Amb aquest mateix títol (en castellà), l’escriptor franquista José María Pemán va publicar un article al diari ABC de Madrid el 19 d’abril del 1970.
L’article en qüestió el va escriure amb motiu de trobar-se “un altre cop!, el problema de l’idioma català reviscut amb ocasió de l’ensenyament a les escoles”. Vaja, que el tema ve de lluny i molts han intentat potinejar-lo. I, curiós, els que ara també hi posen problemes s’assemblen molt als d’abans...
Pemán escriu que el català, en si, no és un problema, sinó una evidència. I afegeix que “el que passa és que les evidències adquireixen fisonomia contorsionada de problema quan són manejades pels polítics, que aquests sí que són un problema!”.
És ben bé que aquestes frases es podrien aplicar a aquesta “benemèrita” cohort de Ciudadanos, Impulsos, Bilingües i Concordias que han posat la seva sarpa a les nostres escoles, amb l'única finalitat de fer recular la llengua catalana, dificultar la cohesió social i trencar consensos bàsics que aquesta societat havia establert mitjançant la legislatura pròpia existent i la voluntat positiva de les parts.
Cert, però, que aquesta acció de determinats polítics —aprenents de cabdills— per a trencar la convivència a Catalunya fou secundada, amb entusiasme digne de millor causa, per alts i baixos estaments judicials, que van jugar a ser pedagogs sense merèixer gaire el títol d’administradors de justícia.
No hi pot haver identitat sense llengua i no hi pot haver cohesió social sense respecte i ús normalitzat de la llengua pròpia
La confluència d’interessos espuris de polítics obscenament desacomplexats per a mentir, togats amb espases justicieres i flamígeres, mitjans de comunicació al servei d’una idea imperial, i ciutadans que s’autoodien o que tenen ganes de brega, han volgut deixar el solar de la llengua catalana com un erm. I tot i que alguns dels artistes principals d’aquesta croada pagana han desaparegut, el mal ja està fet, i els consensos i la concòrdia han desaparegut en bona part. Però com un erm tampoc no l'han pogut deixar.
A les Corts Generals franquistes de l’any 70 del segle passat, alguns varen afirmar que calia vigilar amb el català perquè podia ser portador de virus polítics. Altres ho proclamen encara avui a les mateixes Corts i fins i tot al mateix Parlament de Catalunya, i tenen raó. No hi pot haver identitat sense llengua i no hi pot haver cohesió social sense respecte i ús normalitzat de la llengua pròpia, i és justament això el què s’ha volgut trencar. Sabien el que feien i el que fan, espero que no siguem tan babaus de fer-los la feina i de no oposar-nos a aquests intents de divisió comunitària.
Altres volen fer pagar a la llengua catalana, mitjançant una oposició contumaç i visceral, el fet d'haver passat por durant el procés cap a la independència de Catalunya. Es pot estar d’acord amb aquest procés o no, i amb els seus objectius, però el català no n’ha de pagar les conseqüències. Tothom l’hauria d’emprar —tingui el posicionament polític o social que tingui— com a mostra de respecte a un dels puntals que ens ha fet ser com som. Abandonar una llengua vol dir abandonar una determinada manera de veure el món, i això és un empobriment per a la mateixa comunitat i per a la humanitat sencera.
Soc dels que pensen que no s’hauria d’haver castigat ningú pels fets de l’octubre del 2017, i em sembla increïble que no s’apliquin ni es vulguin aplicar les lleis democràticament adoptades, però encara estic més en contra que alguns es girin contra l’ús del català, com si fos culpable de res.
Pemán acaba el seu article escrivint que “cal superar aquesta tendència molt espanyola a enfocar les coses en un sentit passiu i resignat, en lloc de creatiu i actiu”. Contra els profetes de la catàstrofe, contra els que simulen que la llengua castellana està en perill a Catalunya (valga’m Déu!), contra els que manquen al respecte i quotidianament als catalanoparlants amb frases i actituds despectives, contra els qui han fet de la causa de la divisió una divisa en comptes d’afavorir el coneixement i l’entesa, vull repetir-los que el català és ni més ni menys que un got d’aigua clara.
Expressament, he volgut reproduir el pensament d’algú que els xantres de la negació poden assumir com a propi. I per intentar que ho entenguin d’una vegada, acabaré amb les darreres línies de l’article esmentat: “De la mateixa manera, el català no és un fet que es conlleva o al qual hom es resigna. És un fet, no passiu, sinó actiu, que significa enriquiment i augment per a Espanya. Transparent el contingut i cristal·lí el continent, no hi ha res en aquest tema que sigui resignació o tripijoc. Parlar o llegir o aprendre el català és un fet simplicíssim. Es tracta de beure un got d’aigua clara”.
Evidentment, jo voldria que es fessin més passos a favor de la llengua catalana: que, a més de parlar-la, llegir-la o aprendre-la, sigui la llengua comuna; que no li facin pagar factures que no li toquen; que ningú no en dificulti l'ús; que polítics i jutges, si en senten la temptació, s’abstinguin de jugar a pedagogs i lingüistes, i que sigui la llengua d’ús a totes les nostres institucions, tothora i sempre. Em beuré, així, més tranquil aquest got d’aigua clara.