “demà no torno”. Però crec que serà impossible. O sigui, estaria bé poder agafar i dir “sabeu què?, demà ja està i així s'ha acabat”. Serà difícil, perquè ho has d'explicar a molta gent.
Deixa'm acabar per on hem començat. Tu també ets un nen que tenia una maleta i un somni?
— Maleta no, perquè a casa teníem bosses, no hi havia maletes a casa. El somni, sí. Jo el vaig tenir molt fàcil. I hi ha una cosa que és molt bèstia, que és que jo vaig començar fent ràdio a Via Augusta 17, a Ràdio Joventut. Saps on està la meva productora ara? A Via Augusta 17. És molt bèstia, es tanca un cercle. Tinc un record magnífic d'aquella ràdio i aquell era el meu somni.
Recupera aquí l'entrevista sencera: